III

Feia més de quinze anys que en Deltell treballava a la Companyia Editora Americana, la CEA. Era una gran empresa, amb sucursals a totes les Repúbliques de l’Amèrica llatina i casa a Madrid i a Barcelona; estava especialitzada en l’edició d’obres tècniques i tenia un equip intel·lectual on figuraven personalitats de l’emigració ocasionada pel final de la guerra d’Espanya. Enginyers i metges prestigiosos, catedràtics, professors d’escoles superiors, homes que havien destacat en algun aspecte de les seves activitats, feien de revisors de textos, de correctors i de traductors, sempre una mica enyoradissos de les esplendors passades, sempre parlant de la manera de tornar-hi. Tots vetllaven íntimament un escalafó, una llista d’antiguitat i de mèrits que creixia, segons ells, a l’exili, com un vegetal prolífic trasplantat a ultramar. El seu temps s’havia aturat a l’Espanya d’abans de l’any trenta-sis i allí la tenien com una bella adormida, sota campana de vidre, esperant-los a ells per llevar-se i tornar a caminar. Qualsevol notícia que trenqués aquest quadre els pertorbava; si els compatriotes que anaven i venien de la Península es referien a evolucions inevitables, a alguna millora en qualsevol sentit, se’l miraven de reüll i no se’l creien. «S’ha tornat un gatxupín —deien—. Perquè veu més cotxes pels carrers, li sembla que el país progressa».

En Deltell treballava de corrector. El seu passat no tenia brillantor acadèmica, però la seva formació periodística li donava una agilitat molt útil en l’ofici i era tan eficaç com els seus col·legues més il·lustres. Havia estat redactor de «La Rambla» i també es complaïa a tenir encantades les agulles del seu rellotge, però els seus eren uns altres motius: en el petit escenari íntim, en la litografia acolorida on tancava els seus records, hi havia la nostàlgia de la seva joventut i el reflex d’una època apassionada.

De bon matí, abans de posar-se a la feina, comentaven la situació del món, segons les notícies dels diaris. Els uns llegien «Excelsior» i els altres «Novedades», la qual cosa donava lloc a diferències d’interpretació de dades.

—Has vist això d’Armènia? —deia un d’ells—. Hi ha hagut mil morts…

—No, home! —replicava un altre—. No passen de cent.

Cada u brandava el seu diari i comparaven les xifres: on l’un deia cent, l’altre posava mil.

—Sí, mira: un cop de dit de més del linotipista…

—Són uns irresponsables i no els ve mai d’aquí.

Ho aprofitaven tot per fer la crítica de la premsa nacional, però tornaven a les notícies. Per a alguns, la guerra havia d’esclatar d’un moment a l’altre, era cosa d’hores i vivien amb l’ai al cor. Per als altres, la guerra ja no era possible i no s’espantaven mai, per molt tensa que fos la situació internacional.

Entre els primers, entre els del sobresalt permanent, hi havia l’Enric Solana. No era un refugiat polític, com els altres, sinó que havia arribat a Mèxic feia pocs anys, fugint d’una Europa que creia a punt de caure en un nou conflicte bèl·lic. En Solana tenia la passió de la pintura i la seva anada a Amèrica obeïa a una colla de càlculs precipitats: Europa estava llesta, la guerra imminent acabaria la seva existència física i, per tant, la seva capacitat de crear i d’expandir cultura. L’esperit europeu s’hauria d’asilar a Amèrica i continuar des del nou continent la seva missió. Ho veia molt clar. Ell mateix, que a Barcelona només podia pintar fora d’hores, aprofitant els descansos i les festes, a Mèxic volia dedicar-s’hi de ple; faria una exposició cada any i amb el producte de la venda viuria durant dotze mesos, els que calien per a preparar una altra exposició. I així indefinidament. Era una bella càbala, basada en la prodigalitat americana i l’esperit solidari dels catalans de l’emigració, però va fallar-li, devia tenir algun punt feble. El cas és que va acabar empleat a la CEA com a dibuixant, i podia estar-ne ben content. Això el desencisà, sense llevar-li del tot la fe en les seves facultats premonitòries. Perquè en considerar la fatalitat d’una nova guerra estava segur de no equivocar-se; esclataria la pròxima primavera, només calia saber llegir el diari i combinar les peces del joc per a adonar-se que tot estava a punt. La pròxima primavera… I quan la primavera passava enmig d’una pau provisional i estantissa, en Solana es valia de la geopolítica per a explicar el fenomen i renovar la seva fe.

