VI

L’endemà fou per a en Deltell un dia llarg, les hores del qual van transcórrer lentament. Tingué una jornada espessa a l’editorial i va equivocar una feina, perquè només pensava en l’entrevista que havia de tenir amb el misteriós litògraf que volia regalar-li un taller.

En va parlar als seus companys, tant per saber què en pensaven com per recrear-se amb una presumpció quasi infantil.

—Això és millor que els cocoters —comentà en Solana—. Fa més per tu.

Però no tots estaven disposats a animar-lo. Un dels companys li digué:

—Ja veuràs com no et donaran res a canvi de res. Alguna cosa sortirà…

Però ¿quina trampa podien parar-li, a ell, que tenia tan poc per perdre? No hi trobava sentit. Si es tractés d’un engany, haurien buscat algú amb més possibilitats d’explotació. En Solana també ho creia així i va fer retrets al company desconfiat:

—A vosaltres us passa que, de tant rondinar del país, ja no el podeu judicar a dretes. Aquí, estan al començament de moltes coses, i això, que té inconvenients, té també els avantatges de la puresa una mica primitiva dels principis. En aquestes latituds ésser europeu és una carrera. A mi em sembla que aquest senyor que vol posar el taller en mans d’en Deltell sap el que es fa; en Deltell empaitarà la feina amb aquesta vocació de cremar-nos que tenim tots nosaltres i li portarà a casa el que ell no es veu en cor —o no té ganes— de buscar. Trobo que es tracta d’un home llest: aquí, per a un negoci d’arts gràfiques, cercar la col·laboració d’un refugiat és un encert, sobretot si està connectat amb empreses editorials.

En Solana va fer una petita pausa. Tot seguit, preguntà a en Deltell:

—N’has parlat amb el senyor Bau-Gomar?

No. De fet, en Deltell no havia tingut temps de parlar-ne amb ningú més. Però ja hi pensava: el senyor Bau-Gomar era el gerent de la CEA i sempre es queixava de les litografies, per la irresponsabilitat en els terminis de lliurament dels encàrrecs o per la poca qualitat dels treballs.

—Potser serà millor parlar-li després, quan pugui fer-ho d’una manera més concreta —respongué.

—Qui sap! Ell et pot orientar, precisament ara, abans de l’entrevista que tindràs amb el teu futur soci. Si molt convé, et donarà elements per a aportar a la conversa i podràs assistir-hi una mica més armat.

En Deltell, que es moria de ganes d’explicar a tothom la crida de la fortuna, tingué el desfici de veure el gerent de seguida. Amb l’excusa de justificar-se per l’error que havia comès en la feina, va entrar al despatx de la gerència, una gran peça moblada amb una discreta modernitat, on tot suggeria eficàcia i bon ordre; en Deltell sempre hi entrava amb una certa timidesa, gairebé de puntetes.

El senyor Bau-Gomar era català, també refugiat, però de més altes jerarquies. Havia ocupat càrrecs importants durant la República i tenia un gran prestigi, que no alterava gens la seva senzillesa. Tenia el do de concretar. Les excuses després de qualsevol falta el fatigaven, i Túnica cosa que li interessava dels errors comesos era corregir-los de seguida i procurar que no es repetissin. Defugia sempre restabliment de culpabilitats, de manera que la fase inicial de la conversa fou molt curta. Però en Deltell afegí:

—Volia parlar-li d’una altra cosa.

I aleshores, embarbussant-se una mica perquè el seu interlocutor no era home per a emocionar-se amb prodigis, va parlar de don Lupe i de la seva extraordinària proposició.

El senyor Bau-Gomar somrigué. Tenia el costum de mirar amb fixesa, com si volgués penetrar el pensament més que no pas la paraula. Després d’escoltar, reflexionava un instant i deia la seva opinió amb una sincera rectitud, procurant no ferir, però sense estalviar la veritat tal com ell la veia.

—En aquest país —digué—, hi ha molta fantasia i vostè també té la seva. No és pas que això sigui un defecte, però s’ha de vigilar. Aquí, moltes coses no passen de l’abrandament de la conversa. Però sempre hi ha algú que busca que els altres li facin la feina, i això, de vegades, ens sembla una gran oportunitat. I com que, sigui com sigui, la feina s’ha de fer, ja és bona cosa que l’acceptem amb il·lusió, convençuts de la nostra sort. Potser sí. En cas afirmatiu, tot dependrà del grau de responsabilitat que vostè tingui i de l’equip disponible. Si s’entenen, m’agradaria fer una visita al taller. I si aconsegueix fer rutllar les coses tal com ara se les imagina, la CEA el pot ajudar molt.

En Deltell estava radiant d’alegria. Ja s’aixecava per anar-se’n, balbucejant paraules d’agraïment, quan el senyor Bau-Gomar li digué:

—Si s’arreglen i es fa càrrec del taller, ¿deixarà l’editorial?

En això no hi havia pensat. Tot depenia dels tractes. Però ja sabia per endavant que el senyor Trejo no hi posaria diners, i les seves pròpies possibilitats de resistència eren escasses. Amb una veu quasi suplicant, va respondre:

—M’aniria molt bé que la CEA em donés feina per a fer a casa. Ja trobaria la manera de dedicar-hi les hores necessàries.

