XI

Mentre en Deltell vivia el seu aprenentatge en el món torbador dels afers, en Solana continuà les indagacions a l’entorn de la mort de l’Estrader.

Com a les novel·les policíaques, arribava al final amb un cert desencís, perquè quan el misteri s’explica perd la seva màgia i els personatges —la víctima, l’assassí, el detectiu— es despullen i queden com els altres, com tothom, una mica figures de cera arrenglerades en una escaparata, amb etiquetes penjades al coll. Però amb prou feines si hi havia misteri en la mort de l’Estrader. Era tan difícil, en un medi com aquell, d’establir els límits de la normalitat, que no es podia saber ben bé quan es travessava la ratlla de la grisa habitud per a endinsar-se en la zona dels enigmes. Tot era una mica obscur i sorprenent, com qualsevol mort, com qualsevol naixença.

De moment, en Solana descobrí que, per molt que cada home es conegui a si mateix, el coneixen millor els seus amics, no pas un per un, sinó el conjunt de tots ells. Cada amic encerta punts vulnerables en la cuirassa de l’orgull i, amb la impietat de l’espectador, amb el pols del cirurgià, clava l’estilet fins a trobar ànima. Al final, si poguessin ajuntar les troballes de cada un, els amics deixarien la cuirassa plena de forats, com un garbell, i l’home quedaria exposat, tot ell i tal com és, a la pública contemplació.

En Solana era tenaç, metòdic, i, a més, tenia una gran curiositat. Es dedicà pacientment a reunir els forats i a engrandir-los. Els amics de l’Estrader —la majoria dels quals també ho eren d’en Solana— s’oferien a la confidència i contestaven de bon grat preguntes que haurien rebutjat amb escàndol si s’haguessin referit a ells mateixos. Però la mort d’un amic no és d’ell tot sol, o no hi ha cap mort tan íntima que no afecti molta gent. Tothom està segur de poder afegir una paraula o una ratlla en una oració fúnebre, per tal d’arribar a la condensació ideal: una làpida que quedi, mentre el mort desapareix barrejat amb la terra. En Solana, més o menys, ja tenia el text per gravar a la pedra de l’Estrader: «Mort en el front de Mèxic». Perquè fins aleshores no topava amb una cosa generalment sabuda: les guerres continuen més enllà del comunicat final, i per als soldats la desmobilització només és un acte simbòlic en el qual canvien l’uniforme per la roba civil. Però els ajup el pes de l’equip, per sempre, i molts anys després de l’última batalla, combatents d’ambdues bandes poden morir a qualsevol front aparentment quiet, a causa de ferides que havien passat desapercebudes.

L’Estrader tenia l’urc de la seva solitud, amb el fons d’un desig desesperat de companyia. Dissimulava la tendresa sota la capa de l’escepticisme i tenia una fe pueril que l’abocava a dolorosos desenganys.

Hi ha qui arriba al matrimoni amb la secreta il·lusió de reconstruir la llar de la seva infantesa, endut per l’esperança, fins i tot, de millorar-la, si és què algun record desagradable enterboleix l’evocació. Però això, tan difícil d’aconseguir quan el contraent no es mou del seu país, ja és impossible en terres i amb gent estranyes. L’Estrader es va casar pensant en un pis de Gràcia, amb geranis al balcó i persianes verdes que filtraven els raigs d’un sol amable. En canvi, la seva dona mexicana partia d’una base diferent: tractava de refer el miratge d’una casa d’Orizaba, amb barbacoa cada diumenge i un dolç benestar entre setmana, a base d’ensonyament i de languidesa. La prova de bastir un edifici copiant maquetes, que entre elles diferien, suposava un conflicte d’impossible solució, i es van posar d’esquena, alçant paret sense mirar-se.

L’Estrader era com els mol·luscs que clouen fortament les valves a la proximitat d’una amenaça. Se l’havia d’endevinar a través dels seus silencis, perquè si alguna vegada cedia a la feblesa d’una queixa, ho feia d’una manera indirecta, com si es referís a algú altre. A més, amb els anys d’exili, l’Estrader havia vist que no podia presumir de drama personal, perquè el seu cas era el de gairebé totes les unions entre europeus i americans. El fet de no poder comptar amb l’estrany consol que proporciona la singularitat d’una pena el tenia més amargat, encara, i es desfogava contra el país, decidit a no perdonar-li que fos tan diferent de Catalunya. En això tampoc no era original —i li dolia—, perquè només podia triar entre dues reaccions molt generalitzades: sentir-se ben enemic en un medi hostil o fer veure que aquella terra era un paradís. La qual cosa, en resum, volia dir que-dar-s’hi amb l’esperit i tot o anar-se’n enfadat, rebatent la porta. Ell fou dels qui havien escollit la inadaptació i l’enuig.