—Ha vingut de ben prim —deia—. Els falta completar alguna base, se’n volen assegurar massa. Ara tenen un any més de coll i la primavera que ve …

En Deltell i en Solana s’avenien molt, potser per la seva tendència al somieig. Una ingenuïtat tota natural els feia anar pel món una mica a les palpentes; ensopegaven molt sovint —i ben sovint amb pedres conegudes—, però es redreçaven de seguida amb un posat d’estupor i seguien avançant, sempre amb l’esperança que en el primer revolt del camí trobarien un gran canvi de paisatge i un horitzó que se’ls obriria generosament.

Els semblava a tots dos que la societat els tractava d’una manera injusta i estaven ressentits. Però en les venjances que imaginaven no hi havia mal per a ningú, tot es reduïa a fer l’ofès i a deixar que els altres se n’adonessin bonament i els aclaparés la vergonya.

—Tu rai! —deia en Solana—. Quan no puguis més, engegaràs tot això i te n’aniràs a la plantació del teu sogre. Ja ho hauries d’haver fet. Allí, patiràs una mica, perquè el medi és dur, però nosaltres també ens sabem cuirassar. Amb quatre o cinc anys de sacrificar-te, ajuntaràs una petita fortuna, cinc o sis-cents mil pesos. Potser un milió. Ja en tens prou! El que cal és saber tallar a temps i no enllaminir-se, que no et passi allò de: «Ja tinc el primer milió, vaig per un altre!». Aleshores és quan el tròpic se’t menja i acabes sense esma de collir els diners de terra.

En Deltell també hi comptava amb aquest somni, i no s’oblidava mai de convidar el seu amic: «Tu també hi vindràs, Solana. Anirem a mitges i quan l’un defalleixi, l’altre l’animarà».

No comptaven gens amb don Xema. A tot estirar, se l’imaginaven ajagut sota l’ombra d’una palmera, amb una gerra de pulque a les mans i sense donar cap molèstia.

Els dos amics discrepaven, només, en la qüestió d’aplicar la fortuna guanyada. En Solana volia retirar-se a Cuautla, o a qualsevol lloc on pogués fer-se una caseta al peu dels volcans. Allí es dedicaria a pintar «per a ell tot sol», altiu i digne, prescindint de crítics i de compradors. Potser, abans de morir, cremaria tota la seva producció davant de notari. Faria estendre una acta on constés que treia del món una obra per la qual ningú no s’havia interessat gaire, però que no es tractava d’una falta d’interès derivat del judici que pogués merèixer l’obra, sinó de la deixadesa i de l’egoisme d’uns contemporanis que ni tan sols s’havien acostat a contemplar-la. El món no sabria mai què havia perdut amb aquella pira.

—T’imagines? —deia en Solana—. Això farà sang. D’aquí a deu o vint anys, o d’aquí a un segle, algú trobarà l’acta. «Sis-centes teles cremades, per voluntat expressa de l’autor…». El dubte sorgirà de seguida; jo no sé el que valdran els meus quadres; però els qui trobin l’acta tampoc no ho sabran. Aleshores, començaran els retrets: «I si s’hagués perdut una obra genial? ¿I si la indiferència criminal dels nostres compatriotes ens hagués privat d’un patrimoni preciós?». Que es rebentin! Les lamentacions vindran massa tard.

Era evident que la idea l’omplia de satisfacció i que no podia trobar cap finalitat millor al producte dels cocoters. En Deltell tenia uns projectes ben diferents. La seva obsessió era retornar a Catalunya i es lliurava tant als seus fantasieigs, que fins i tot l’entristia la topada amb les dificultats imaginades. Ja era ric, ja es preparava a tornar a Catalunya. Però ¿què en faria de la seva família mexicana? No es veia en cor d’emportar-se l’Adela a Barcelona, i no estava gaire engrescat amb la idea d’endur-se el Xordi. Aquí, la consciència li feia mal. Quina mena de pare era? Després de tot, el nen canviaria de seguida en contacte amb la terra. I si no canviava? Aquestes reflexions disminuïen l’alegria per la fortuna guanyada en la plantació de don Xema. Tants esforços sota un sol abrusador per a arribar a aquella amarguesa final! Acabava sempre pensant que Amèrica era així, que no s’hi podia fer més…

La decisió de quedar-se o el propòsit d’anar-se’n dividia en dues faccions gairebé rivals els companys que treballaven a l’editorial, com de fet dividien tota la massa d’emigrats. Segons el partit pres, cadascú interpretava les coses a la seva manera i s’establien fortaleses al marge de l’objectivitat; per als uns, tornar era una traïció, representava el reconeixement de l’estat de coses que havien combatut. I més que reconèixer-les volia dir ajupir-s’hi, passar per un adreçador humiliant. Per als altres, la llarga durada de l’exili l’havia desproveït de significació i ja no s’aconseguia res més que un seguit de destruccions aïllades, una lenta desaparició en un medi que els era del tot estrany.

