VII

L’Adela se l’escoltà amb el posat de sorruda indiferència que solia dedicar a totes les seves coses. En Deltell volgué guanyar-la amb la descripció d’una prosperitat imminent i barrejà xifres, ponderà el taller com si sol·licités un crèdit a un banquer indecís.

—Ja era hora! —digué l’Adela—. Podem comprar una nevera més gran, un televisor, roba (que bona falta ens fa!), tindrem minyona, i potser et decidiràs a adquirir un cotxe…

Va aprofitar la passada per queixar-se amargament de la seva falta de vestits i en Deltell —que esperava la benvinguda que es reserva als vencedors— va trobar-se sota una pluja de retrets, com si fos culpable d’unes estretors a frec de la misèria. Més que d’un futur hipotètic brodat sobre el canemàs de les il·lusions, l’Adela estava interessada a parlar d’un present abominable, gairebé sòrdid, sobretot si se’l comparava amb les esplendors de la seva joventut a Tepecpan de Galeana. Semblava que el seu marit l’hagués raptada, traient-la del tròpic alegre i pròdig per abocar-la a una vida de privacions; als seus llavis, la família Rodríguez es revestia de la noblesa de vells hisendats, mig rurals, mig mariners, i la barraca de la costa, a base d’afegir-hi peces i salons, llums de vidres multicolors i algun tapís cobrint les parets de canya, s’anava assemblant a un palau. Si per fi milloraven, només ho acceptaria en concepte de restitució.

—I tant! I tant! —comentava donya Xole, ressentida contra aquell gendre que les havia empobrides.

En Deltell, que encara portava la càrrega de bondat de la seva nova fe, es defensava feblement, feia esforços perquè no li fugissin de la idea central. Tenia por de caure en un parany i aprofità una pausa per dir, amb una certa timidesa:

—Si tot va bé, podríem anar a Catalunya…

De moment, les dues dones no el van entendre. Els coneixements geogràfics de donya Xole eren d’una simplicitat impressionant: per a ella, el món era pla i es podia anar a tot arreu sense deixar la línia recta, emprenent camí a dreta o a esquerra, amunt o avall. A més, era un món de poques taules; al mig, enorme, hi havia Mèxic, i pels voltants, molt borrosos, els Estats Units, Espanya i una massa d’indis i de negres repartits en repúbliques germanes, de les quals sabia tres o quatre noms.

—Podrem veure la Setmana Santa de Sevilla! —digué amb un sobtat entusiasme.

L’Adela abandonà els improperis per un instant. Del viatge tant se li’n donava, però l’atreia el retorn a Mèxic, la possibilitat de presumir davant dels veïns i de les amigues.

—Ja seria hora que pogués sortir una mica d’aquestes quatre parets! —digué amb displicència.

Calia puntualitzar, precisament aleshores, i en Deltell s’arriscà:

—Jo dic que ens hi podríem quedar a viure…

No es va veure en cor d’afegir que donya Xole s’hauria de quedar a terra i, d’altra banda, no tingué temps, perquè l’Adela el va escometre amb una andanada d’injúries. De tants greuges que volia acumular, s’embarbussava.

—No estic disposada a passar tota la vida en un Orfeó Català gran, voltada de mensos!

Sorgí el tema de la ingratitud. Li digué que, en comptes de la seva dèria per anar-se’n, valdria més que s’apliqués a tornar una mica del molt que havia rebut del país.

—Per què vas venir, eh? —prosseguí—. ¿Vols que t’ho digui? Perquè no us volien enlloc més! Perquè a tot arreu se us treien del damunt com si fóssiu gossos rabiosos! Aquí us vam obrir els braços i ara mossegueu les mans que us han donat menjar.

En Deltell creia que, en aquell cas concret, les coses eren al revés i que un dels seus comensals li acabava de donar una queixalada. Contra el que era habitual en aquells esclats d’odi, va aguantar en silenci l’enfilall de reprotxes; pensava en la penosa limitació dels seus drets de tria, en com l’havien fet anar d’una banda a l’altra sense consultar-lo gaire. Des dels primers trets de la guerra, es va sentir arrossegat per una onada enorme i ja no va saber mai més contra quina platja aniria a batre. Per miracle, es trobava en un pis del carrer de la República del Salvador, com per miracle s’hauria pogut trobar a qualsevol altre indret remot, sempre —això sí— amb l’agraïment obligat que han de tenir els parents pobres cada vegada que se’ls reconeix, amb una mica de generositat i molt per força, el seu dret a respirar.

Al capdavall de les seves reflexions, va dir mansament:

—Si s’han de tenir convidats per a exigir-los que tot ho trobin bé, val més no convidar ningú…

L’Adela no el va entendre, sobretot perquè el to submís no corresponia a les il·lusions que s’havia fet sobre la baralla. Però no va dubtar gens a sentir-se ofesa i humiliada, la qual cosa va donar-li inspiració per a noves burxades.

En Deltell va plantar-la amb la paraula a la boca. Es ficà al llit i apagà el llum de seguida, com si volgués expressar que, per aquell dia, ja en tenia prou.

Donya Xole no sabia com havien quedat. El seu enteniment era una petita màquina primària, que sovint la deixava a mig camí entre una certesa i una vacil·lació.

—Què hem dit que faríem, güera? —preguntà plena d’estupor—. ¿Ens n’anem a Catalunya o ens quedem aquí?