—Està bé. No crec que hi hagi cap dificultat. Li desitjo un bon encert, Deltell. Sobretot, procuri tocar de peus a terra…

Sortí del despatx del gerent amb el cap flotant en una regió de núvols rosats i els peus molt lluny de terra. Era la seva gran oportunitat! Tot se li aplanava, com passa en els moments estel·lars, tot semblava venir-li de cara. Li vingué aleshores el rosec de témer que el filantròpic industrial no es desdigués a darrera hora i així, entre un optimisme desbordant i unes caigudes depressives durant les quals veia sorgir altres candidats que podien oferir més garanties al desconegut benefactor, en Deltell va arribar al vespre trasbalsat per tot d’emocions contradictòries.

A l’hora convinguda, don Lupe l’esperava a la porta de la seva impremta. L’home s’havia mudat a la seva manera, amb una indumentària mig d’obrer mig de burgès modest, amb detalls que ell creia que ressaltaven la seva dignitat i que només reservava per a les ocasions solemnes.

Van agafar un taxi. En Deltell es regirava en el seient i es passava sovint la mà pel cap.

—No estigui nerviós, senyor Deltell —va dir-li don Lupe—. Li recomano que no es posi difícil. No demani gaires detalls. El meu compare és una persona molt decent, però ja vaig explicar-li que se l’ha d’enxampar de passada. Quan té una rauxa bona, cal aprofitar-la i no esperar que li’n vingui una de dolenta. Ja veurà que és molt interpretat, un veritable idealista; però no l’exciti, no el contradigui. Després, vostè ja farà el que li sembli.

En Deltell s’imaginava un taller amb les parets recobertes de rajoles blanques, il·luminat amb tubs fluorescents, i unes màquines empavonades per les quals passaven muntanyes de paper. Els obrers, en aquella figuració, eren tan idealistes com el compare Trejo i feinejaven incansablement.

La litografia era al carrer de Balderas, entre Article 123 i Victòria. El taxi es va parar enfront d’una vella construcció d’una sola planta, on hi havia comerços insignificants i l’entrada, ampla i fosca, d’un garatge.

—És aquí —digué don Lupe.

I va empènyer en Deltell cap a l’interior d’un establiment pintoresc, la façana del qual era plena de rètols, amb lletres blanques sobre fons vermell: «Còpies fotostàtiques en un minut. Credencials, documents, títols, certificats, etc., etc., mentre vostè s’espera. Netedat i rapidesa. Ofici, vuit pesos. Carta, cinc pesos». En Deltell no tingué temps de llegir res més; es va trobar de sobte en un passadís molt estret, davant d’un taulell ple d’objectes heterogenis. Pertot arreu, al sostre, a les parets, en el taulell mateix, hi havia monedes d’or pintades, bosses plenes amb el signe dels diners i feixos de bitllets de banc. En els feixos de bitllets, l’artista anònim hi havia dibuixat unes ales i, en general, els diners flotaven sobre un fons celeste, causaven una sensació de volatilitat on s’endevinava un intent de filosofia mural. O potser expressaven la nostàlgia de l’antic fabricant de moneda del Centaure del nord, que volia recordar en la decoració el seu passat gloriós.

Tot plegat semblava l’entrada d’una barraca de la fira, una instal·lació bigarrada per a exhibir pels pobles algun fenomen de la naturalesa.

Darrera el taulell, vestida amb una bata blava, hi havia una dona alta i grossa, amb un rostre infantil que contrastava amb la seva corpulència. Don Lupe va saludar-la amb una gran cortesia:

—Com està, Nena? Sempre tan enfeinada!

—Doncs què podem fer, don Lupe?

La Nena tenia una veu prima, gairebé de falset, i parlava en un to de criatura aviciada. Devia tenir uns trenta-cinc anys i els aparentava honradament, però la seva cara, els seus ulls una mica tristos —que miraven amb un aire d’estupefacció— i una mena de fragilitat oposada a les seves dimensions feien pensar en una indefensió infantil.

Don Lupe digué:

—He vingut a presentar-los el senyor Joan Deltell, un cavaller de la Mare Pàtria…

La Nena va allargar una mà tova, desmaiada, i després de les frases convencionals preguntà:

—Fa poc que ha arribat a Mèxic?

—No, no! —s’avançà don Lupe—. El senyor Deltell és dels qui vingueren després.

Amb aquest eufemisme, don Lupe evità de pronunciar el mot «refugiat», que els mexicans només utilitzen quan volen ofendre. Tot seguit, ell i la Nena es lliuraren als circumloquis de la bona educació, per no entrar bruscament a la conversa principal. Van esmentar un amic comú que tenien a Guanajuato, un avicultor afeixugat pel reuma; s’embrancaren parlant de remeis, tots a base d’herbes, i finalment, després d’una interrupció motivada per un client que havia entrat a encarregar còpies fotostàtiques, don Lupe preguntà:

—Que hi ha el meu compare? El voldríem veure…

La Nena va desaparèixer darrera d’una cortina de drap vermell i tornà al cap d’un moment, acompanyada d’un home baix i gros, gairebé rodó, que respirava amb una visible dificultat. En Deltell pensà que era un prodigi que es pogués cordar el coll de la camisa i fer-se el nus de la corbata, perquè el seu cap s’unia directament a les espatlles i un enorme sotabarba que començava en el llavi inferior donava a la seva cara una continuïtat que només interrompia la corba del ventre. Ell i don Lupe es van abraçar, tot donant-se uns cops molt forts a l’esquena. Don Lupe s’havia d’ajupir una mica, però això no disminuïa el seu entusiasme i els cops ressonaven per tot l’establiment. De l’americana de don Lupe, va alçar-se un núvol de pols.