Fins en la resistència a acceptar el fracàs es trobava arrenglerat en una munió d’espalmats ciutadans que veien la seva vida compromesa en un problema que, després de tot, era degut a una ingènua imprevisió. És més fàcil confessar el mal que ens fan els altres que no pas el que deriva dels propis errors, i l’home que s’equivoca tendeix a justificar-se modificant la veritat o creant una mentida encaminada a dissimular-la. Alguns fingien que havien tingut sort, la de trobar una joia enmig del baratim, però no l’exhibien gaire i barraven els accessos a la seva vida privada. Tot es limitava a parlar-ne a l’Orfeó, amb al·lusions de biaix: «Jo sí que no em puc queixar —deien—. He trobat una noia que sembla de les nostres». Inventaven un model femení tropical, amb unes embellides virtuts mediterrànies, un estrany producte híbrid que tan sols es podia deure a un treball forçat de la imaginació. «A més —afegien—, és una dona apassionada pels nostres costums i té més ganes d’anar a Catalunya que no pas jo mateix». Les ganes d’aquest viatge, en els afavorits per la rara fortuna del matrimoni feliç, eren ofegades pel pes de la realitat i se les aguantaven estoicament. Havien format famílies de mal traginar d’un continent a l’altre i com que eren lleials a la paraula donada i al compromís contret, pressentien que s’haurien de quedar a Amèrica i s’aplicaven a decorar la fallida; ben mirat, Catalunya no era res de l’altre món. La Catalunya d’ara, s’entén, perquè l’altra era una estampa folklòrica intocable i una cançó o uns versos els trobaven sempre a punt. Però la d’ara… S’hi ofegarien, sobretot després d’haver viscut tants anys en un país on tothom feia el que volia. No! A ells no els «enganxarien» pas. Estaven ben decidits a quedar-se, i aquesta decisió intel·ligent, cauta, plena de bon sentit, els causava un mal humor inaguantable.

D’altres no s’enganyaven tant, i entre els qui no s’enganyaven gens hi havia l’Estrader. No volia tapar el seu error amb un pegat, sinó fugir-ne, i no s’estimava a si mateix fins al punt de trobar que les seves falles embellien tot el que tocaven. Callava sorrudament, i les poques vegades que s’obria a la confidència es complaïa a rabejar-se en la seva desgràcia i l’exagerava: no hi havia res a rescatar, allí, no valia la pena de salvar res. Per a ell, el retorn era una evasió, encara que tingués la tristesa d’una altra fugida, i el decidí a la seva manera de decidir-se, que sovint no passava del propòsit. L’abúlia el tancava en una presó d’esperes llargues, sense l’ajut de la paciència, perquè es regirava i es feria amb una mordacitat angoixosa.

Menyspreava els diners, però alguna vegada —de tant sentir-ne parlar— s’havia aturat a sospesar el poder de l’estalvi. Potser tot depenia d’aquesta disciplina i, desmenjadament, guardava petites quantitats en un pot de tabac. Les treia i les posava, sense mètode, i no sabia mai quant tenia; a més, la seva dona descobrí el pot i col·laborà a embolicar els comptes. Ell se’n va adonar, però tant li feia, perquè se’n refiava molt poc. Era provar per provar, perquè no diguessin…

L’Estrader, de totes les possibilitats de reacció, només n’havia conservada una: la que consisteix a basar la fe en un canvi que es produiria l’endemà, la setmana o el mes que ve, a tot estirar en el termini d’un any. I quan l’any transcorria i en començava un altre, renovava el contracte i tornava a comptar els dies, amb una expectació que mantenia encesa una minúscula flama. No seria alguna cosa exterior, que li vingués dels altres, sinó que el miracle es produiria en un replec de l’ànima. Així com, un dia qualsevol, algú es descobreix en llevar-se o en ficar-se al llit, el primer pessic d’una malaltia nova, ell estava segur que vindria un matí —o un vespre— en el qual sentiria l’avís d’una nova salut de l’esperit i aleshores tindria esma per a tot. S’observava constantment, de la mateixa manera que l’aprensiu es vigila una nosa al pit o un dolor a l’esquena, pendent de subtils millories o d’amargues recaigudes.

Quan s’adonà que, tot esperant el canvi, els anys s’havien agrupat en quinquennis i que emprenien les desenes, acarrerats en una sola direcció i sense portar-li l’hora acordada, tingué una sensació de total indefensió. Almenys, no s’havia equivocat en la previsió del moment, perquè la certesa el guanyà un dia com els altres, de bon matí: davant el mirall, en afaitar-se, s’aturà de sobte en una llarga contemplació del seu rostre a mig ensabonar i tingué el cop de cor dels metges bons. Llegint els sécs del front, el desolat plec dels llavis i el cansament de la mirada, es va desnonar. No calia esperar res i es va dir la veritat amb la freda alegria de fer-se mal.

Però així com el malalt inguarible surt del consultori on acaba de saber l’esveradora notícia i ja comença a girar la seva por contra el món, queixant-se de la providència i d’una injustícia que no comprèn, l’Estrader va convertir la por en un odi implacable contra ell mateix. És possible localitzar amb precisió un mal del cos i extirpar-lo, però l’ànima —una mena de gas, una mena de boira— té una desconeguda anatomia i un tumor la compromet tota. Calia, doncs, arrencar-la totalment i l’Estrader s’aplicà a la feina de destruir-se amb una gran lleialtat, sense subterfugis. De primer, seccionà els somnis amb uns hàbils cops de bisturí; la Catalunya que enyorava ja no existia i potser no havia existit mai. Potser era, només, el record de la joventut en un marc geogràfic i en desaparèixer aquella tan sols quedava el marc enquadrant un tros de paret escrostonada. El país on es trobava era com una dispesa, on no hi havia res seu i on mans estranyes li paraven el llit i la taula. O era com un escenari, amb una decoració i uns personatges que no servien per a representar l’obra que ell duia preparada, Túnica que hauria sabut muntar. D’altra banda, no era vàlid per a ell el recurs desesperat i vanitós alhora d’alguns dels seus compatriotes, els quals es consideraven tan importants que, pel sol fet d’acollir-los, un país ja adquiria totes les gràcies i es convertia automàticament en una preciositat. Ell sabia que la seva sola presència, com la dels altres, no donava per a tant, i es reservava el dret d’observador sense compromisos. L’havien fet seure a la butaca, una mica a empentes, i no es considerava obligat a aplaudir cada vegada que queia el teló.