L’Adela no respongué. Va agafar el Xordi d’una revolada (el nen s’havia adormit de cap a la taula) i el portà a l’habitació de l’àvia.

L’endemà, en Deltell va sortir d’hora de casa, sense esmorzar. No tenia gana i, a més, volia fugir del costum de continuar de bon matí la discussió interrompuda el dia abans. Es trobava sota els efectes del seu engrescament i els projectes li foragitaven l’amarguesa; tenia l’esperit ocupat per coses agradables i no quedava lloc per al ressentiment.

Si agafava l’autobús a la cantonada, arribaria massa aviat a l’editorial. Decidí caminar, almenys una part del trajecte; es mirava els carrers i les cases amb una mirada nova, com si els hagués rentats i embellits una pluja meravellosa. Fins i tot es dolia —com els mexicans vells— de les construccions modernes que transformaven la ciutat i li treien caràcter. No es podia negar que era una ciutat bonica, poblada per una gent, si més no, interessant. Entossudir-se a no voler-ho reconèixer era injust, formava part d’aquella illa que portava molt endins de l’ànima i en la qual només hi havia un nàufrag, que era ell mateix. Somrigué: ara veia un vaixell a la ratlla de l’horitzó i li feia signes tot agitant la camisa.

Passà per davant d’un cafè xinès i se li va ocórrer d’entrar-hi, més per fer temps que no pas perquè sentís necessitat de desdejunar-se. Demanà un cafè amb llet i pa dolç; mentre s’esperava, es va treure de la butxaca un paper i un llapis, amb el propòsit de fer càlculs. Però què volia apuntar? Potser seria bo tractar d’establir la capacitat de producció de les premses… Però això només li ho diria la pràctica, no podia fer cap operació aritmètica sense conèixer dades i xifres. Començà amb una mena de lassitud mental i la mandra s’estengué per tot el seu cos. ¿I si demanava festa a l’editorial, per dedicar-se a fer gestions?

«Quines gestions?», es preguntà gairebé en veu alta. El cert era que de moment no n’havia de fer cap, o, en tot cas, només en podia fer a la CEA. Tot depenia del que li digués el senyor Bau-Gomar.

Es va prendre el cafè amb llet, sense tocar el pa. Després, en treure les monedes per pagar, va separar un peso i el contemplà mentre el girava amb els dits. Somià la màgia de la seva cara i de la seva creu i tingué la temptació de consultar-lo, no pas per preguntar-li si es faria càrrec o no del taller —perquè això ja ho tenia ben decidit—, sinó per indagar el futur. «Si surt sol, és que m’hauré de quedar aquí. Si surt àguila, és que podré retornar».

El cor li anava de pressa. Estava a punt de tirar la moneda enlaire, quan li vingué la temença de trencar la seva pau interior; si sortia sol, no podria evitar l’ombra del mal auguri. «És una bestiesa —pensà—, però precisament per això val més deixar-ho córrer». A més, el lligava la timidesa: el cafè era ple de gent i l’operació —una mica trinxeraire— de fer volar el peso disminuiria la seva dignitat.

Es mirà el rellotge i tingué un sobresalt. El temps sobrer s’havia escolat i ara calia afanyar-se. Pagà la consumació i sortí al carrer.

A la parada, esperant el canvi del semàfor, hi havia un autobús: l’agafà en el moment just que engegava i va tentinejar a l’estrep, aferrant-se fortament al passamà. El xofer tingué el desencís de veure que conservava l’equilibri; encara provà de donar un quart de volta sobtat al volant —amb el pretext d’esquivar una motocicleta—, però en Del-tell ja era a dins i tan sols empentejà involuntàriament una vella, la qual es va passar la resta del trajecte rondinant.

En arribar a l’editorial, en Deltell preguntà de seguida si ja havia arribat el gerent. Contra el seu costum —el senyor Bau-Gomar era molt puntual—, encara no hi era. En Deltell va fer un gest de contrarietat; haver de dominar la impaciència l’enervava sempre, sobretot quan empaitava una il·lusió.

Va anar a poc a poc cap a la seva taula. La vasta nau, plena de compartiments separats amb ven-talles envidrades, ja li semblava una etapa superada, alguna cosa que s’anava esfumant per arrenglerar-se submisament a la zona dels records.

En Solana, que més aviat era tocatardà, aquell dia ja era el seu lloc de treball. Allò el va alegrar, perquè formava part del seu desfici: volia parlar amb l’amic, invitar-lo a compartir el seu entusiasme o bé —millor encara—, esperar d’ell que li donés nous arguments per a sentir-se segur.

—Com és que ahir no vas anar a l’Orfeó? —li preguntà en Solana.

—Vaig anar a veure el taller. Ja t’havia dit que hi aniria. La conversa amb el meu soci s’allargà i vam acabar tard.