—Aquí, el senyor del qual et vaig parlar —digué l’impressor—. És una persona finíssima, un veritable intel·lectual.

El compare Rafael va donar a en Deltell una mirada d’indi murri, que tingué per un instant una duresa angoixosa. Per un moment, tan sols: després, tota l’expressió es va distendre i un ample somriure s’obrí pas entre les galtes.

—Rafael Trejo Basave —recità a manera de presentació—, per a tot el que vulgui manar.

Encaixà amb una cordialitat afectada. Després, es va agafar les mans i les deixà en repòs sobre el ventre, en una actitud de dona gràvida. La Nena els contemplava tots amb un encantament carregat de placidesa.

En Deltell coneixia prou bé la gent del país per a saber que no abordarien de seguida l’objecte de la visita. En realitat, rumiaven una volta, buscaven un motiu que servís de coixí. Don Lupe fou el més hàbil i es referí a la plaga que delmava el bestiar de Sonora, on el compare Rafael tenia un parent.

—Ell teu cosí es deu haver perjudicat, oi?

—No! Ja no fa de ramader. Ara es dedica a negocis de frontera. Li va molt millor…

Van somriure tots, com si sabessin molt bé de què anava. S’estengueren parlant de la frontera, com d’una vasta ratlla plena de possibilitats, fins que una altra pausa els va invitar al canvi de conversa. «Ara sí», pensà en Deltell:

—Vaig explicar el teu propòsit al senyor Deltell. L’he portat per veure si podeu arribar a un acord. Jo us deixaré, perquè aquestes coses són entre vosaltres dos i, a més, tinc feina: demà al matí he de lliurar cinquanta participacions de casament.

Ell compare Rafael proposà d’anar a la cantina, perquè no els distraguessin les entrades i sortides dels clients. En Deltell estava desconcertat; hauria volgut veure el taller abans de parlar de res. De l’altra banda de la cortina, arribava el soroll d’una premsa i, a intervals, se sentia el cop sec d’una guillotina. Li semblà indelicat precipitar el ritme que el personatge principal volgués donar a l’entrevista i seguí dòcilment els seus acompanyants. Es volia acomiadar de la Nena, però el senyor Trejo l’agafà pel braç:

—Ja tornarem després. Li vull ensenyar el taller… Però de primer em sembla millor parlar una mica. De la conversa en surt la llum…

El senyor Trejo era ampul·lós i, de tant en tant, feia ús de sentències. Al carrer, insistí perquè don Lupe els acompanyés a prendre una copa i don Lupe refusà amablement. Devia ser de debò que tenia feina, o potser la seva era una sincera discreció; el cas és que els deixà, tot fent vots perquè arribessin a un bon acord.

Entraren en una cantina propera, del mateix carrer. En Deltell no es podia explicar la preferència dels mexicans per resoldre els negocis en aquella mena de locals, on l’aïllament és quasi impossible; la disposició recordava la d’un saloon de l’oest americà, però sense cap preocupació decorativa o sumptuària. La part frontal del taulell estava coberta de rajola blanca esmaltada, amb un canal de desguàs a la part inferior, perquè servís d’urinari. Al mig de la cantina hi havia tres o quatre taules, gairebé sempre buides, perquè els clients tenien predilecció pels compartiments adossats a les parets i separats amb envans de fusta baixos. Aquesta separació evitava a mitges la promiscuïtat, i el recolliment era del tot il·lusori. Tanmateix, el senyor Trejo en va triar un:

—Aquí estarem bé. Què voldrà prendre?

En Deltell tenia la boca seca i respongué que li vindria de gust un refresc qualsevol.

—No el demani pas! —replicà el senyor Trejo amb un gest d’horror—. Cridaríem l’atenció i potser ens molestarien. Deixi’m fer a mi…

Va alçar la mà i acudí un mosso.

—Porta’ns dos submarins, Panxo. Ja saps com els vull.

El trasbals d’anar del taller a la cantina, l’haver traginat tot el seu greix durant mitja travessia, havia accentuat l’ofec del litògraf, que provava de refer-se mantenint un silenci sense deixar de somriure.

—¿No és massa fort això que ha demanat, senyor Trejo? —preguntà en Deltell—. No estic acostumat a beure.

L’home gros va fer un gest ambigu, però amb l’expressió volgué donar a entendre que la cosa no tenia importància. De moment, el preocupava més recobrar la normalitat de la seva respiració perquè —segons va dir— no podia parlar de gust quan tenia els pulmons «agitats».

El mosso va portar dos bocs de cervesa clara i dos vasos de tequila. En Deltell va veure amb estupefacció com el senyor Trejo agafava el vas i el deixava anar, vidre i líquid alhora, a dins del boc. Vacil·là un moment, però com que tenia set, va agafar la nansa del boc; el senyor Trejo va aturar-li el brac:

—No, així no. Faci la barreja.

—És que…

—Cregui’m. Ja m’ho sabrà dir!