L’Enric Solana estava tan allunyat dels uns com dels altres. D’una banda, no s’avenia amb Amèrica, s’hi sentia sempre foraster i una mica enemic, com si no l’acceptessin de bona gana i ell no estigués disposat a fer res perquè l’acceptació es produís. I no s’enyorava, potser perquè aquest sentiment no anava bé amb el seu caràcter, o potser perquè la seva experiència personal havia estat tan dolorosa que no li quedava res per a enyorar. A més, ell fugia de la guerra, simplement. No estava amb els uns ni amb els altres, sinó que la seva presència a Mèxic obeïa a uns càlculs diferents: d’Europa, no en quedaria res; Àfrica no valia la pena i Àsia, d’un cap a l’altre, no l’interessava gens. Oceania era massa distant i massa anglesada (en Solana tenia algun plet misteriós amb els anglesos), de manera que només quedava Amèrica, per bé o per mal, bona o dolenta. De totes maneres, ell tenia fetes les seves classificacions, es creia un observador imparcial a mig camí —o abocat en un mirador més alt— entre els qui es volien quedar de totes passades i els qui se’n volien anar costés el que costés. A en Deltell, li aconsellava que retornés; ja que no temia la guerra, ja que la considerava impossible, havia de deixar un continent amb el qual no lligava i retornar al seu. De vegades, fins i tot se sentia paternal i deia una mentida pietosa, com si enganyés una criatura a fi de bé:

—Després de tot, potser no vindrà la guerra. Passen coses tan estranyes! O potser el nostre país se n’escaparà, quedarà com una illa enmig de la destrucció…

Estava segur que la guerra vindria i que el seu país seria dels primers a desaparèixer. «Tinc la desgràcia de veure les coses massa clares, jo», deia sovint. I hauria pogut demostrar aquesta clarividència amb tot d’exemples estremidors. Però la seva bondat l’inclinava a tranquil·litzar els esperits massa sensibles —i una mica obtusos pel que feia a «veure venir»— de la mena d’en Deltell.

—Hi ha homes que aquí no s’hi poden quedar —deia—. Per la seva sensibilitat o per una tossuderia que els fa impermeables a l’adaptació. Gent com tu i l’Estrader, per exemple. Ja ho veus: l’Estrader es debatia en uns dubtes i uns neguits semblants als teus i, finalment, ha estat escombrat per tot allò que es negava a acceptar.

El nom de l’amic desaparegut, introduït a la conversa una mica subreptíciament, va desviar els pensaments d’en Solana.

—Per cert —digué—, ¿sabies que l’Estrader, poc abans de morir, volgué fer-se una assegurança?

—Sí, m’ho va dir en Bardés.

—¿I no et sembla estrany que un home com ell, que sempre s’havia burlat d’aquestes previsions, es decidís a canviar d’idea precisament en vigílies d’una mort anormal?

Digué «anormal» deliberadament, per trobar l’equidistància entre «mort natural» i «mort violenta». En Deltell, sensible al tema, respongué:

—Sí, em sembla estrany. Però pel que es veu, només m’ho sembla a mi. Segons en Bardés, és lògic que un home que espera un fill canviï de manera de pensar.

—No ets tu sol a trobar-ho estrany. No ho veig clar, però ni tu ni jo no farem res.

—Què vols que fem? És curiós: en el nostre medi, la mort sempre té tendència a la naturalitat. Ens falta el detectiu amatent i desconfiat, que pot convertir una mediocre mort natural en un bell assassinat. Quanta gent devem enterrar que, ben administrada, donaria de si per a un succés!

I en Deltell, que de vegades cultivava l’humor negre, va fer un ample gest amb la mà i afegí: «Quanta carn perduda!».

Temes així, pel simple gust de la conversa, els servien per a embrancar-se i arribar a conclusions insospitades. Aleshores, es lliuraren a consideracions sobre Scotland Yard i la Sûreté, sobre la policia prototípica i el seu poder creador, la força de modelar amb els dits una obscura desgràcia i donar-li la forma d’un crim sensacional.

—Però, i l’Estrader?