Tot seguit, amb una loquacitat fluvial, va contar-li l’entrevista. Als seus llavis, els avantatges creixien i els inconvenients passaven d’esquitllentes. I encara, si esmentava els punts obscurs, era perquè volia ésser equànime, per demostrar que no l’encegava la passió. Sota l’encís de la paraula, les màquines creixien i es modernitzaven, la rata era tan sols un element que evidenciava quanta necessitat hi havia de posar el taller en mans fermes, i el senyor Trejo entrava a l’escenari de la conversa com un personatge mític, ple de virtuts barrejades, però brillants. Era un ex-guerriller llegendari, un industrial llest quan s’ho havia proposat, un home que tenia la valentia de fer una parada en la seva vida per dedicar-se a netejar l’ànima i desprendre’s de la concupiscència. Vist així, es comprenia el seu gest, les ganes de trobar algú que l’alliberés del seu negoci. Remarcà que l’havia trobat sincer, intel·ligent, agradable, novel·lesc…

En Solana se l’escoltava amb fredor i això el va sorprendre. No ho podia pas atribuir a l’enveja, perquè era un amic lleial i desinteressat. Però què tenia? Es va interrompre i li preguntà:

—Què et passa?

—És que ahir vaig saber més coses de l’Estrader…

Altra vegada l’Estrader! En Deltell ja l’havia guardat en un racó entranyable de la seva memòria, per tal de servir-se’n cada vegada que el sentiment l’inclinés a la nostàlgia. Tanmateix, ara no hi podia pensar. De debò que no tenia temps: tot s’ajuntava per donar-li preocupacions d’un altre ordre i els fantasmes, per molt estimats que fossin, el torbaven desagradablement.

En Solana s’adonà que havia estat indelicat.

—Perdona’m —digué—. Et felicito de tot cor. Has d’acceptar i estic segur que te’n sortiràs…

Després d’una pausa, afegí:

—És que el cas de l’Estrader m’obsessiona. He sabut que quan el van trobar a la banyera encara vivia. El van portar a l’«Hospital Anglès» i els metges d’allí digueren que estava sota els efectes d’una intoxicació. No m’han dit si es tractava d’un excés de medicaments o de la ingestió de licors. Però tu saps que l’Estrader no bevia. Va recobrar els sentits per un instant i s’arrencà la sonda i el tub d’oxigen. Es resistí amb una força increïble que els hi tornessin a posar i encara se’ls va arrencar una altra vegada…

—Vols dir que es va suïcidar?

—No ho sé. Hi ha tantes maneres de buscar la mort! El metge digué que sofria un estat d’angoixa molt intens, una desesperació que li llevava la voluntat de viure; tècnicament, es pot morir així sense que sigui lícit parlar de suïcidi…

—Però tu dius que estava intoxicat.

—Sí. No obstant això, l’Estrader era un malalt. Sempre et podran parlar d’un accident, d’una equivocació en dosificar algun remei. Què sé jo!

En Deltell acceptava el tema amb una mica de desgana, continuava per no contrariar:

—A la clínica podien aclarir de seguida si es tractava de drogues, d’alcohol o del que fos…

—És clar! Però hi ha una conspiració de silenci i, sigui com sigui, tot d’altres preguntes queden sense resposta: ¿per què el van portar a l’agència d’inhumacions? ¿Per què l’enterrament no va sortir de l’«Hospital Anglès», com era lògic? I si fou un accident, o el resultat d’una malaltia, o bé, fins i tot, un cas de suïcidi, ¿per què s’ha de recórrer al misteri? ¿Quina necessitat hi ha d’amagar els fets, si és que algú no tem més la divulgació de la veritat que no pas les suposicions que puguin fer-se? No estaré tranquil fins que trobi respostes a aquestes preguntes.

Era curiós. En Solana ni tan sols havia assistit al sepeli (deia que aquests actes el deprimien massa), però ara que tothom callava, ell volia parlar. Semblava que s’atribuís el paper d’investigador, que per no haver-hi el detectiu que en una conversa anterior havien trobat a faltar, se sentia cridat a substituir-lo. En Deltell pensà que devia tenir pocs maldecaps o poca feina. Després de tot, cadascú té el dret de preferir per als seus unes morts determinades, i fins de corregir-les, el dret d’inventar-se-les una mica. En una certa mesura, això pot constituir un delicat homenatge pòstum. A més, els temes canvien, es renoven constantment, i aleshores en Deltell era ple del seu tema, creia de bona fe que no n’hi havia d’altre. Ja tenia l’imprevist que havia desitjat tant i el cadàver de l’Estrader més aviat li feia nosa.

Tanmateix, calia dissimular l’egoisme, per raonable que trobés el seu, i, només per seguir el corrent, anava a preguntar què havia passat amb la carta. Però no tingué temps: una noia l’avisà que el gerent acabava d’arribar. Va deixar en Solana, tot excusant-se, i, en un estat de dolça excitació, demanà audiència.

L’entrevista amb el senyor Bau-Gomar va deixar-li una mena d’agredolç. La gent, de vegades, és incomprensible: així com en la primera conversa el gerent l’havia animat, ara que la cosa ja podia considerar-se un fet, semblava que s’hagués complagut a frenar-lo. No és pas que es desdigués, perquè li reiterà que la CEA sempre tenia necessitat de col·laboradors en aquella branca de les arts gràfiques; fins i tot li digué que preparaven la reedició d’una colla de volums i que això representava feina per molt de temps. Però s’estengué en reflexions fora de lloc: li aconsellà que, amb l’ajut d’un comptador, revisés els llibres del senyor Trejo, que s’assegurés de la situació legal dels obrers i, sobretot, que comprovés si el taller estava al corrent en el pagament d’impostos. ¿Com era possible que anés amb aquestes imposicions al senyor Trejo? L’engegaria! El senyor Bau-Gomar no veia que no es tractava del passat, sinó del futur, de començar de nou. El gerent li havia demanat que s’hi pensés bé, que es prengués tot el temps necessari… Com si la sort tingués el costum d’esperar pacientment davant d’una porta tancada! Era qüestió d’agafar-ho de seguida o de perdre-ho per sempre. I el senyor Bau-Gomar havia replicat que les coses mai no eren així, que sempre quedava un marge per a tocar ben bé la terra amb els peus. De totes maneres, ho supeditava tot a la visita que volia fer al taller.

