VIII

Els tres dies següents foren agitats, plens de tràfec físic i de revoltim mental. En Deltell s’afanyà a rentar la cara del taller, amb l’ajut dels dos aprenents i la desganada col·laboració de la resta del personal. El desfici els produïa esverament, com si fos l’avís d’un futur ominós; meditaven defenses i subterfugis, preparaven un pla pacient de protecció. En canvi, el senyor Trejo estava encisat. «Quina gent!», pensava. «Sempre van amb els ulls fora del cap, sempre tenen el frenesí de fer coses. El que cal és encarrilar aquesta font d’energia i aprofitar-se’n». Trobava que havia estat molt llest, se sentia content de si mateix.

El cert era que es mostrava molt complaent. Llevat de pintar les parets de la botiga (a la qual cosa es va negar amb una tossuda resolució), accedia a tot.

—Faci el que vulgui —deia—. Les màquines no les podrà moure perquè estan collades a terra. A part d’això, ja ho pot capgirar tot, si li sembla.

En Deltell tapà les taques i els forats dels murs amb paper d’embalatge. L’allisava curosament, el clavava amb gavarrots, i, al damunt, hi enganxava cartells a guisa de mostres de treball. Va fer netejar el sòl amb una gran abundància d’aigua, com si fos la coberta d’un vaixell; afegia una barreja de desinfectant i d’insecticida a les galledes i els escarabats i els altres diminuts habitants d’escletxes i racons acudien amb torpor a la darrera cita. El gat havia comparegut finalment, però en Deltell no se’n fià: va posar per tot el local plats amb una preparació contra les rates, un ardit químic sota l’aparença d’aliment temptador; el gat va ensumar els plats amb escepticisme, sense dissimular un cert ressentiment.

De fet, en Deltell invertí petits estalvis. També comprà bombetes noves, més potents, i estopa neta perquè abrillantessin les màquines. Al fons del taller hi havia un quiosc envidrat, el qual, en altres temps, havia servit al regent de garita i de despatx alhora; des d’allí, es dominava tota la quadra. El soci nou volgué retornar-li l’antiga dignitat de talaia i el desembarassà de papers i de pots de tinta seca, en va treure munts de fòtils inservibles, arrambats sota capes de pols i de brutícia. Després d’una neteja a fons, va portar-hi una taula i una cadira i les col·locà en la posició més convenient: a través dels vidres —que havien recobrat l’oblidada transparència—, veia les anades i vingudes dels obrers i abastava amb la mirada gairebé totes les màquines. En Deltell es va asseure i respirà profundament; estava satisfet i orgullós de les seves possessions i, per una insòlita associació d’idees, desenterrà fugaçment de la memòria la plantació de cocos, la qual li va fer una mica de llàstima. O més exactament: es va fer una mica de llàstima ell mateix, per haver-hi cregut.

La Nena va entrar al taller. Ho contemplà tot, amb un somriure que era una barreja d’admiració i de sornegueria; en Deltell la veié —sense sentir-la—, que feia un comentari amb Lalo i tots dos esclafien el riure. La Nena s’acostà al quiosc i, des de la porta, digué:

—Vostè és molt bo amb l’escombra a les mans, senyor Deltell. Ja voldria jo una minyona amb les seves qualitats!

Com si es ruboritzés, plena de coqueteria, afegí:

—Però no tinc casa per tal moble!

Va fer uns quants comentaris sobre els avantatges de l’ordre i del bon govern i, tot anant-se’n, formulà un lleial advertiment:

—Si és que el vol retratar, faci-ho de seguida, perquè d’aquí a un parell de dies tot tornarà a ser com abans.

De moment, en Deltell pensà que ja s’encarregaria que allò no passés. Però li quedà el rosec dels dubtes; de totes maneres, era millor que el senyor Bau-Gomar hi anés tan aviat com fos possible. Desficiós, li va telefonar, per pregar-li que passés a veure el taller. El gerent de la CEA pretextà que, en aquells moments, tenia unes obligacions ineludibles i quedaren que l’endemà en Deltell passaria a buscar-lo i l’acompanyaria.

Aleshores, li vingué un altre neguit. Explicà als obrers la importància de la visita que esperava i com tot depenia del bon efecte que produís el taller. Els va pregar que l’endemà s’arreglessin bé, i, a tall d’exabrupte, com si fes una mica de broma per dissimular la violència, gairebé els demanà que es rentessin i es pentinessin bé.

El senyor Trejo, que se l’havia escoltat amb un posat seriós, el cridà a part:

—Si vol seguir el meu consell, no els faci mai discursos. I ara vagi-se’n tranquil, que jo ja els ho faré entendre a la meva manera.