—Quedarà així! Nosaltres no tenim el detectiu ideal, els nostres costums no el deuen necessitar. Hauries d’anar a una delegació de policia i explicar…

Aquí, en Solana es va interrompre i, després d’un instant de reflexió, afegí:

—Explicar què, a fi de comptes? Ens embarbussaríem i ens trobarien sospitosos. A més, ja saps com són: el fet de sortir de la delegació al carrer ens costaria, pel cap baix, cinc-cents pesos. Després, anirien desfilant els amics i els coneguts. Cent pesos l’un, dos-cents l’altre i, els més modestos, se’n sortirien amb cinquanta. Mira si n’estem de lluny d’un inspector Maigret! I, mentrestant, l’Estrader seguiria —igual que ara— rígidament estirat dins la caixa, sense poder esperar cap bé d’aquesta terra ni de la nostra sol·licitud encuriosida.

Gairebé cada dia allargaven la conversa a la sortida del treball. En Solana vivia al carrer d’Isabel la Catòlica i acompanyava en Deltell fins a la porta de casa seva. Cada vegada que s’hi acostaven, en Deltell tenia la mateixa por: «Tant de bo que no se li ocorri de pujar al pis!». No el deixava mai el sentiment de vergonya per la vida que s’havia creat. Però en Solana semblava que intuís alguna cosa i sempre s’acomiadava sense passar el llindar, amb alguna frase amable.

—Què fa el Jordi?

—Molt bé! És el primer de classe… El mestre diu que, si no fos tan arrauxat, seria un veritable fenomen en aritmètica.

Això, en Deltell no sabia ben bé d’on ho havia tret. Però hauria jurat que no s’ho inventava pas; li ho devia haver dit l’Adela o donya Xole, o potser ho havia llegit en alguna de les notes que li enviaven de l’escola. Qui sap!

En Solana s’allunyava pensant en el prodigi dels milers i milers de criatures que eren les primeres de la classe. Les altres, les que no sobresortien, les veia com una vaga munió d’orfes, impossibilitada de prosperar per falta de boques paternals.

El sou que guanyava en Deltell a l’editorial li permetia cobrir les despeses familiars i encara li quedava un sobrant. A més, s’emportava a casa algunes feines de la mateixa empresa i això augmentava els seus ingressos, que eren objecte de llargs regateigs amb l’Adela, de petits enganys perquè els comptes resultessin sempre una mica obscurs. La qüestió era portar uns quants diners a la butxaca i administrar-los com li plagués. L’Adela, per la seva banda, feia el que podia, presentava el pressupost familiar amb partides intricades i elàstiques, per allunyar-se sempre de l’aigua clara.

Al principi de la seva estada a Mèxic, en Deltell es planyia de la pobresa de la vida espiritual del país. A la capital, només hi havia una o dues sales d’exposicions, que exhibien poca cosa i, encara, d’escàs interès. El teatre no anava gaire més enllà del gènere de les varietats i poques vegades podia llegir-se l’anunci d’una conferència interessant. La música també estava agrisada per aquest to menor general i tota la resta, fins i tot una premsa més aviat dedicada al fet divers i un moviment literari i editorial francament migrat, era immersa en una mediocritat anodina.

Amb els anys, la situació havia anat canviant, i ja hi havia una pintura jove que es presentava al públic tot sovint i suscitava comentaris més o menys apassionats. Havien estat creats uns quants grups de teatre experimental, amb prou inquietud per a muntar obres d’autors nacionals i estrangers aplicats a obrir nous camins. S’anunciaven concerts i conferències, i de les dues o tres editorials que existien a Mèxic D. F. a l’acabament de la guerra d’Espanya, la capital havia passat a tenir-ne una trentena, la majoria d’elles creades o impulsades pels refugiats procedents de les terres ibèriques.

Sí, era evident que la situació havia canviat. Però també havia canviat en Deltell, i ara que hi havia sales d’exposicions, el cor no li deia mai d’entrar-hi. Ara que podia assistir a unes representacions teatrals presidides, almenys, per un propòsit de dignitat, li faltava l’esma d’assistir-hi. Una mandra espiritual l’allunyava de concerts i conferències, el feia passar per davant de les llibreries amb una curiositat molt atenuada que l’havia dut, per una insidiosa drecera, a llegir amb una certa delectança, amb una certa prioritat, les seccions de crims dels diaris. De tot això, d’aquest esmussament de l’ànima, en Deltell se n’adonava i li feia una íntima angúnia que l’obligava a dissimular, no tan sols davant dels altres, sinó fins i tot davant de si mateix. Però la seva capacitat de reaccionar ja no passava d’aquest intent de simulació. Ell ho atribuïa al medi, en donava la culpa al país o bé, en els moments de generosa confessió, a les poques ganes que tenia d’adaptar-se; de vegades, pensava que potser era una defensa instintiva perquè el país no el destruís del tot. No volia interessar-s’hi, no volia que li agradés, i mentre pogués conservar aquesta aversió li semblava que, d’alguna manera, tenia assegurat el retorn a Catalunya. Li feia menys mal el sentiment d’injustícia que no pas la por de perdre el seu enyorament; s’havia acostumat a aquella silenciosa, quasi agradable, manera de sofrir.