Encara que ja comptava amb aquella condició, en Deltell va sentir-la com una espina clavada al mig de les seves esperances. S’havia guardat molt de parlar dels diners pintats a la botiga; tenia la intenció de convèncer el senyor Trejo que fes emblanquinar les parets. Però no podia tapar la Nena amb capes de pintura, ni es veia en cor d’obtenir del fotògraf que no es referís a la seva estimada filosofia. De moment, havia esmentat —només de passada, com si es tractés d’una anècdota divertida que no tenia res a veure amb el fet principal—, que el senyor Trejo era un excèntric, un home amb unes manies originals que, per pura paradoxa, no alteraven el seu bon sentit. El gerent se l’escoltà amb un somriure, mig d’esfinx, mig de llàstima. I va insistir en la seva pretensió de visitar el taller.

En Deltell demanà uns quants dies de temps, molt pocs, perquè la seva impaciència l’empenyia a cremar etapes. Volia posar una mica d’ordre, començar a tenir el timó a les mans… De fet, es refiava de muntar una escenografia, no sabia com ni amb quins recursos, encaminada a produir bon efecte.

A l’hora de dinar, l’Adela encara estava ofesa. Més que no pas parar la taula, havia rebatut els plats i els coberts, tenia un emmurriament agressiu a punt de saltar a la més lleu provocació. En canvi, donya Xole anava d’una banda a l’altra amb diligència, servicial, la curiositat li feia tenir unes ganes de conversa que la decantaven a la convivència. Havia provat d’aclarir la qüestió del viatge, però l’Adela va tallar-la amb un rebuf tan violent, que la pobra dona s’arrupí en la cadira i, enmig del desconcert, amb una virada brusca, preguntà:

—I què és el que fabricarà, senyor Joan?

Què podia contestar-li? Estava segur que donya Xole no havia obert mai cap llibre i li va fer mandra encetar una explicació inútil; sense alçar els ulls del plat, va assenyalar amb el braç un calendari que hi havia penjat a la paret. Donya Xole es va aixecar, amb la forquilla a les mans, i contemplà el calendari; no havia sospitat mai que «allò» ho fabriqués algú i arribà a pensar que el seu gendre se la treia del damunt amb una mentida, com si la prengués per més enze del que era. Sabia molt bé que aquelles coses les feien els artistes i fins i tot una vegada en va veure un que pintava l’Àngel de la Independència, al passeig de la Reforma. A més, amb aquell negoci no anirien enlloc, perquè els calendaris els regalaven a les tendes.

Es va tornar a asseure, una mica picada. En un to escèptic, preguntà:

—Vol dir que pintarà cromos, senyor Joan?

Natxo intervingué, amb un posat de suficiència:

—No, dona, no! Es tracta d’unes màquines com la que té don Lupe. També fan diaris i bitllets de tramvia.

Donya Xole tingué un desengany. Mai no havia considerat don Lupe entre les persones pròsperes i li semblà que allò de comprar cotxe i viatjar havia estat una píndola daurada, ganes de presumir.

En Deltell endevinà el pensament de la vella i sortí en defensa del seu somni:

—El meu taller és molt més gran que el de don Lupe, i d’una altra mena. És ple de màquines i hi treballen una colla d’obrers.

Donya Xole era voluble i els seus entusiasmes dequeien i tornaven a créixer amb una gran facilitat. «Doncs potser sí!», pensà. I per no perdre el torn a la conversa, s’aferrà a la primera idea que se li va ocórrer:

—Ara sí que podrà ajudar Natxo, oi? L’Adela diu que li donarà una col·locació més bona que la de la cerveseria.

Natxo es regirà en la cadira. Li costava d’entendre que ajudar-lo consistís a donar-li feina i sempre que algú en parlava se sentia amenaçat. Per a ell, el treball conservava tot l’horror de la maledicció bíblica, era un càstig que li feia pagar les culpes d’algú altre, sense haver tingut abans les compensacions del paradís.

—No puc carregar pesos, jo —digué a la desesperada—. Tinc punxades a l’esquena i el metge del Segur Social m’ha dit que em convé un llarg repòs, o bé una feina d’estar assegut, sense fatigar el cervell. Perquè el cervell també em fa punxades, des que vaig tenir les febres.

L’Adela trencà el seu mutisme amb una entrada iracunda, com si envestís:

—Només faltaria que et fessin traginar paquets! A tu t’han de donar un càrrec de confiança, de vigilar i prou, un càrrec dels que es paguen bé!

I, perquè quedés clar el que volia dir, afegí:

—S’ha acabat això que vinguin els de fora a explotar-nos. Que es guanyin ells el pa que ens vénen a prendre!