Sense convenciment, però amb una disciplina destinada a complaure, anava a abocar el tequila a dins de la cervesa; el senyor Trejo l’aturà novament. Ell mateix va agafar el vas i el submergí en el boc.

—Sembla mentida, eh? Què hi pot fer el vidre? Doncs és diferent: té un altre sabor, una altra gràcia…

En Deltell s’havia adonat de l’entelament del vas. Sabia com els rentaven sota el taulell, una mica d’amagat: se sentia el raig de l’aixeta i es veia el moviment del cantiner, però sempre quedava el dubte de si el vas havia coincidit amb l’aigua. Després, eixugaven els gots amb un drap grisenc i els omplien de seguida, amb un gran professionalisme.

El terra de la cantina era ple de serradures. Es tractava d’una higiene a base de capes d’absorció, que no aconseguia dissimular les olors, que eren insidioses, variades, pròpies de l’ambient de masculinitat exigit pels assidus. A les cantines, no hi poden entrar les dones, els enllustradors, els venedors ambulants ni els militars uniformats, perquè res no torbi la pau dels bevedors. En Deltell estava una mica inquiet; davant del taulell, hi havia dos ciutadans que es jugaven les copes als daus: tan aviat tenien a les mans els vasos com el gobelet de cuir i les rondes no cessaven. Un d’ells començà a mirar en Deltell; intuïa que era un sobrevingut i no es volia perdre qualsevol conculcació dels ritus o de les normes, disposat a intervenir-hi.

El senyor Trejo va alçar el boc, amb una certa solemnitat:

—Salut!

—Salut! —correspongué en Deltell, amb la veu trencada per un gall inoportú. Va beure tot dissimulant les seves aprensions; la mescla li va semblar horrible i la set l’havia abandonat sobtadament, però va fer el cor fort.

Aleshores, ja podia començar la conversa.

—Suposo que el meu compare ja li ha explicat els antecedents —digué el litògraf—. Jo he viscut molt. Molt!

El senyor Trejo deixà vagar somiosament la mirada i prosseguí:

—Però ara he arribat a terme. Pertanyo a l’Associació de la Vida Impersonal. N’ha sentit parlar?

—No.

—És molt interessant, el millor camí per a arribar a l’oasi després d’una llarga caminada pel desert. Ens eduquem per desprendre’ns del pes terrenal i posar l’esperit sobre la carn, tot canviant la posició normal d’aquestes envoltures. Potser no ho sembla, però jo ja ho he aconseguit: tinc una caseta a Tacubaya, el taller i catorze fills, els quals m’han estat donats per tres senyores, totes submises i decents. He tingut molta sort. Amb els fills sempre s’està sotmès als atzars de la naturalesa humana, però no em puc queixar. El que vull explicar-li és que si ara entrava a la cantina un empleat meu i em deia que la casa de Tacubaya s’ha enfonsat, que el taller està cremant, que els catorze fills han mort víctimes d’una plaga i que les tres senyores han fugit en companyia d’amics meus, em quedaria exactament tal com em veu ara, sense que ni un sol múscul de la cara em canviés l’expressió. En aquestes circumstàncies, què em pot importar el taller?

—No res, és clar. Imagini’s!

—El volia vendre, però això no ho puc fer. Els obrers em consideren com un pare, i, en realitat, tres d’ells són de debò fills meus. Ja els coneixerà. No són de la Nena (que és una de les senyores), però ella els aprecia molt.

En Deltell tingué un escrúpol i l’hagué de formular, encara que anés contra els seus interessos:

—¿I per què no deixa el taller en mans dels seus fills?

—Nooo! Ni tan sols m’ha passat pel cap. La joventut d’ara és molt diferent de nosaltres, que ens deixàvem consumir per l’ideal. El taller els duraria quatre dies. El que necessito és tenir a prop algú que els doni l’exemple de dedicació el treball que jo ja no els puc donar. El taller està molt bé: tinc dues màquines «Duplex» i dues «Multilith», amb tota la instal·lació necessària per a granejar i sensibilitzar les planxes, una bona guillotina i, com a auxiliars, unes quantes caixes i una minerva. Tot això, ben portat, pot donar molts diners. A mi, ja no m’interessa gens.

(Va alçar les mans i les ensenyà, tot separant els dits i girant-les dues o tres vegades).

—Per aquestes mans han passat milions i jo he pogut conservar la puresa. Ara, en tinc prou amb la sobrietat dels pelegrins i, de debò, ho sóc: passo, només, a l’encalç de la pau definitiva.

Va brindar novament:

—Salut!

—Salut!

En Deltell es limitava a fer el gest, però allò, en aquell lloc, no valia.

—Vostè només s’humiteja els llavis —digué el litògraf—. Begui, home, begui! ¿Que no li plau la meva companyia?

Els seus ulls tornaren a adquirir una duresa fulgurant i en Deltell s’hagué d’empassar uns quants glops. La placidesa revingué en l’ample rostre de l’ex-guerriller.

—És tal com li dic —prosseguí—. He arribat a una total abstracció, tot em rellisca per la pell…

Amb aquest relliscar tan mexicà expressava que les coses li passaven pel damunt o pels costats sense tocar-lo.

Des del taulell, un dels bevedors s’havia adonat que el català aixecava el boc tremolosament i començà a murmurar paraules trencades, amb un somriure mofeta: «güero», «perfumat», «gatxupín infeliç»… Va tocar el seu company i, amb un moviment de cap assenyalà en Deltell.