Tot seguit, l’Estrader penetrà més i va fer la dissecció de les esperances; en aquell lloc, la carn o la boira eren més toves i l’eina entrava molt endins, pogué separar el que valia i el que no valia amb una gran facilitat. El que valia va formar una pila diminuta sobre el marbre imaginari, una bola tan petita que podia pinçar-la amb els dits i era manifestament irrisòria. Va llençar-la, amb un cert menyspreu, al costat de les altres despulles.

Aleshores, quan ja s’havia format aquella doble imatge —ell, dret amb la bata blanca de l’anatomista, amb l’escalpel a les mans, i ell mateix ajagut, obert en canal sota la llum blavenca d’una morgue—, trobà que en un món tan gran i tan convuls el seu drama era massa personal, valia més no ensenyar-lo gaire. Així, doncs, clogué més fortament les valves. En aquell moment crucial no tingué el consol de clamar al cel o de sentir-se voltat d’enemics que li servissin per a desfogar-se. L’enemic era ell i això li va permetre de concentrar l’odi, de tenir-se sempre a prop i a punt d’es-cometre’s.

¿Tan aguda era la mirada vigilant dels amics que els permetia saber tot això? ¿Fins la contemplació davant el mirall, amb la cara a mig ensabonar, o l’escena del doble paper —com un actor amb dos encàrrecs en un sol film— de la sala de disseccions? Els amics, sempre que poden ajuntar els detalls ínfims i reunir les observacions, arriben als estadis més alts de la lucidesa.

En Solana, de bracet amb la lògica, sabia que al voltant de cadascú hi ha una zona, com una aura que es projecta més o menys enllà, de coses entranyables que són la prolongació de cada persona: unes parets, uns objectes i, sobretot, uns éssers pròxims. En Solana va témer que l’Estrader devia haver atacat tot això amb fúria homicida i, com els detectius de novel·la, es va treure una pipa imaginària de la boca i digué sentenciosament: «Hi ha d’haver més víctimes. Trobarem més cadàvers». Era, naturalment, una manera de dir en el camp de la metafísica i si algú altre havia mort, es resistia a confessar-ho i continuava caminant entre els vius.

Però era clar que l’Estrader s’havia destruït amb una freda resolució, i no ho era tant el procediment del qual s’havia valgut. Els amics posseïen el secret de recòndits estats anímics, i en canvi les coses físiques tangibles, el vehicle triat per l’Estrader, eren objecte de controvèrsia i existien diverses opinions. En un punt hi havia acord: feia temps que l’Estrader era a l’aguait de la gota que fes vessar la seva copa plena, amb un enardiment de caçador. Gairebé es podia dir que havia atret la peça fent el reclam, imitant la veu de noves humiliacions o de noves penes, fins que cobrà la caça. Devia ésser, dins la semblança cinegètica, una humiliació de pelatge brillant, que saltà de sobte a frec d’ell.

Quan es va presentar la crisi, l’Estrader es va aguantar la vida fins a morir, com algú que s’aguantés la respiració fins a ofegar-se. Al voltant del fet havien sorgit interpretacions bastes i algú deia que l’Estrader s’havia pres tota una ampolla de conyac, per fer més extensa la desfeta i abastar alhora l’ànima i el cos. Després, tot hauria consistit a burlar l’assistència mèdica i a concentrar-se en la desaparició. D’altres refusaven aquesta hipòtesi, fidels a la finor natural de l’Estrader, i pocs, molt pocs, eren partidaris del petit tumor al cervell, enverinat de cop i volta —això sí— per la mateixa causa.

I la carta? Qui en sabia més coses era en Bardés, o almenys fou ell el més ben disposat a parlar-ne.

—No sé si és prou exacte qualificar-la de carta —havia dit a en Solana—. Jo penso que no. En realitat eren unes reflexions apuntades en un full i potser les havia escrites molt abans de morir. No anaven adreçades a ningú, però es podia entendre que es dirigia a tots nosaltres. En vida d’ell, hauria estat una bona cosa perquè ens baralléssim al voltant d’una taula de cafè. Ara, quan ell ja no hi és i no pot afegir-hi res, ens deixa amb la paraula a la boca i la impossibilitat de la rèplica directa dóna pas a les males interpretacions…

—Però què deia?

—Ens acusava de voler comprar coses importants a poc preu, i de fer veure que els saldos que obteníem eren una veritable ganga. Que és propi de la nostra mesquinesa deixar-ho tot a mig fer i que ni tan sols havíem aconseguit d’exiliar-nos del tot. Que ens hem exiliat horitzontalment, quan el que calia era fer-ho d’una manera vertical: ja que ens n’anàvem, ho havíem de fer cap enlaire, perquè almenys ens hauríem elevat. Frases, saps? Tu ja el coneixies. Deia que la fugida també és un art, amb uns cànons rígids i inflexibles. La dignitat consisteix a córrer honradament, amb tot el que donin les cames, cap endavant, atents només a saltar la pedra, el marge o el rec. No es pot córrer —deia ell— girant-se a cada moment, amb una mena d’amor posat en el perseguidor i el desig ocult que ens atrapi la cosa de la qual fugim. Ens convidava a refer les maletes i anar més lluny, o més endins, perquè ara, segons ell, ja ens toca fugir en profunditat. Es contradeia, ja ho veus, entre endinsar-se i elevar-se, i és que de debò li passava el que ens passa a tots quan volem dissimular un fracàs i ens embarbussem.