Natxo va fer un sospir d’alleujament. Encara sort! Tenia sempre l’ai al cor, la sensació que el feien caminar amb els ulls tapats per un terreny escabrós: la més petita distracció el podia fer caure en un forat i es malfiava de tothom.

En Deltell també tenia por d’ensopegar.

—Se’m fa tard —digué per fugir d’estudi.

Va aixecar-se de taula i se’n va anar, amb el mínim possible de soroll.

No tenia ganes d’anar a l’editorial de seguida; després de tants anys de metòdica puntualitat, bé podien perdonar-li un retard. A més, havia arribat al final, estava a punt d’emancipar-se i sentia fluixos els lligams de la servitud.

Entrà al taller de don Lupe. Volia comunicar-li el resultat de l’entrevista amb el compare Rafael; s’hi sentia obligat i, a més, es proposava ampliar la poca informació que tenia sobre el seu futur soci.

Don Lupe estava assegut en el llindar, amb la cadira inclinada i el respatller estintolat en el marc de la porta. Els dos ajudants feien anar la minerva: tiraven unes esqueles amb una orla negra molt ampla, exagerada; en Deltell n’agafà una d’esma i llegí: «La nena Trini Escobar Capulelque ha bolat al cel». El séc professional l’empenyé a remarcar l’error i don Lupe, aparentment, no es torbà; estava segur que bolado s’escrivia amb be alta, ho havia vist en algun lloc. Era diferent de volar (que sí que s’escrivia amb ve baixa), un d’aquells misteris de la gramàtica que a la gent li costa tant d’entendre. Però la seva delicadesa natural l’obligava a defugir les discussions i s’esquitllà a la manera autòctona:

—Aquests tipus són de lletra vella. Així que pugui, els he de renovar.

I canviant de tema, preguntà:

—Com va anar l’entrevista?

Es va alegrar molt de saber que havien arribat a un acord. S’aixecà de la cadira i va abraçar en Deltell, tot donant-li els obligats cops a l’esquena.

—Ara —digué—, el que li recomano és que sigui llest. No badi. Tingui sempre dos o tres altars per a encendre-hi ciris i, sobretot, no es deixi menjar els encàrrecs…

Què volia dir? Era curiós que, quan ja era gairebé impossible retrocedir, tothom li sortia amb reserves. El senyor Bau-Gomar havia fet el mateix.

—El senyor Trejo m’ha semblat molt bona persona —replicà.

—I ho és! No en trobarà de millor. Però sempre va esverat amb les dones i ja sap que les ingrates, de vegades, ens fan fer tots els papers. Ell és un enamorat i el porten d’una ala.

Allò li semblava absurd. El senyor Trejo devia tenir una seixantena d’anys i, en aquesta edat, es podia esperar que alguns ardors tendissin a aplacar-se. I, ja que evocava l’edat de l’ex-guerriller, volgué aclarir un dubte que, en el curs de les darreres hores, l’havia preocupat més d’una vegada:

—El seu compare devia ser molt jove a l’època de la Revolució, oi?

—Sí, més que no pas jo. Ell s’incorporà a la Divisió del Nord força després de Columbus. Potser ja ni tan sols no hi havia Divisió del Nord i tot començava a ser un record. Els gringos, després de la inútil persecució dirigida pel general Pershing, ja havien retornat a casa seva. Al cap d’un quant temps, se’ns va presentar el compare Rafael; era un minyó, gairebé un marrec i —ara li semblarà mentida— era esvelt i presumit.

—I ja era un impressor tan hàbil?

Don Lupe es va torbar, però es recobrà de seguida:

—En aquells temps maduràvem de pressa. I potser si ara veia un d’aquells bitllets, em cauria l’ànima als peus. Què sé jo! Però li puc assegurar que el meu compare sempre ha estat una persona llesta:

—De totes maneres —reblà en Deltell—, en qüestió de dones ja hauria de reposar. Deu tenir més de seixanta anys…

—No crec que hi arribi. I, en aquest aspecte, sempre ha estat igual. Morirà voltat de faldilles.

Don Lupe va somriure picardiosament tot donant cops a l’esquena d’en Deltell i afegí:

—A més, en aquest terreny, l’hora de plegar és una cosa privada, de cadascú!

—Però ell m’ha dit que ja només el preocupa la seva ànima, que ho supeditava tot a la vida de l’esperit. D’aquí ha vingut la nostra coneixença…

L’impressor va quedar molt parat:

—Però home de Déu! Una cosa no té res a veure amb l’altra! Es pot tenir el cap entre els núvols, volant molt alt, i la resta del cos arrapada a terra. Que fa diferències, vostè?

En Deltell no respongué. El preocupava una altra cosa.

—I la Nena? —preguntà.

—Oh, la Nena és un encant! Val molt… Tan femenina com és, amb la seva veueta prima, i jo l’he vista rebotre un policia contra la paret. Sembla una mosca morta, però quan ensenya les ungles es transfigura. Em sembla que el meu compare la tem, i això que ell és tot un home…

—El senyor Trejo em va dir que la Nena quedava al marge del tracte.

L’impressor esbossà una mitja rialla:

—La Nena no queda mai al marge de cap dels tractes del meu compare!