—Deixi’l estar —digué el senyor Trejo—. No se’l miri. No es distregui del que li dic, que pot ser l’oportunitat de la seva vida. El meu compare m’ha contat que vostè és intel·ligent i treballador. Si porta feina, no cal res més. ¿És cert que vostè està relacionat amb editorials?

—Sí.

—Doncs treballi per a vostè, no es cremi més al servei dels altres, que són una colla de voltors. En les arts gràfiques, l’offset és el procediment del futur. D’això ja fa anys que me’n vaig adonar, quan vaig canviar-lo per la impremta. Però ara he deixat el timó, l’he anat abandonant. ¿Què se me’n dóna, a mi, de l’offset? Tanmateix, el taller és aquí, es troba a punt, net de problemes i en marxa. ¿No seria una llàstima que es perdés perquè jo he arribat a un estadi superior i els meus fills són una bola de desgraciats?

—Però què és el que espera de mi senyor Trejo? Què hauria de fer, jo?

—El que vulgui! Agafi el taller, faci’l rodar, guanyi els diners a mans plenes. Per una cosa així, no és costum que ningú es faci pregar.

En Deltell estava desconcertat. No ho veia clar, però s’aferrava a la seva il·lusió. D’altra banda, allò no era rar a Amèrica: de vegades, algú picava de peus a terra i sortia petroli, o bé queia al riu i trobava or. Havia sentit parlar de generosos protectors, de fabulosos mecenatges comercials, de fortunes que baixaven del cel com una pluja i només s’havia de parar la mà. Però una espuma de bon sentit el feia reaccionar:

—¿I com és que no té altres candidats, senyor Trejo?

—Qui li diu que no en tinc? Els tinc a dotzenes! Només hauria de sortir al carrer i triar. Hi ha un industrial de Puebla que no em deixa viure. Ell em parla de crèdits bancaris i jo, el que busco, és un home …

—Desenganyi’s, senyor Trejo: vostè, a mi, no em coneix de res.

—Sé el que m’ha explicat el meu compare. No li diré que don Lupe, per a mi, és com un germà, perquè de vegades un germà no és res. Ell i jo som molt més que això. El meu compare és un gran observador, no s’equivoca mai en jutjar una persona i a vostè me l’ha ponderat molt. A més vostès em simpatitzen. Admiro el seu afany de córrer d’una banda a l’altra empaitant els maldecaps i la feina, tot i que —dit sigui sense ganes d’ofendre i millorant el present— em fan una mica de llàstima. Al principi de la guerra de vostès va venir de poc que no m’enrolés en un batalló de voluntaris que es va formar aquí. Però quan ja m’anava a inscriure em vaig trencar una cama i tot va canviar.

En Deltell es veia novament inclòs en el plural que de vegades l’afavoria amb unes virtuts i d’altres amb uns defectes generals. S’aplicava a trobar sincer aquell home rodanxó, que potser era la forma que havia pres la fada per venir a trucar a la seva porta. ¿I si la vacil·lació el feia trigar massa a obrir? Aquest pensament el va neguitejar i prengué de sobte un aire decidit:

—Si accepto, quins tractes establiríem?

El mexicà somrigué. Va relaxar tot el cos i féu un gest amb la mà, com si foragités una presència inoportuna.

—Jo no m’assec mai a taula sense saber que el menjar ja està cuit —va dir—. De primer, tapem el forat i després ja hi caminarem damunt. ¿No li sembla? En el meu estat present, parlar d’interessos és matar-me; sóc aquí, l’acompanyo molt de gust, però el meu esperit vola per regions molt altes. De les coses materials se n’hauria d’encarregar vostè, del tot. Per ara el tracte seria aquest. Quan el taller doni el rendiment que se’n pot esperar, ja en parlaríem.

En Deltell gairebé es va ruboritzar. En aquelles condicions, esmentar una anada a casa del notari li hauria semblat d’una rudesa imperdonable. No fos cas que, per ganes de lligar-ho massa, ho perdés tot. Aleshores, adoptà un posat important:

—De feina, en puc obtenir tota la que faci falta. Més de la que pot sortir del seu taller, senyor Trejo. I no cal dir que, sí arribem a un acord, hi posaré els cinc sentits.

—Doncs de moment no cal res més —respongué l’ex-guerriller—. Que quedi clar que jo li proporciono les eines i que vostè les farà servir. De diners, ara, ni cal parlar-ne. O bé només per dir-li que, en aquest sentit, no compti amb mi. Ja hi poso prou! Però això no em fa patir: vostès estan relacionats, s’ajuden els uns als altres; si troba feina, és qüestió de fer-la i aleshores ja obtindrà els acomptes que calguin. És cosa d’espavilar-se. Vostè és jove, té molts camins sota els peus i unes ganes enormes de recórrer-los tots. Jo, en canvi, m’he assegut en una vora i amb prou feines si m’interessen els qui van d’una banda a l’altra amb la llengua fora de la boca. Poso la mirada molt enlaire i, en tot cas, contemplaré el seu trescar per pura cortesia. Després, ja veurem…

Sí, tot semblava rendir-se a favor seu. Devia ser el moment somniat, una rifa disfressada que l’atzar organitzava a benefici seu. Hauria estat absurd girar-se d’esquena, inventar objeccions o posar obstacles a la sort. En Deltell havia sentit tantes històries singulars! En Fageda ho deia sempre: «A Amèrica, tot consisteix a estar a l’aguait darrera d’una mata i, quan passa l’oportunitat, saltar-li al coll». Un petit rosec encara feia crides desesperades a l’enteniment d’en Deltell, però procurava tapar-se les orelles, per evitar que els dubtes li fessin perdre aquell tren daurat que s’acabava d’aturar davant seu, per prendre passatge.