—Quin fracàs?

—Home, Solana! Amb mi no cal que facis el desentès. Si és aquí on es fa transparent el misteri que dius que et preocupa! Mentre l’Estrader vivia, la seva vida privada no es podia tocar i se l’administrava a la seva manera. Però ¿has sentit parlar mai d’una mort privada? Ara que ha desaparegut intestat ens sembla que tots ens hi podem ficar. I ro tan sols això: estem convençuts que ens hi hem de ficar. Es tracta de preparar un llegat per al seu fill, de crear la història d’uns progenitors enamorats, que el farà molt content així que sigui gran. La conspiració de silenci que dius tu obeeix a aquest motiu tan càndid. A mi em sembla absurd i estimable, i el cas és que hi treballo de bona fe. Tu hauries de fer el mateix.

En Solana es resistí a entrar a la germandat.

—El fill ho sabrà de totes maneres —digué—. La simulació i la murmuració sempre van juntes.

—És clar que ho sabrà! Però ens agrairà molt que li hàgim preparat pacientment un dubte. L’eficàcia és innegable i ara mateix ja dóna fruits. Perquè, a veure: ho saps, tu, què ha passat?

—Sí i no.

—Exacte! Vols dir que no saps res. El que hem de procurar és no pensar-hi gaire (i això ho dic per tu), deixar que l’interès s’esbravi i que els afectats adornin les seves vides i els seus morts de la manera que els sembli.

—I la carta? No deia res més?

—Sí. Al final desbarrava, amb aquell sarcasme de l’Estrader que li servia per a assotar-se, tot fustigant els altres. Jo mateix la vaig cremar i, pel meu gust, ningú no n’hauria sabut res.

—Però i podia considerar-se un comiat o una acusació contra algú?

—No, un comiat no. Jo crec que l’Estrader ja feia temps que era a fora, lluny de tot arreu. Ja et dic que més aviat era una invitació feta amb orgull. I ens assenyalava a tots sense acusar ningú. Acusar de què? Que et sents culpable, tu?

En Solana no va saber què respondre, perquè el cert és que se sentia una mica culpable. Aquell seu interès d’ara, tardà i amb la marca del feinejar inútil, posat a lloc i a temps, potser hauria ajudat l’Estrader. De vegades, una paraula allarga el termini…

Foragitant el rosec, preguntà:

—I l’assegurança?

—Déu meu, l’assegurança! Esperava que en parlaries d’un moment a l’altre i ja veus que no te n’has pogut estar. La gent té el vici de brodar fantasies al voltant d’una pòlissa, que és una cosa tota natural. Potser val més que no me’n queixi, perquè això revesteix de poesia el meu negoci i sempre atreu l’atenció, no deixa de ser una forma constant de propaganda. L’Estrader devia fer el pas de l’assegurança com tantes i tantes altres coses maquinals o conscients dels seus darrers dies. Un home pot caminar, sense saber-ho, sota l’últim avís de la mort i no se li acut de trencar l’habitud: compra el diari, va al cinema, entra en un cafè, dóna corda al rellotge, es pentina cada matí, es fa i es desfà el nus de la corbata a hores fixes. Allò de sempre, comprens? Com si no passés res, perquè ell encara no sap que passi res. Treballa i prova de divertir-se com cada dia, i fa ben fet, creu-me. L’Estrader, per la proximitat del naixement del seu fill, devia tenir unes preocupacions de previsió que eren una novetat per a ell. A qui pot estranyar? Jo mateix li ho vaig aconsellar i hauria estat sorprenent que me n’estigués. Ja em coneixes…

L’enquesta acabà així. En Solana va reunir les dades i medità amb l’arxiver imaginari a les mans. Era tot i no era res, com aquell «sí i no» amb el qual havia contestat una pregunta directa d’en Bardés. Pensà que un bon detectiu, amb una mica de cendra en un cendrer o el senyal d’uns llavis en una copa descobreix, si molt convé, que l’assassí és un nebot de la víctima, el membre més simpàtic de la família, un xicot adorable del qual mai ningú no hauria sospitat. Llàstima que, en aquell cas, la víctima i el criminal fossin la mateixa persona i, en canvi, no es pogués parlar de suïcidi. Tot un reguitzell de policies i de jutges quedaven fatalment sense feina, i ell mateix s’arrenglerava ja en la legió de desocupats; només va quedar-li el desfici de parlar-ne amb en Deltell. Li devia la comunicació, tot i que s’adonava que en Deltell, darrerament, tenia l’esperit ocupat en altres coses.

Però el sorprengué trobar en el seu amic una receptivitat atenta i emocionada. En van parlar una nit, a l’Orfeó; en Solana explicà la situació tal com provava de veure-la, sense plànyer les elucubracions. En realitat, en Deltell no s’assabentava de res que li vingués de nou, però aleshores tornà a l’antiga inclinació de calcar la seva pena amb la pena dels altres. El cas de l’Estrader podia ser el seu i calia guardar-se avarament tota la compassió disponible.