En Deltell va fer una cara de desolació tan expressiva, que don Lupe s’amoïnà i volgué tranquil·litzar-lo:

—Però de què es preocupa, vostè? Imposi la seva conveniència, vagi a la seva i deixi que la resta rellisqui per les vores. A més, si se la sap tractar, la Nena és dòcil i amable…

En un to murriesc, afegí:

—Encara tindrà una aliada!

S’estengué ponderant les qualitats de la Nena.

—És una dona que està molt bé. Sempre m’han agradat ben plantades, més aviat grosses, i apassionades com ella, encara que dissimulin el foc sota una capa mansa. I és molt intel·ligent, la condemnada! Si m’ha de creure a mi, tracti-la bé. Vigili-la, però no vacil·li a demanar-li consell si el meu compare es posa difícil.

En Deltell sentí una angúnia indefinible. Amb el pretext que se li feia tard, va acomiadar-se de don Lupe, tot donant-li les gràcies, no sabia ben bé de què.

Decididament, no tenia ganes d’anar a treballar. Un regust amarg li enterbolia el quadre ideal que s’havia forjat i els personatges de les seves figuracions entraven a escena representant un altre paper, com si es revelessin contra l’autor de l’obra. Es veia abocat a un abisme, sense poder evitar la rara atracció del buit. Tingué la temptació d’anar a trobar el litògraf i desdir-se; ja s’imaginava excuses, poderosos motius que l’obligaven a declinar, mentre triava paraules d’agraïment per l’oferta que circumstàncies adverses li privaven d’acceptar. Però aquest pensament li produí una depressió encara més forta. No es veia en cor de renunciar al seu somni i tornar a una habitud de la qual tantes vegades havia volgut fugir. Necessitava trencar la rutina, espolsar-se el tedi, encara que fos a base de submergir-se en un llot on hauria de moure desesperadament els braços per no ofegar-se. S’adonava que ja no li seria possible reprendre uns dies iguals, amb unes hores grises i un calendari immutable; necessitava canviar d’avorriment i de pors, sentir l’exaltació d’altres riscos i així, de mica en mica, capgirà la seva aprensió i va retornar a les il·lusions de la prosperitat industrial. Era com un insecte giravoltant a l’entorn d’una flama: les ales se li començaven a encendre, però la llum que cremava l’atreia irremissiblement. I el bo era que, en el cas d’evocar aquesta imatge, no l’hauria revestida gens de poesia, perquè una cosa, almenys, quedava clara en el seu esperit: com a insecte no s’atribuïa cap gala de bellesa entomològica i la llum no passava d’un bec de gas que amb prou feines il·luminava.

Havia caminat a l’atzar, li semblava que només seguia el fil, una mica embrollat, de les seves cavil·lacions, però d’una manera inconscient les ziga-zagues s’ordenaren i va descobrir que s’acostava al taller del senyor Trejo. Quan se n’adonà, els darrers dubtes es batien en retirada i apressà resoltament el pas.

Va entrar a la botiga convençut de la necessitat de netejar l’ànima de prejudicis i va donar una ullada comprensiva a la decoració mural; no es podia negar que encomanava un despreocupat optimisme. «Diner crida diner» i, al capdavall, eren a Amèrica, on tot és diferent. A més, qui sap si allò tenia força d’atracció publicitària! Calia acostumar-se a la propaganda, sense la qual no prospera cap negoci.

La Nena despatxava un client; va saludar-lo i li va fer el gest, tan mexicà, d’alçar el braç tot ajuntant el polze i l’índex d’una mà, com si pincés alguna cosa invisible a ple vol, un gest que volia dir que s’esperés un instant o tota una eternitat.

En Deltell mirava discretament la Nena. Don Lupe tenia raó: era una donassa, en la qual tot allò que pot agradar a un home abundava. La primera vegada l’havia trobada grassa; ara, sota els efectes de la suggestió, només la trobà plena, a la manera de Rubens, amb una exuberància que tenia el seu encís. No es va poder estar de comparar-la mentalment amb l’Adela i va fer una ganyota.

El client va pagar amb un bitllet de cent pesos. La Nena obrí el calaix, va furgar per tot de compartiments, rebuscà en una petita caixa metàl·lica i va tornar el canvi com si el bitllet fos de cinquanta pesos. El client va comptar minuciosament les monedes i va reclamar la diferència:

—Li he donat un bitllet de cent pesos.

—Ah, sí? —respongué la Nena, amb una rialleta d’indulgència per les pròpies febleses—. Que en sóc distreta! Igual li’n podia haver donat de més!

Ho arreglaren, entre somriures que allunyaven tota violència. Ja se sabia que tots dos estaven en el seu dret: l’una fent la prova i l’altre defensant-se’n. Es van acomiadar amb una gran polidesa i la Nena es desfeia en coqueteries. Era, de debò, molt femenina, a desgrat que la mola imponent que havia de moure amb els seus afalacs sobrepassava gairebé sempre el volum dels seus interlocutors. Però en Deltell s’afermà en la impressió recent: don Lupe tenia raó:

—Que hi ha el senyor Trejo?

—No. És a la cantina —respongué la Nena—. Ara el faré avisar…

En Deltell digué amb una certa vehemència que no el volia molestar, que ja tornaria després.

—No és cap molèstia. Té moltes ganes de veure’l.

La Nena va girar-se cap a la cortina vermella i cridà:

—Lalo!