D’altra banda en Deltell, a l’hora dels judicis, no s’oblidava mai de descarregar-se de la part de culpa que corresponia a la sort adversa. El seu matrimoni desgraciat no li deixava marge per a gaires volades de l’esperit i tot contribuïa al seu aïllament, a l’afany de protegir-se amb tanques ideals que, a canvi d’una hipotètica salvaguarda, el feien sentir més sol cada vegada. Procurava defensar-se de l’aplatanament —la rara malaltia espiritual que els europeus pateixen en climes càlids— amb petits subterfugis i minúscules evasions, que encara l’enfonsaven més en allò de què procurava fugir. Es passava llargues estones contemplant els aparadors de les botigues dels jueus, a l’avinguda de San Juan de Letràn; per això volia disposar sempre d’uns quants diners de sobres, per comprar-se foteses amb una il·lusió quasi infantil: diminuts aparells de ràdio, lupes acoblades a un llum elèctric, encenedors, rellotges barats, plomes estilogràfiques i bolígrafs, tot de coses que l’atreien amb l’encantament d’una primitiva ingenuïtat, com els mirallets i els baratims atreuen els salvatges. De vegades, passava tota una setmana esperant el dia de cobrament, amb una flama interior que arribava a causar-li insomni, una petita flama encesa per la il·lusió de comprar-se un encenedor de gas o un clauer amb caixa de música. No era pas insensible al fet que la llum interior cremés per tan poca cosa, però tenir consciència d’aquella mena d’embrutiment de l’ànima no l’alliberava pas de caure-hi. Pensava que retrocedia a un estat d’infantilisme; però ¿era bo o dolent aquest retrocés? Qui sap si es tractava d’una protecció instintiva contra l’ofegament, petits claus roents als quals s’agafava per preservar la reserva de càndida puresa que havia conservat al llarg dels anys de prova.

En Xordi descobria sempre les novetats adquirides:

—El papi s’ha comprat una altra xiva!

Havia procurat ocultar la fotesa, la cosa insignificant, la xiva —com deia en Xordi, molt a la mexicana—, però el noi furetejava i no se li escapava res. L’Adela es posava a parlar amb excitació d’unes sabates que feien falta, de roba interior que calia renovar, de la dentadura de donya Xole i d’altres detalls d’un pressupost que coixejava i que requeria més atenció. En Deltell acabava per sentir-se infeliç, amb un sentiment de culpabilitat per un llapis automàtic de colors o una enginyosa novetat japonesa.

—Estàs ple de xives! —reblava el Xordi.

Sentia sovint l’impuls d’estampir el nen contra la paret. No havia aconseguit que deixés de dir-li papi i això l’allunyava encara més de la desitjada intimitat entre ell i el seu fill.

Natxo tenia un costum odiós.

—Quant t’ha costat? —preguntava, allargant una mà per sospesar la xiva.

En Deltell arriscava una xifra imaginària, sempre per sota del preu real, però l’acorralaven entre tots i acabava confessant el cost exacte. Natxo se’l mirava amb un posat de commiseració:

—És el que val una localitat numerada d’ombra. I pensar que jo vaig a sol general!

O bé:

—T’han enganyat. El meu compare se’n va comprar un d’igual i només li va costar quinze pesos. Potser encara era més gran, brillava més, es veia més ben acabat…

El cas és que entre tots allargaven la conversa, li passaven el preu per la cara i el recriminaven amb mudes expressions o atacs directes.

Natxo es tenia a si mateix per un home refinat: s’acabava de comprar un tocadiscos a terminis i seleccionava la seva discoteca amb un criteri que ell trobava molt distingit. Fugia tant de la cançó popular com dels ritmes d’última hora i aplegava una col·lecció de melopees, de planys d’enamorats, de gemecs d’amants que anaven i venien amb un desfici incomprensible. Tenia també, com a peces cabdals, uns quants discos amb marxes toreres i entre elles, el pas doble de Silverio Pérez, amb orquestra i cant. Li semblava el súmmum de la distinció musical i una cosa tan sentida, que li arribava endins de l’ànima i li produïa esgarrifances, sobretot el passatge en el qual el cantant explica que Carmelo Pérez, torero famós mort en accident del treball, s’aboca des del cel damunt d’un núvol, per veure torejar el seu germà. Tot això, una mica confús i barrejat, Natxo ho feia servir per demostrar al seu cunyat europeu que no era tan superior com es pensava, que un xicot de Tepecpan de Galeana valia més, amb els seus boleros i la seva música de festa brava, que no pas el blanc amb les seves xives comprades als jueus.