Quan parlà del matrimoni dissortat, en Solana s’estengué pontificant sobre les unions entre persones de raça distinta i afirmà que allò era un error que es pagava sempre. De sobte, s’adonà de la seva indiscreció i envermellí.

—Perdona’m —digué atropelladament—. En coses així no es pot generalitzar. Tu mateix…

En Deltell el va interrompre:

—No, no. És tal com dius. I jo mateix serveixo per a il·lustrar la teva opinió.

A darreries de juny es va desbordar el Balsas, i, tot i que el riu seguia un curs molts quilòmetres lluny de Tepecpan de Galeana, don Xema es va sentir damnificat i es presentà a la capital, per refugiar-se a casa del seu gendre. L’home portava dues maletes velles i tenia tot l’aire de quedar-se, a desgrat de la seva prevenció contra el clima del Districte Federal.

—Però ¿què té a veure Tepecpan de Galeana amb el Balsas? —li havia preguntat en Deltell, en una feble actitud de defensa.

—Aparentment res —respongué don Xema, que encara es veia traspostat per la catàstrofe—. Ha estat de retop.

Van posar un catre al costat del llit de Natxo i la família s’atapeí bonament. Al principi, a donya Xole se li va ocórrer que també podrien col·locar don Xema a la litografia, però el vell, més experimentat que no pas Natxo, ho va tallar en sec:

—Ni cal pensar-hi. Vinc ajupit pel reuma, degut a la humitat de les inundacions. Ja es pot dir que no faré mai més res de bo.

I en aquest aspecte, complí. Es limitava a treure el Xordi a passeig, els dies de festa, i ho aprofitava per a inculcar en el seu nét els principis de la filosofia tropical. Com que per part seva eren coses molt sentides i el nen tenia obscures arrels que el feien apte per a aprofitar les lliçons, el Xordi es convertí aviat en un petit indi murri i en Deltell veié com se li allunyava definitivament. Ni tan sols ho lamentà, perquè ja començava a sentir-se tocat pels beneficis de la indiferència i aprenia l’art indígena de deixar que tot li rellisqués pel damunt.

Donya Xole es va reviscolar notablement. Aquell retorn providencial del gran amor de la seva vida l’havia abocada als trasbalsos d’un renaixement i es va tornar presumida i temperamental. Es movia tant, que el pis encara es veia més petit, i de vegades arribava a fer nosa. Don Xema estava esverat, al seu estil quiet d’esverar-se, i es defensava amb subtils retirades, sense allunyar-se mai gaire, perquè —segons deia sovint— ell havia triat aquell lloc per morir-hi. D’altra banda, no tot eren sobresalts; donya Xole el consentia molt i sempre li preparava requisits. A don Xema li agradaven els capulines, la llagosta terrestre immortalitzada per les plagues, i la vella li’n servia amb freqüència. En Deltell, quan veia la plata a taula amb els insectes increïblement ben conservats després del fregit, perdia el color i la gana.

—Acostumi-s’hi! —el renyava donya Xole—. Vostè és un llamenc i només vol blederies.

El greu era que en Deltell estava segur que acabaria per acostumar-s’hi i que potser li agradarien i tot. Era una qüestió de temps.

L’Adela, en veure que la prosperitat era cançonera, decidí de sortir-li a l’encontre. Es va valer del crèdit, aquest cant a la confiança mútua que fa l’engrescador miracle de posar el futur a l’abast del present, i obrí compte en uns grans magatzems de la ciutat. Era una empresa nova, que havia fet entrada al mercat amb una intensa campanya de propaganda. La ràdio no parava en tot el dia: «Compri ara i no pagui fins l’any que ve!». El locutor, amb una veu insinuant i atractiva, s’adreçava especialment a les dones. «Vostè és amiga nostra —deia—. La coneixem! Vingui sense diners i emporti’s el que vulgui». Era tan temptador, que l’Adela ho volgué provar. En el fons no s’ho acabava de creure, però veié que era veritat. La van rebre amablement, li donaren un full perquè l’omplís, amb tot de dades que semblaven absurdes i, al final, hi hagué una petita dificultat: li demanaren un fiador que tingués terres o botiga.

L’Adela, inspirada, es recordà de don Lupe. ¿Serviria una impremta? Sí, l’acceptaren, i el mateix don Lupe accedí de seguida, afalagat pel fet que una empresa tan gran se’n fiés d’aquella manera.

Després d’unes quantes signatures, l’Adela es va trobar amb un carnet a les mans, una mena d’ampolla o de llàntia amb un geni a dins, disposat a servir-la cada vegada que l’invoqués. Allò era un triomf que havia aconseguit tota sola i no es pogué estar de vantar-se’n davant del seu marit. En Deltell es va alarmar i ella, enfurida, defensà la seva conquesta:

—Que no millorarà, l’any que ve, el teu negoci? Que tot ha estat una mentida? Si és així, val més que pleguis!

Ell no podia pas confessar uns dubtes que s’esforçava heroicament a dissipar. L’any que ve seria diferent. Ho havia d’ésser per força.

—Doncs ja ho veus, no faig altra cosa que creu-re-m’ho —respongué la seva dona—. Ja hi compto des d’ara.