Comparegué un minyó que duia un jersei amb ratlles verdes i grogues, i uns pantalons foscos molt cenyits, amb el perfil de les butxaques i les costures repuntejat amb fil blanc. Tenia els cabells d’un negre blavós, tan abundants que se li menjaven el front, i els portava plens de greix i de brillantina, per tal de ressaltar un pentinat molt elaborat; una tofa a manera de marquesina li ombrejava la cara, una cara obscura i hieràtica, amb uns ulls que esquitllaven constantment la mirada. Una medalla d’or penjada al coll completava el seu aspecte de galant de suburbi, una condició que acreditaven les pinces de ciclista que duia subjectades als turmells. Dalt de la bicicleta, pedalejant voluptuosament i brandant la medalla, devia semblar irresistible a les noies de Bondojo o de Portales, devia tenir prestigi en els carrers d’Indianilla o en qualsevol dels barris de la perifèria urbana.

—Vés a buscar el teu pare —li digué la Nena.

«Vaja! —pensà en Deltell—. Un dels catorze fills…». L’inquietà el fet que no calgués precisar on era el senyor Trejo, perquè Lalo sortí sense demanar detalls. Però es tranquil·litzà de seguida: «Doncs què et pensaves? ¿Que el trobaries al peu d’una màquina bregant amb tintes i papers?». El litògraf no l’havia enganyat pas sobre la seva voluntat de retirada i, després de tot, era cosa d’ell si començava a elevar l’esperit tripulant «submarins» a la cantina.

Van transcórrer uns quants minuts, potser un quart escàs, i el senyor Trejo entrà a la botiga boquejant com un peix. Es tapava, ja sabia ell que no li convenia l’agitació.

—És el que li deia —mormolà després de saludar en Deltell—. Aquesta altura em mata. Quan vaig a Paraíso —el senyor Trejo era de Tabasco—, sóc un altre, em trec anys del damunt. Ja veu que he de plegar, és un cas de consciència…

—Com ets! —li digué la Nena.

I, adreçant-se a en Deltell, afegí amb una inflexió maternal:

—Tot s’ho pren a la valenta. S’amoïna massa per les coses.

El senyor Trejo tenia els ulls vermellosos i, cada vegada que obria la boca, deixava sentir un baf de tequila i de cervesa. Però tenia un posat greu i serè, mantenia l’enteniment al marge de les seves febleses.

—Què m’ha d’explicar, senyor Deltell? —preguntà, mirant-lo amb uns ulls penetrants.

En Deltell li respongué que estava disposat a fer-se càrrec del taller. Ho va dir amb una precipitada locució, com si es llancés de cap a mar per vèncer les vacil·lacions ocasionades per la fredor de l’aigua. Ja estava fet. Respirà a fons i després expirà l’aire lentament.

El senyor Trejo l’abraçà:

—El felicito. És una decisió intel·ligent. N’estava segur…

I somrient, com si es tractés d’una broma molt fina, afegí:

—Li traspasso el meu martiri!

Va agafar-lo pel braç i se l’endugué a través de la cortina vermella, tot dient-li que el volia presentar als obrers.

El taller, en ple treball, tenia un altre aspecte. Almenys, en Deltell procurà veure-ho així; és clar que parlar de «ple treball» era una exageració motivada per la bona voluntat, perquè una de les màquines estava parada i davant de l’altra hi havia sis homes discutint un intricat problema tècnic. Tiraven el cartell d’una festa de toros de San Bartolo Naucalpan, una feina senzilla a dos colors, de lletres soles, i en Deltell pensà que hi havia massa ajudants per a una premsa que només necessitava dos operaris.

—Què us passa? —preguntà el senyor Trejo, arrufant les celles.

Un xicot de cara espavilada mastegava xiclet inflable i, de tant en tant, feia unes bombolles rosades que li tapaven la boca i el nas i esclataven de sobte, amb un esclafit que crispava els nervis. El noi va agafar un full i l’ensenyà al patró:

—El vermell pinta malament.

Es veia de seguida que era un escrúpol exagerat per un treball en el qual s’havia prescindit d’altres requisits més importants.

El senyor Trejo s’enfurià:

—Tu sí que pintes malament! Continueu tirant i no em vingueu amb històries, que això s’ha d’acabar avui!

Els homes s’escamparen i la premsa prosseguí la seva missió. El senyor Trejo afluixà la tensió facial i la seva cara tornà a una placidesa lunar. «Són molt bons —digué—, però sempre se’ls ha d’estar al damunt. Això ho ha de tenir en compte. Li ho dic jo, que conec la meva gent».

Tot seguit, va presentar-lo als seus fills. «A Lalo ja el coneix». Lalo va fer un moviment amb el cap. «Pot netejar un tinter sense embrutar-se. És un dandi». Ho va dir amb una punta d’orgull paternal, com si ponderés una bona mercaderia. Cridà l’adolescent mastegador de xiclet i digué:

—Aquest és Xebo, el més petit dels que han heretat l’afició a les arts gràfiques. Espero fer-ne un excel·lent premsista, si li trec la seva inclinació a rondar de nits.

Abaixà la veu, va acostar-se a en Deltell i, en un apart a penes discret, afegí: «És un enamoradís, com jo. Un veritable gall». Ho deia amb la satisfacció d’haver sembrat una bona llavor i veu-re-se’n els fruits.