—També a Sant Joan fa aire —deia Natxo, valent-se d’un aforisme que els mexicans fan servir sovint, per expressar que ells són tan bons com el qui més.

El tocadiscos s’havia convertit en un altre martiri familiar. Quan donya Xole descansava de les seves novel·les de la ràdio, Natxo feia entrada amb els discos. Aquí es produïa també una topada de criteris: a en Deltell li agradava la música popular mexicana, corridos, huapangos, huastecas, precisament la mena de música que Natxo considerava ordinària, pròpia de xarros, de gent que ve de fora. La guerra civil s’estenia fins als estadis de la cançó i en Deltell també perdia combats, sota el pes de la superioritat numèrica de l’enemic.

De vegades, entre la minúcia acabada d’adquirir a l’avinguda de San Juan de Letràn i la força d’un pas doble, la fe d’en Deltell trontollava. Aleshores, corria al seu ajut la condició d’home versat en lletres, el treball que aportava als llibres i la seva missió a l’editorial. Encara valia alguna cosa! I quasi sempre, per una mena d’atzar vetllat des d’una ombra favorable, quan es batia en retirada en transcurs d’un vespre qualsevol, sota l’atac combinat de l’Adela, de Natxo i d’en Xordi, davant la sospitosa neutralitat de donya Xole, en Deltell rebia l’ajut providencial de don Lupe, l’impressor. En plena desfeta, trucaven a la porta i apareixia l’ex-dorado de Villa, que venia a fer una estona de conversa. Entrava coixejant —es planyia d’una ferida soferta en el setge de Celaya—, i ple d’una polida cortesia preguntava per la salut de tothom.

Don Lupe, després d’haver-la servida fidelment, estava ressentit amb la seva revolució mexicana, perquè havia deixat a mig fer la feina començada. Odiava la classe dirigent que s’havia apropiat els fruits del triomf i que, segons ell, estava interessada a conservar les seves prebendes més que no pas a fer efectius els postulats que havien costat tanta sang. Era un revolucionari una mica romàntic, com tots els renovadors purs, i se sentia paradoxalment més segur quan no tocava de peus a terra; era espiritista perquè ho havia estat el president Madero —una ombra venerada— i quan parlava de les sessions on era evocada la figura del màrtir, es referia amb emoció al to de veu esmolat del cabdill, recomanant als mexicans que reparessin l’error que ell mateix havia comès: calia dur endavant la reforma agrària i, sobretot, calia tenir en compte l’indi.

Don Lupe, que tenia la pell de color de bronze, parlava de l’indi d’una manera impersonal, com si esmentés algú o alguna cosa sense relació amb la seva realitat física, però molt a prop del seu esperit. Li agradava parlar d’aquests problemes amb aquell europeu una mica perdut entre dos mons i entre dues èpoques, una mica estafat com ell mateix. Sense un propòsit deliberat de ferir-lo, podia burxar-lo clavant a fons les eines de la conversa, com si entrenés la seva esgrima amb un ninot ple de serradures que simbolitzava, més que no pas una oposició, una incomprensió de segles. Sovint, es dirigia a en Deltell adoptant el tractament de «vostès», que volia dir l’europeu de mirada encesa i ànima abrusada, el blanc que ho arrasava tot en nom d’una redempció que portava a tot arreu amb la bandera desplegada de les seves conviccions.

—Vostès —deia a en Deltell—, converteixen els seus gustos i les seves inclinacions en ideals universals. Els sembla que les solucions bones per a vostès han d’ésser bones per a tothom i quan volen ajudar una raça que no és la seva creuen que elevar-la ha de ser forçosament fer que se’ls assembli, adoptant els seus costums i les seves preocupacions. L’única llibertat bona és la que s’han inventat i desitgen vostès, la que s’imaginen, i el que ens ha de fer feliços a tots és, precisament, el que els fa feliços a vostès. Hem de córrer, amb la llengua fora de la boca, darrera de la seguretat tal com la conceben, del confort tal com el consideren, ens hem d’afanyar a tenir un compte al banc, la casa plena d’aparells, un altar amb uns déus o uns ideals que han fet a mesura seva. ¿Esta segur, senyor Joan, que tot això ens redimirà «a la nostra manera»?