Així, l’Adela es va deixar anar pel dolç pendent de la bona vida tal com l’entenia i omplí la casa d’objectes inútils. La idea era sempre la barraca de la costa convertida en palau i queia pel cantó sumptuari. Alguns retalls de revista foren substituïts per sarapes llampants i va posar serrells acolorits a tota cosa capaç d’aguantar-los. Els sants i les capelles milloraren de qualitat i les xinxetes de parafina cediren el lloc a ginys elèctrics que feien una llum constant i piadosa. També comprà una màquina de rentar, però don Xema —un dia que provà d’arreglar-la— la va espatllar del tot; com que la garantia del fabricant quedava al marge d’una «manipulació inhàbil per part del client», la màquina quedà inservible, i l’Adela la cobri amb una funda de cretona i la col·locà al menjador, com a peanya decorativa, amb una reproducció de la piràmide del Sol al damunt. De fet, els pocs dies que serví, se n’havien desenganyat: era més pràctic donar la roba a rentar a fora i es van permetre aquest luxe, amb la satisfacció de veure que milloraven constantment. Canviaren l’aparell de ràdio per un de nou, molt bo, que els havia il·lusionat perquè el venedor els assegurà que era transoceànic, sense explicar d’una manera prou clara què volia dir. Però entengueren que podia captar estacions llunyanes i això els decidí, tot i que es van adonar aviat que els atreien més els programes locals; l’aparell quedà com una baluerna lluent, plena de botons i de circuits inútils, perquè només li demanaven que els servís la música o les paraules elaborades molt a prop d’allí, a les emissores del centre de la ciutat o del bosc de Chapultepec. Van comprar un televisor de la mateixa marca, ja que l’Adela mirava molt que tot fes joc, fins al punt que tothom ponderava el seu bon gust. S’havia d’entrar al pis amb molt de compte, caminant de costat i amb els braços arrapats al cos, per no tombar res, i així i tot era inevitable un consum regular de gerros i d’objectes d’artesania, degut principalment a la graponeria dels homes de la casa. L’Adela s’afanyava a substituir les coses que es trencaven i era feliç amb l’admiració —i l’espuma d’enveja— dels veïns, que es feien creus d’aquella prosperitat tan evident.

També es van equipar de roba. Al Xordi li van comprar un vestit de caporal Rusty, l’heroi de la sèrie «Rin-tin-tin», i el duia per tot portar, fins per anar a l’escola. La roba li venia gran, perquè el Xordi era més aviat esquifit, i se’l veia com una avellana llampada, baldera dins la closca. Però tothom deia que era una monada. En Deltell es va negar resoltament a treure’l a passejar i sort van tenir de don Xema. A don Xema, per a vestir-se, l’havien assessorat les dones: duia una camisa estampada, amb gira-sols i peixos voladors, i uns pantalons de color de violeta, extremats, però que l’afavorien molt. Completaren el conjunt amb una caçadora de plàstic, imitació de cuiro, amb serrells que penjaven de les muscleres, dels colzes i dels punys, a l’estil dels exploradors de l’oest americà. En l’única cosa que no va voler cedir, fou en el barret; volien comprar-li una gorra com la de don Lupe, amb visera de xarol, però el vell s’entossudí amb el barret de palma i tot el que aconseguiren fou que se’n quedés un amb una ferradura de llauna en un costat i uns cordons que penjaven de la part posterior de les ales, re-matats amb dues glans d’una matèria que semblava marfil.

Quan el va veure tem abillat i tan pulcre, donya Xole tingué una arrencada de tendresa i gairebé li van espurnejar els ulls. Don Xema tenia un aire jovenívol i entremaliat, es veia que encara podia donar molta feina. I això, que de moment semblava un triomf personal de donya Xole, va ésser per a ella el motiu d’una inquietud constant, perquè don Xema es va sentir realment temptador i volgué provar de seguida les seves noves armes. Es passava les hores flirtejant amb la mestressa de la tenda del pati, la vídua que preparava uns tamales famosos a tot el barri. La dona no era indiferent als encisos del galant, el qual, ultra la gràcia de la seva manera de dir de la costa, s’havia convertit en un bon client. Es van fer molt amics, massa en opinió de donya Xole i de don Lupe. L’impressor, que de feia temps tenia els ulls posats en la vídua, contemplà el poder abassegador d’aquell figurí i el va odiar amb totes les seves forces. Es planyia de la feblesa de les dones, les quals es deixen suggestionar per les aparences sense apreciar el valor de l’intel·lecte, i tingué la pena, als seus anys, de constatar una cosa que ja havia de saber: no es poden fer favors a ningú. Don Xema el combatia amb unes gales de les quals ell era fiador.

L’Adela es va comprar vestits morats, grocs i verds, mitges de malla ampla i sabates amb taló vermell. El predilecte del seu guarda-roba era un vestit de color de rosa fluorescent, de molt vestir, amb un farbalà de tul que feia com un núvol negre al voltant dels genolls. Atreia les mirades, els homes li deien coses pel carrer, i els veïns reconeixien, vulgues que no, la seva elegància. Es considerava molt senyora i estava satisfeta; la veritat és que la família feia goig i tot es devia a la seva iniciativa.