Xebo allargà una mà sense vida. Quan en Deltell va deixar-la anar, caigué en el buit i pendolejà al capdavall del braç. El minyó se’l va mirar amb recel i no va dir ni una paraula.

Caminaren unes quantes passes i es van aturar davant de la «Multilith». Un jove taciturn, d’una vintena d’anys, estava abstret vigilant els fulls que s’apilaven en el receptacle de la màquina. Duia els cabells engomats, sense aconseguir la perfecció de Lalo, perquè formaven una cresta rebel. Un halo blavenc li circumdava el front, acusant un ardit: se’l devia afaitar perquè els cabells no s’ajuntessin amb les celles, desposseint-lo d’una part de la cara que es té per indispensable a la noblesa de l’intel·lecte. També tenia l’elegància dels afores, però amb un refinament distint del de Lalo, es veia que tenia una cultura cinematogràfica: duia alçada la part posterior del coll de la camisa i els punys doblegats fins a mig braç, amb un estudiat abandó.

—Aquest és Xutxo, el poeta de la família. Compon cançons i ell mateix les canta. L’any passat va guanyar un premi a Ixtapan de la Sal.

Xutxo va desviar modestament la mirada i completà la breu biografia:

—Toco la guitarra elèctrica…

El senyor Trejo enllestí de pressa, com si el noi no gaudís de la seva predilecció. Tot reprenent, camí, digué:

—Em sembla que ja vaig explicar-li que aquests tres no són fills de la Nena. Ja anirà veient que no m’agraden les barreges. D’això, sempre n’he fet un punt…

Finalment, per tancar el cercle íntim, el presentà a un home vell que feia anar la guillotina. Tallava els blancs que havien quedat en els fulls d’una feina malmesa. «Aquí s’aprofita tot», comentà el senyor Trejo, estenent l’índex de la mà dreta amb un aire doctoral. «Aquests trossos poden servir per a fer prospectes».

El vell es girà i va mirar-los amb una expressió de mofa.

—Sí: s’aprofita tot… —digué.

I va murmurar una frase que a en Deltell va semblar-li l’equivalent asteca de l’adagi català que vol prevenir contra els estalvis que cremen les tovalles. O d’aquell altre que diu que a cada bugada es perd un llençol.

El senyor Trejo deixà passar el dard i va posar una mà damunt l’espatlla del vell, ple d’una comprensió bondadosa i protectora:

—Don Santi és el veterà de la casa. Quan vaig comprar el taller, ja hi treballava. Sap més coses que ningú…

—Massa coses… Massa! —remugà el vell, amb reticència.

—Ah, quin don Santi! Com és! —saltà el senyor Trejo, tot emportant-se en Deltell.

En aquell moment, van engegar la granejadora, la qual feia un gran estrèpit; l’amo va manar que la paressin, i també ordenà que aturessin les altres màquines. Va enfilar-se en una plataforma de fusta que servia per a apilar raimes i digué als treballadors que s’atansessin.

Onze homes s’aplegaren al seu voltant, amb l’íntima satisfacció de fer una parada. Estaven encuriosits per la novetat, però feien tot el que podien per dissimular-ho.

El senyor Trejo, solemne i oratori, els adreçà una mena de proclama:

—El senyor Joan Deltell és el meu soci. Es farà càrrec del taller a partir de la setmana que ve i tot anirà d’una altra manera. El senyor Deltell és una persona enèrgica, molt entesa. Portarà feina bona, entrarem en una etapa de gran prosperitat, de la qual ens beneficiarem tots. Però no tolerarà que ningú es distregui, i ell i jo esperem l’entusiasta col·laboració de tots vosaltres.

Tot seguit, invità en Deltell a pujar a la plataforma. En Deltell estava emocionat; havia de dir alguna cosa, no se’n podia escapar, però ell no tenia facilitat de paraula. Els obrers se’l miraven amb desconfiança, perquè els havia alarmats l’amenaça d’augmentar la feina. ¿Què volia aquell gatxupín? Només faltava que els estrangers vinguessin a donar-los pressa, com si encara fossin en temps de don Porfirio!

En Deltell es va mostrar una mica infeliç:

—Sempre he lluitat a favor dels obrers, jo. Seré un més entre vosaltres, treballarem d’una manera fraternal. Si no millorem tots, no millorarà ningú…

El senyor Trejo li va estirar una màniga. «Bé: ja ho sabeu!», tancà a manera de conclusió. Va aixecar el braç amb un gest autoritari i els homes tornaren a engegar les màquines.

Encara van parlar una estona puntualitzant alguns detalls, molt pocs, de la nova situació. En acomiadar-lo, el senyor Trejo digué:

—Li he explicat més d’una vegada que els diners, aquí, no són indispensables. Ja veu que tot és a punt, oi? Però si té algun estalvi —i jo sé que vostès són unes formiguetes—, aquesta és l’oportunitat d’una excel·lent inversió.

En Deltell es va sobresaltar. A veure si el seu «soci» havia errat els càlculs i tot s’havia originat en una falsa suposició!

Tingué una arrencada d’orgull:

—Ho tinc tot invertit, ara. També jo recordo haver-li explicat que no podia disposar d’efectiu.

Però el senyor Trejo el tranquil·litzà amb uns cops paternals a l’esquena.

—És igual, és igual! —va dir—. Jo sé que se’n sortirà d’una manera o altra…