A més, comptava amb la carta decisiva del senyor Bau-Gomar, s’hi sentia emparat. Com si hagués llegit aquest tombant del seu pensament, el litògraf digué:

—La CEA el pot ajudar molt. El meu compare m’ha dit que vostè hi treballa.

—Sí, ja fa molts anys. Em consideren molt…

Tenia, aleshores, el neguit de la minúscula botiga amb l’efecte, paradoxalment depressiu, dels diners pintats a les parets. Es regirà en el seient:

—És clar que no puc decidir res en ferm sense veure el taller.

—Ho comprenc, ho comprenc…! Jo no podia decidir res sense veure’l a vostè. Ara hi anirem.

En Deltell s’anava a aixecar, però el senyor Trejo l’aturà:

—On va, home de Déu! No el deixaran sortir d’aquí si no s’acaba això. A més, a mi em coneixen i em respecten, però és costum pagar abans d’anar-se’n.

L’home va somriure, bondadós, però implacable. En Deltell envermellí novament; va agafar el boc i engolí el contingut d’una tirada. El vas immers en el boc se li va aturar d’una manera grotesca entre el nas i els llavis i vessà una mica de líquid. Encara bo que els clients del taulell eren d’esquena; a més, s’havien embolicat amb una discussió pesada, gairebé en veu baixa, però no tant que no els pogués sentir tothom. Un d’ells afirmava provocativament que el «Necaxa» era l’equip de futbol millor del món i l’altre —que era atlantista— escopia de costat i deia que el «Necaxa» no servia ni per a fer-li els encàrrecs. Van començar a donar-se uns cops lleus a les espatlles, aparentment inofensius, i s’empenyien gairebé amb suavitat. D’un dels compartiments, va aixecar-se un home de mitja edat, el qual es va plantar davant dels bevedors i, en un to amable i estranyament amenaçador alhora, els digué: «On jo sóc, amics, ell és el pare de tots!». El cantiner féu un signe als mossos, que hi acudiren de mala gana, sense convenciment.

El senyor Trejo deixà unes monedes sobre la taula.

—Anem-nos-en —digué—. Aquí ja no ens podríem concentrar.

En Deltell respirà amb avidesa l’aire del carrer. El seu company caminava a poc a poc i va queixar-se que fresquejava. En Deltell més aviat tenia calor. No els entendria mai!

S’aturaren al xamfrà, perquè un tramvia entrava a la corba lentament; tenien temps de passar, però el senyor Trejo no duia pressa. Mentre s’esperaven, agafà en Deltell pel braç i li digué:

—El negoci de les fotostàtiques no entra per a res en el nostre tracte. El porta la Nena, que amb això manté una de les cases. Vaig donar-l’hi com a recompensa, perquè val molt i s’ho mereix. Jo sóc així: no planyo res als qui se’m porten bé. Però ai del qui me’n fa alguna!

Havia adoptat la gravetat sobtada d’un advertiment i en Deltell es va sorprendre. En realitat, encara no hi havia tracte i li semblava prematur inquietar-se per futures deslleialtats. Els tranquil·litzà tot atribuint a imaginacions seves la diminuta taca negra d’aquella temença, perquè el senyor Trejo tornà a somriure amb el generós despreniment que devien tenir els sectaris de la Vida Impersonal.

Quan entraren a la botiga, la Nena parlava amb un client. Tenien estès damunt del taulell un diari del vespre, en una de les pàgines del qual hi havia fotografies del crim del dia.

—Quin home! —deia la Nena—. Dotze punyalades!

La dona i el client somreien, divertits i admirats alhora. El client comentà: «Oh, i era bonica, ella! Malaguanyada! Encara es podia aprofitar…».

La Nena rigué obertament:

—Ah, com és vostè! Sempre pensant en el mateix!

El senyor Trejo apartà la cortina vermella, amb un gest d’invitació:

—Passi, senyor Deltell, passi…

Encengué els llums, que eren quatre o cinc bombetes brutes, molt diferents de la blanca fluorescència que en Deltell s’havia imaginat. Bé: tot era diferent; en comptes de les rajoles esmaltades hi havia unes parets amb esvorancs, plenes de taques d’humitat. Era una quadra gran, amb un sostre d’asbest al mig del qual hi havia una claraboia amb uns quants vidres trencats, substituïts per planxes de zenc i trossos de fusta. Els obrers ja havien plegat.

Una rata enorme va passar a frec de les sabates d’en Deltell. El senyor Trejo va donar-li una puntada de peu inhàbil, tan sols per quedar bé.

—Nena! —cridà—. Que no hi ha el gat?