En Deltell, per la seva banda, també havia sucumbit als atractius del crèdit. Descobrí el poder de les lletres de canvi i de cop i volta s’adonà que aquest devia ésser el secret dels negocis sense capital. Val a dir que en aquest aspecte l’havia assessorat en Fageda, el qual l’ajudà, fins i tot, a obtenir una línia de descompte en el seu banc. En Fageda era molt estrany; feia una broma mordaç amb les peripècies d’en Deltell, no s’estava mai d’anunciar-li que s’estavellaria, però el cert és que l’orientava sempre i s’hi sentia emparat.

—Quan arribi l’hora, ens la carregarem tots dos! —li deia alegrement.

Però li allargava les mans i el treia de l’embull, hissant-lo d’una estrebada.

El fet que la litografia i les fotostàtiques fossin dos negocis diferents es constituí en una circumstància favorable, perquè en Deltell i la Nena intercanviaven documents bancaris i van conèixer una època daurada. Certament, el país vetllava pel comerç i per la indústria, donava facilitats a la gent emprenedora, i en Deltell celebrà els efectes positius d’allò que en Fageda anomenava «diners de maniobra». Aleshores entengué moltes coses i li va fer l’efecte que treia l’entrellat de triomfs inexplicables. I cal reconèixer que no perdé la prudència ni es deixà emportar per l’atractiva facilitat del sistema. Combinava cada vegada les quantitats justes, el que feia falta i una mica més, per curar-se en salut i veure venir. El senyor Trejo, que hauria pogut ajudar amb alguna signatura, s’hi negà resoltament. Apartava els documents amb un gest de fàstic, per massa terrenals, com tement que no el contaminessin.

—Faci’s el càrrec que tinc la mà morta —li deia—. Però el deixo fer, tal com vam quedar. Què més vol?

EU cas és que en Deltell experimentava una millora. I no s’adormí. Treballava, no planyia les hores i arribà a semblar-li que tot consistia a moure’s molt. Sempre havia vist que, al costat de la calma indígena, la pressa dels europeus donava fruits. Potser no era tan important com li havia semblat en alguns moments el fet de calcular minuciosament i era més eficaç bellugar-se que comptar. En aquelles terres, d’una puresa primitiva, l’acció encara pesava més que la meditació, sobretot si —com en el seu cas— no se sabia ben bé quina cosa meditar.

Tingué la impressió que s’enduria. Començava a sentir-se més segur, com si una veterania precoç l’enfortís, i un dissabte, després de pagar els jornals, reuní els obrers davant el quiosc i els va adreçar un discurs. Els digué que a partir de la setmana entrant no hi hauria més acomptes. S’havien acabat els enterraments d’urgència dels dilluns i les malalties que feien crisi en diumenge. A més, descomptaria irremissiblement les hores de retard i les faltes d’assistència i, amb sarcasme, els anuncià que inauguraven una època de salut i d’amor al treball, circumstància que els havia de donar per força motius d’alegria. Seguint l’estil autòcton (i en això es va sentir molt hàbil) els va dir amb frases aparentment incoherents i fent ús de paràboles molt subtils, que la bondat mal entesa quedava en suspens «fins a nova ordre».

Esperava una reacció immediata per part dels obrers, però no es va produir pas. Se’l van escoltar amb unes cares inexpressives, sense dir ni una paraula. Encara es van quedar una estona palplantats, amb la seva cortesia natural, per si volia afegir alguna cosa més. Quan comprovaren que allò era tot, van desfilar silenciosament, amb una docilitat corprenedora.

El dilluns següent, en entrar al taller, en Deltell tingué l’agradable sorpresa de veure que ja hi havia la quasi totalitat del personal. És clar! Aquella era l’actitud que havia d’haver adoptat des del principi. Eren com criatures, se’ls havia de frenar la llibertat i conduir-los amb unes regnes curtes, sense oblidar la dosi d’humanitat indispensable en les relacions entre el capital i el treball.

Tot just s’acabava d’asseure davant la seva taula quan Xebo comparegué i, solemne i greu, li comunicà que la seva màquina s’havia espatllat.

—Si encara no l’heu engegada i el dissabte treballava normalment! —digué en Deltell, incrèdul.

Xebo va arronsar les espatlles. Ell sempre deia que les màquines pensaven pel seu compte i feien el que volien. No es podia pas esperar que anunciessin les seves intencions!

—Però què ha passat?

Xebo es defensà amb l’escut de la raça, amb el «Qui sap!» que, sagaçment administrat, serveix de resposta a qualsevol pregunta.

En Deltell insistí:

—Bé ho deus saber, tu, si dius que està espatllada!

—Sí. És el regulador de la pressió. S’ha trencat…

Va allargar la mà, amb un tros de peça que demostrava que tenia tota la raó.

—I s’ha trencat sola? —preguntà en Deltell, desafiadorament.

El minyó se’l va mirar de reüll. Era molt susceptible, com tots, i l’ombra d’una insinuació l’ofenia fins al fons de l’ànima. Com si fes un esforç per dominar-se, digué:

—Doncs què? Són màquines velles. Poden anar soles a tot arreu…

Deixà el tros de peça sobre la taula i sortí del quiosc, amb una dignitat que feia pensar en la dels antics emperadors asteques.

En Deltell cridà «la Nigua» i li demanà que fes soldar la peça.

—No es pot —respongué «la Nigua» triomfalment—. Es torna a trencar de seguida.

—Doncs se n’ha de comprar una de recanvi…

—No se’n troben. Només hi ha una solució: fer-la nova. A la calçada de Tlalpan hi ha un taller que treballa molt bé.