No. El senyor Joan Deltell, barceloní blanc, extraviat en terres d’Amèrica, no estava segur que tot allò pogués salvar l’indi. És més: dubtava I que tingués ganes de salvar-lo, estava cordialment disposat a deixar-lo tal com l’havia trobat. Però, en el fons del fons, reconeixia que don Lupe tenia raó i li sabia una mica de greu que l’atzar l’hagués portat a simbolitzar la raça que empenyia les altres a empaitar la felicitat traient el fetge per la boca. No es veia en cor d’exportar una felicitat que ell mateix no havia trobat mai!

Don Lupe prosseguia:

—A vostès els sembla que tendeixen a la simplificació i ho compliquen tot. Una qüestió com la del sexe, que per a nosaltres és tan senzilla, que es redueix a la funció normal de reproduir-se bonament, la compliquen amb uns reglaments que tenen la virtut d’omplir de dolor el tracte entre home i dona…

—Jo no complico res, don Lupe —es defensava en Deltell, que sentia la mirada acusadora de l’impressor—. Jo vaig fent de la manera que puc i ja tinc prou feina…!

—És una manera de dir, senyor Joan, una manera de generalitzar sense ganes d’ofendre. De fet, són reflexions en veu alta, amb el desig de saber la seva opinió. Perquè jo li vull fer una pregunta: ¿què passaria si el nostre concepte de la llibertat consistís a retornar als sacrificis humans?

De debò, en Deltell (que potser duia a la sang una vella herència anarquista) trobava que si els indis es volien estripar entre ells, no se’ls podia privar d’aquest gust. Donya Xole, que començava a endormiscar-se per l’ensopiment d’una conversa que no entenia gaire, s’animava de sobte en sentir allò dels sacrificis humans i li brillaven els ulls amb un sincer entusiasme. Ja tenia triada una colla de gent a la qual arrencaria el cor molt de gust amb un ganivet de pedra. Natxo, endut per l’afició, s’imaginava l’entrada a matar amb un estoc d’obsidiana, segur d’emportar-se l’orella de la víctima.

En Deltell volia i dolia. D’una banda, estava disposat a donar carta blanca als indis perquè es liquidessin mútuament amb plena llibertat. Però de l’altra, sentia la força missionera de la seva condició d’home blanc i s’havia d’oposar per principi a qualsevol estil de matar que no fos a la bella manera europea.

—Don Lupe —deia—, vostè sap que jo només puc respondre condemnant els actes de barbàrie. La llibertat ha d’obeir a uns principis d’ordre (vostè mateix ho ha dit de vegades), tothom ha de fer el que vulgui, a condició que només vulgui fer el que convingui. I els sacrificis humans no convenen, serien un repugnant retrocés. Penso que el nostre respecte per la vida és un estadi superior, en relació a la manera de matar.

—Això —replicà don Lupe—: vostè ho ha dit, maneres de matar. Els sacrificis humans són espectaculars i lents, i Quantes víctimes es poden calcular anualment, amb les piràmides funcionant a tota capacitat? Mil? Dues mil? Vint mil? Comparades amb les d’una guerra de blancs són xifres modestíssimes. O comparades amb els totals dels accidents de carretera propis de la civilització occidental…

—Don Lupe, aquestes coses no es poden considerar així!

—Oh, no! És clar! Són maneres de dir parlant de maneres de matar. El que jo vull expressar és que vostès…

(Deia vostès amb reticència, fent un ample gest amb el braç que incloïa en Deltell i tot de gent imaginària que el voltava).

—… vostès es tornaran a equivocar de bona fe, tornaran a fer el mal de sempre. ¿Que no veu què passa a l’Àfrica? No ho poden evitar: el que és bo per a vostès els sembla que ha d’ésser bo per a tothom: de llibertat només n’hi ha una, la que vostès han inventat i desitgen. Només hi ha una moral bona, la de vostès, com només és vàlida la seva manera d’organitzar-se en societat; n’estan convençuts i a l’hora de salvar el negre o l’indi creuen de tot cor que salvar-lo és obligar-lo a viure com vostès. Si es tracta de religió, la de vostès és l’única veritable, i fins el comunisme, per als blancs que se l’han inventat i hi creuen de bona fe, és l’única solució excel·lent, indiscutible, la que és apta per a tothom a tot arreu. Per vostès, és tan evident que el que cal és el que vostès creen i combinen, que si el poble o la raça que volen salvar bondadosament no ho veu així —per falta de maduresa, diuen— sempre tenen a punt l’esperit del croat per a «salvar-lo per força». És com el malalt que ha d’ésser operat, la vida del qual depèn de la intervenció i que es resisteix a sotmetre-s’hi. Què farien vostès? Obligar-lo a l’operació, portar-l’hi amb enganys o amb una certa violència plena, això sí, d’amor…

—És clar! —saltava en Deltell, tot imaginant-se a si mateix estirant les cames del malalt per fer-lo entrar al quiròfan.