Des de l’altra banda de la cortina, la Nena respongué:

—Ja fa dies que no el veig. Ja saps que li agrada rondar…

«Condemnats animals!», rondinà el senyor Trejo referint-se a les rates. «Se’m mengen el paper i, de vegades, roseguen la pasta dels roleus». Tot seguit, va repensar-se i afegí:

—És el que li deia. Quan jo atenia personalment el taller, no n’hi havia ni una. Tot era endreçat i net com una plata. Però així que gires l’esquena, les coses cauen totes soles i tothom se n’aprofita. Per això busco algú que se’n faci càrrec. Ara em comprendrà millor que totes les explicacions que li he fet abans…

En Deltell examinà les premses «Duplex». Eren d’un model antiquat, però aquestes màquines tenen una llarga vida i encara podien donar un bon servei. Les dues «Multilith» estaven molt bé; una d’elles era quasi nova, i en Deltell sentí que se li eixamplava el cor.

—Aquestes sí que són unes bones eines —digué—. Se’n pot treure un gran partit.

El senyor Trejo retornà a una de les seves expressions d’extremada gravetat, i digué:

—Li he d’advertir que vostè només podrà comptar amb una. Aquesta —i assenyalà la més nova—, la vaig regalar de fet a una altra senyora meva. La porta un dels meus nois i amb el seu producte ajuda la mare i els germans; som una gran família apinyada, vetllo per tots amb una prodigalitat que vostè ja comença a conèixer. Si jo fos inconscient i desobligat, avui tindria una fortuna. Però per què els vull, els diners? El que persegueixo és elevar-me més i tot això és un llast que encara em lliga a terra.

La pèrdua de la «Multilith» va recar-li, perquè en Deltell s’aplicava a mirar-ho tot com si ja fos seu. El senyor Trejo ho devia pressentir, perquè volgué animar-lo:

—Amb la resta n’hi ha ben bé prou. Quan jo m’ocupava del taller, en vaig arribar a treure vint mil pesos nets cada mes, abans de comprar la màquina nova. Calculo que seleccionant la feina i dedicant-s’hi amb amor, es pot arribar als trenta mil pesos. S’imagina? El dia que ens toquin quinze mil pesos mensuals a cada un, ja li veuré una altra cara…

Va somriure. Aquell home, sense arribar mai a l’alegria, no estalviava la placidesa facial; en Deltell, que ja no es recordava de la repugnància que li havia produït el «submarí», tenia en canvi la mica d’eufòria de l’alcohol i veia les coses aparentment clares. «Vaja! —pensà—. Per primera vegada parla de repartir…». Experimentà una contrarietat fugaç, de la qual es va desfer de seguida. En realitat, era millor així, ho entenia més. Ja era la base d’un tracte comprensible i, en qüestió de negocis, valia més un terreny ferm que no pas les vaguetats de la Vida Impersonal. Va anar d’una màquina a l’altra, les tocava totes, i es va interessar pels detalls de la instal·lació; trobà que podria obtenir rendiment de l’equip i, almenys en aquest aspecte, el senyor Trejo no havia exagerat. De tant en tant, l’assaltava un dubte: «¿No és pas que ja ha ofert la meva persona a una altra senyora seva, perquè amb el meu treball mantingui més cases i més fills?». Però no! Aquell era el seu gran defecte: malpensava sempre, i de vegades veia com a enemics braços que se li oferien cordialment. Si de debò es proposava començar de nou, s’havia de corregir, netejar-se de cor i confiar més en els altres.

—Quan podria començar? —preguntà finalment.

—La setmana que ve, si li sembla. Necessito dos o tres dies per treure’m del damunt els darrers encàrrecs i li deixaré el taller sense cap problema.

En el fons, en Deltell ja estava decidit, però li va semblar convenient reblar les coses, assegurar-se dels punts que encara quedaven obscurs:

—Si m’hi avinc, tindré llibertat?

—Tota la que vulgui. Verge Santa! Si el que jo desitjo es desentendre-me’n com més aviat millor!

—Doni’m de temps fins a demà. Em calen unes quantes hores per a pensar-hi, he de fer els meus càlculs i, en tot cas, he de preparar la liquidació dels compromisos que tinc pendents. Aquests dos o tres dies de coll em vindran molt justos…

—Ja sé que em dirà que sí. M’he adonat de seguida que vostè és un home llest. No veig que sigui d’aquells que, per no ajupir-se, deixen rodolar l’or als seus peus.

El senyor Trejo proposà que passessin al despatx, per ampliar la coneixença. El qualificatiu de despatx excedia la importància real de la peça, perquè es tractava d’una rebotiga molt petita, amb una taula esvinçada coberta amb un tros de domàs que no conservava res del seu passat de grandesa. Asseguda en una cadira, la Nena feia capcinades, amb el diari a la falda.

—Deixa’ns un moment, Nena. El senyor i jo hem de parlar a soles.

Després, el senyor Trejo va treure d’un armari una ampolla de conyac.

—Celebrem el nostre acord —digué.

En Deltell, amable, objectà que encara no hi havia acord, i l’altre —tot intentant una reverència que es va frustrar per l’excés de greix—, va replicar:

—Doncs brindem per la nostra naixent amistat. En mi, sempre tindrà un bon amic.