—Que la facin avui mateix!

—Oh, en casos així la impaciència és una mala consellera! Sempre trigaran un o dos mesos, perquè s’hi miren molt.

En Deltell es deixà caure a la cadira, desolat. Murmurà un enfilall de lamentacions, i repetia que no s’explicava com havia pogut ocórrer aquell percaç.

«La Nigua», amb les mans agafades al darrera i la vista baixa, dibuixava amb la punta del peu dret una invisible filigrana a terra.

—És el que passa —digué—. Allò que els va dir el dissabte no els va semblar.

Aquest «no els va semblar», tot sol, sense la companyia d’adjectius, expressava una desaprovació muda, la protesta de la delicadesa ferida per la brusquedat.

En Deltell va botar:

—Vols dir que ho han fet expressament?

—I ara! Són incapaços. Però ja se sap… Ara sortirà més car d’arreglar la màquina que no pas haver deixat les coses com estaven.

De vegades, en Deltell els hauria escanyats, si el simple gust pogués determinar l’acció. Tingué l’impuls de sortir al taller i de cridar, però l’àngel de la guarda l’aturà, encomanant-li una simple reflexió: fer arreglar la màquina sortiria més car que els estalvis de trencar l’ús i el costum, i els crits costarien més que fer arreglar la màquina. Era una progressió fatal, una reacció en cadena que escombrava amb una eficàcia sorprenent. Es va dominar, i «la Nigua» —que havia llegit els seus pensaments— gairebé el felicità.

—Així, així! —digué manyagament—. No val la pena de perdre la salut per culpa dels coratges.

Va fer un gest amb el braç, com si assenyalés els obrers, i afegí:

—Ells són molt decents. Molt! Però els crits els exciten. I aquí la vida no val res…

Ho digué amb una amabilitat exagerada, com si parlés a un fill petit o a una mare malalta. Tanmateix, la seva veu tenia el ressò d’una amenaça i definia la situació.

Encarregaren la peça al taller de la calçada de Tlalpan, i gràcies als bons oficis de «la Nigua», el regulador de la pressió va quedar llest en tres setmanes. Era un temps rècord i en Deltell encara havia d’estar content. Durant aquells dies, «la Nigua» només anava a la litografia per demanar petites quantitats que feien falta per accelerar la feina; semblava endut per un zel emocionant, com si fins i tot dormís al costat de la peça en construcció.

El senyor Trejo lamentà l’incident, però no dubtava gens a donar-ne tota la culpa a en Deltell. Trobava que els estrangers eren despistats i declamatoris, que es perdien per parlar massa i per voler canviar el curs dels rius que corrien mansament. Agafà en Deltell pel seu compte i li digué:

—A vostès els doblega la mania dels discursos. Ja li ho vaig dir el primer dia…

—Doncs com s’ha de fer? —preguntà en Deltell, amb una mirada trista.

—De sotamà, picant d’amagat i fugint. ¿Que encara no se n’adona?

Tot seguit, el senyor Trejo va assenyalar els obrers, amb un gest circular del braç semblant al que abans havia fet «la Nigua».

—De moment, «això» deixi-ho així. El que ha de fer és carregar els preus. Amb aquests pressupostos de la CEA no anirà enlloc i a vostè el prendran per infeliç i a nosaltres ens atabalarà sense que en traguem res. Li ho dic sense voluntat de molestar-lo. Ja m’entén, oi?

Tornà a assenyalar els obrers i prosseguí:

—Me’ls farà malbé i després no hi haurà manera d’aprofitar-los. S’ha d’atacar per un altre costat… ¿Que no tenen sentit del patriotisme, vostès?

—Què vol dir?

—Vull dir si no cultiven la solidaritat entre compatriotes que és pròpia de la bona gent. És tan clar, que em fa pena haver-li-ho de dir.

Agafà en Deltell de bracet i el passejà una mica amunt i avall.

—El que ha de fer es posar-se d’acord amb el senyor Bau-Gomar —digué—. Entre tots dos podrien establir uns preus raonables i ens partiríem amigablement la diferència de més…

En Deltell va aturar-se, escandalitzat.

—¿Vostè es pensa que el senyor Bau-Gomar s’avindria a una cosa així? Si algú li ho proposava, no posaria mai més els peus a la CEA!

—Home! És comercial, no hi veig l’ofensa. I no conec ningú que aparti la mà que el vol afavorir. Com creu que es fan els negocis?

En Deltell deixà la pregunta sense resposta i va tallar la conversa d’una manera brusca.

—No compti amb mi —digué—. Jo faig una altra mena de provatures i potser encara me’n sortiré.

El senyor Trejo se’n va anar calmosament. Provà d’agafar-se les mans al darrera, però no pogué, perquè tenia els braços massa curts per a enllaçar tanta circumferència. «És un gatxupín de ploma tendra —pensava—. Ja no es podrà aprofitar gaire més».

La Nena era darrera el taulell; en un moment de poc gir a la botiga, ordenava factures. El senyor Trejo va mirar-la i digué:

—És menso. És ben meeenso!

Va estirar la paraula, per remarcar el sentit, i la Nena, sorpresa, preguntà:

—Qui?

—Tu diràs! El nou soci! Cada vegada em surten pitjors…

Van riure tots dos, però amb mesura, perquè una pesada herència oriental els privava de lliurar-se d’una manera massa expressiva a les emocions.