Però don Lupe desgranava amb paciència el seu raonament:

—Sí, sí: l’operen, tallen i cusen amb una abrandada fe. Ara que, de vegades, el malalt perd la vida. I què passa aleshores? Els metges no en tenen mai la culpa. Ha fallat el cor o el que sigui, ha fallat el pacient, no pas l’operació. És el mateix que els passa a vostès: sovint, un poble o una civilització se’ls han quedat als dits, però vostès no en són mai responsables. En són sempre el poble o la civilització, per haver-los fallat el grau de desenrotllament o l’aptitud de comprendre la missió redemptora de vostès…

—Doncs què hauríem de fer, don Lupe? —preguntava en Deltell esbatanant els ulls—. ¿Desertar? Desentendre’ns del problema?

—Simplement, senyor Joan, vostès se n’han d’anar. Anar-se’n no vol pas dir que renyim o ens barallem. Ja tornaran com a visitants, diguem com a turistes. L’esgarrifança no els impedirà de sentir-se seduïts pels nostres programes d’atracció de forasters: «San Juan de Teotihuacan, diumenge vint-i-sis de juliol a les quatre en punt de la tarda. Sacrifici de sis donzelles d’Otumba a punta d’obsidiana. Sis donzelles, sis. L’alcalde d’Amalixtla regalarà un adolescent que serà ofert a la Lluna». Vostès, horroritzats, vindran donant-se empentes, a fer fotografies de colors i en relleu, que contemplaran de retorn a casa seva amb una excitació que compartiran, passant-se els visors de l’un a l’altre, els amics i els veïns…

—Si es pensa que amb això obtindran divises, senyor Lupe —deia en Deltell, disposat a fer-hi una broma mordaç—, equivoca els càlculs. Nosaltres tenim barreres que imposen un control a l’instint…

—He vist l’entusiasme dels blancs en saltar aquestes barreres, senyor Joan —responia don Lupe sense perdre la calma—. He vist ciutadans d’Oklahoma o de Nebraska que, a casa seva, són uns fervents defensors de les associacions protectores d’animals, però que així que arriben a Mèxic encarreguen a l’agència de turisme que els compri entrades a la plaça de braus.

—No els podem jutjar a la lleugera. Els atreu l’art i el folklore…

—És que l’art, senyor Joan, no l’oblidaríem pas. Entre donzella i donzella, hi hauria ballet. ¿Com vol que deixéssim de banda la llum i el color, tan grats a la raça blanca? Estic segur que al Congo mateix, abans i després de menjar-se un ciutadà a la vista del públic, hi hauria ball…

—Don Lupe: vostè fa una comparació absurda i de mala fe. Jo odio els toros, però quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra!

—Sí, és clar: hi ha diferència. Jo crec que atraurien molta més gent els sacrificis humans. Vindrien de tot arreu. Però el que jo volia explicar és que la nostra barbàrie (com diuen vostès) no ens privaria pas d’entendre’ns. Els blancs tindrien la satisfacció de poder constatar a cada moment la seva superioritat i nosaltres, en el fons, estalviaríem vides. Cregui’m: no hi hauria tantes desgràcies.

Natxo anava Una mica perdut. No podia seguir ben bé el fil de la conversa.

—¿Però a Teotihuacan hi hauria cavalls, don Lupe? —preguntava amb un posat entre doctoral i d’estupor—. Estarien sindicats els sacerdots?

Don Lupe li donava uns cops amicals a l’esquena, sense dir res, amb un aire de commiseració. A donya Xole li venia son, quasi li queia el cigar dels llavis. I l’Adela, si era oportú, tancava la conversa:

—De totes maneres, don Lupe, l’empresari sempre seria blanc. Nosaltres hi posaríem les donzelles.

«I els ganivets d’obsidiana, i els sacerdots —pensava en Deltell—. I el gust de la sang vessada».

Se n’anaven a dormir amb la ment ocupada per tot de reflexions entre el bé i el mal.