Amb la copa, en Deltell veié augmentada la seva capacitat d’optimisme. Contemplava el seu amfitrió sota una llum favorable; el trobava simpàtic, original, estimable per la seva delicada senzillesa. De sobte, es va sentir loquaç, comunicatiu, amb ganes d’intimar:

—M’agradaria saber com és que s’ha decidit precisament per mi…

—Oh, si li ho dic no em voldrà creure! —respongué el litògraf—. Jo, que sóc tot esperit, decideixo les coses importants de la vida tirant una moneda enlaire.

Es va treure de la butxaca un peso de plata i l’allargà a en Deltell, que el contemplà amb un entendriment interior que no podia saber d’on li venia. En una cara de la moneda, hi havia l’escut de Mèxic, amb l’àguila sobre el nopal, aferrant una serp amb el bec. En el revers, hi havia un sol amb una gorra frígia al mig.

—En aquest cas —continuà el litògraf—, després de garbellar molt, em quedaven dos candidats: vostè i l’industrial de Puebla. «Si surt àguila —em vaig dir—, l’industrial. Si surt sol, l’amic del meu compare». Va sortir sol i ja no vaig dubtar més. Es meravellaria de saber les poques vegades que m’ha fallat aquest procediment. Són febleses, supersticions… Però qui sap!

En Deltell exagerà la seva admiració. Era un vell envit, el coneixia molt bé… Tanmateix, les circumstàncies eren diferents, perquè el dit invisible de la sort l’havia assenyalat a ell. Realment, qui podia saber res? Escalfà la moneda amb el puny clos i tingué una inspiració:

—A veure! Si surt àguila, acceptaré la seva proposició. Si surt sol, ho deixarem córrer…

El senyor Trejo va aturar-li la mà, amb una extremada seriositat. Digué:

—Això s’ha de fer a soles, amb el recolliment d’una oració. A més, el que és bo per a mi, potser no ho és per als altres. És com el xarop pel pit: de vegades, fa passar la tos, però hi ha qui necessita pastilles; depèn de la mena de persona i de la mena de tos.

Va fer una pausa i s’embutxacà el peso de plata; tot seguit, va assuaujar la mirada i afegí:

—Provi-ho a casa seva, mentre es lliura als càlculs que m’ha dit que faria. Però penso que serà millor que se n’abstingui; en aquest cas, ja vaig consultar la moneda i la resposta fou favorable. Em sembla temerari temptar la sort dues vegades, com si desconfiéssim del seu veredicte. Tots els jocs tenen les seves regles…

Rigué i el sotabarba va fer unes ondulacions gelatinoses, que el coll de la camisa absorbia dificultosament. Tornà a repenjar les mans damunt el ventre, en una actitud d’espera. Semblava donar per acabada l’entrevista i en Deltell s’aixecà:

—Bé: ja tinc prou coses per a meditar. Demà a la tarda li comunicaré la meva decisió.

El litògraf l’acompanyà fins a la porta, amb mostres d’una untuosa cortesia; li retingué la mà llargament, tot mormolant paraules que eren una mena de vots per al futur.

En Deltell va estar una estona a la parada de l’autobús. De sobte, li vingué la pruïja de caminar i va anar-se’n a peu. Tenia una exaltació joiosa; embastava tot de projectes, sense ordre, sense sospesar-ne cap a fons. No era pas que dubtés del que diria l’endemà al seu providencial benefactor.

Això ho tenia ben decidit. «Quinze mil pesos cada mes! —pensava—. Passant com passem ara, en podria recollir deu mil, que en un any sumarien cent vint mil pesos».

Alentí el pas, sota els efectes de l’emoció. En un parell d’anys, en tindria prou per a poder retornar a Catalunya. Però per a retornar-hi amb el cap alt dels triomfadors procedents d’Amèrica: es podria establir bé, sense oblidar la prudència de cara a la vellesa. Calculà el canvi: més d’un milió de pessetes! Qui sap si no valdria la pena esperar tant… Amb mig milió també s’arreglaria, sobretot ell, que tota la vida havia estirat els ingressos. Era la rifa somiada, amb un gran premi i un sol número en joc, que li havia caigut a les mans!

És clar que, per molt que s’esforcés a bandejar-lo, un corcó insidiós torbava les belles columnes de xifres: els diners pintats a les parets, la Nena i les múltiples senyores, la rata, la «Multilith» que havia quedat fora del tracte, la Vida Impersonal… Però quin cel hi ha sense núvols? El seu company de l’editorial tenia raó: ningú no dóna res a canvi de res i, després de tot, el preu que preveia no era excessivament alt comparat amb els beneficis.

Travessà l’avinguda de San Juan de Letràn amb un perillós encantament i un cotxe hagué de frenar d’una manera brusca per no enganxar-lo. El conductor l’imprecà; va treure un braç per la finestreta, tot fent-li un gest ofensiu, mentre es dedicava a insultar-lo. Però, en aquells moments, en Deltell tenia una infinita capacitat de perdó. Se sentia entendrit, membre d’una generosa germandat.

Posat a salvar coses, li semblà que fins i tot podria salvar el seu matrimoni. Acordà emportar-se l’Adela. No s’hauria resignat a deixar el Xordi i, si se l’enduia, era just no privar-lo de la companyia de la mare. A donya Xole i a Natxo els donaria una quantitat. Ben contents que estarien!

I l’Adela, en un altre medi i voltada d’una altra gent, canviaria. A més, Catalunya li agradaria, s’hi sentiria bé. Perquè, ¿com era possible que Catalunya deixés d’agradar a algú?