L’endemà, abans de sortir de casa, en Deltell dedicà una bona estona a arreglar-se. Es va posar el millor vestit que tenia, tot pensant que un general ha d’estar sempre disposat a donar l’exemple als seus soldats.

Donya Xole estava intrigadíssima. Quan el veié a punt d’anar-se’n, no es pogué estar de preguntar-li:

—Com va la fàbrica, senyor Joan? Quan començarem a anar bé?

«Aquestes coses van per llarg!», respongué en Deltell, mentre sortia de bursada.

El senyor Bau-Gomar ja era a l’editorial. Van pujar al seu cotxe i en Deltell li donà l’adreça.

El gerent conduïa tan a poc a poc que de vegades impacientava els altres automobilistes, però era un home metòdic i serè, el qual no es deixava torbar mai per presses que no fossin seves. A més, observava escrupolosament els reglaments de trànsit i, en aparença, ningú no podia dir-li res. En aparença, només, perquè sovint els impacients li dedicaven tocs de clàxon que no l’amoïnaven gens. Esperava que els semàfors fessin els canvis sense que el cor se li desboqués, i quan tenia el color a favor seu, mirava a dreta i a esquerra abans d’engegar. «Sempre temo els frenètics que s’esquitllen entre el groc i el verd», deia.

En una cruïlla de dues avingudes, els va passar com una exhalació un descapotable gris. Una noia va treure el cap per la finestreta, amb una cara furibunda.

—Vellet! —cridà.

En Deltell va esgarrifar-se per la falta de respecte i es cregué obligat a fer un comentari, banal i oficiós, sobre la joventut moderna. Inexplicablement, el senyor Bau-Gomar no hi va estar d’acord:

—Ells fan el paper que els escau i jo també. Deixi que sigui així.

De totes maneres, l’alleujà que el minúscul incident hagués trencat un silenci que s’allargava a través de carrers i places. Tenia un corcó, volia dir alguna cosa abans d’arribar al taller.

—¿Ja li vaig explicar, oi, que el senyor Trejo és una mica extravagant?

—Sí.

—Jo, com és natural, encara no hi he pogut fer res. Em proposo canviar moltes coses. S’entra al taller per una botiga molt estranya, però no té res a veure amb la litografia.

—El que interessa són les màquines…

Al senyor Bau-Gomar no li agradava parlar mentre conduïa i no en pogué treure gaire cosa més. Van fer la resta del trajecte enmig d’un mutisme trencat, només, per monosíl·labs i moviments de cap.

En arribar, en Deltell s’adonà que no sabia el nom de la Nena i li va semblar frívol presentar-la sota aquell motiu.

—La senyora és l’encarregada de les fotostàtiques —digué.

El senyor Trejo encara no hi era, però la Nena els invità a passar al taller. El gerent de la CEA va donar una ullada a les parets de la botiga i, malgrat que ja l’havien previngut, va sentir un lleuger malestar.

En Deltell sospirà. Els obrers l’havien obeït i se’ls veia passadorament endreçats. Però no treballaven, potser perquè els engavanyava la roba de mudar, o potser perquè no volien embrutar-se. S’estaven drets al costat de les màquines, en una visible actitud d’esperar visites; en Deltell s’hauria volgut fondre.

—No hi ha feina, ara —va dir—. El senyor Trejo ha enllestit la que tenia per deixar-me el taller lliure de compromisos.

El senyor Bau-Gomar s’aturava al costat de cada premsa i feia preguntes als premsistes. Després, començà a mirar el sostre amb insistència; una de les fustes de la claraboia s’havia mig desprès i es veia el cel a través d’un forat ple de teranyines. En Deltell s’esforçava a portar a terra la mirada del gerent, però l’home tornava a aixecar el cap, aparentment obsessionat pel tros de cel. Què hi podia veure? Si la neteja havia estat feta arran de terra i era allí on es podia admirar alguna cosa!

—El sostre no l’he tocat. Ja me n’ocuparé. Després de tot, el sostre…

—Arregli’l, abans de la temporada de pluges.

L’aigua, és clar! No havia tingut temps de pensar en tot i es protegí esmentant una administració passada que no l’afectava. Des d’ara, tot seria diferent. Faria arreglar el sostre de seguida.

Es tranquil·litzà en veure que el senyor Bau-Gomar celebrava —discretament, això sí— el fet que el taller comptés amb l’equip de sensibilització i d’insolació de les planxes per a l’offset Hi havia empreses més grans que encarregaven aquella feina a fora, i això sempre era un inconvenient.

—Bé: ja me n’he fet càrrec —digué el senyor Bau-Gomar, amb l’aire de donar per acabada la visita.

En el moment d’anar-se’n, arribà el senyor Trejo. Sense que ningú li ho demanés, s’excusà per haver fet tard i en donà la culpa a l’ofec. Després de les presentacions, tingué una sortida de botiguer de barriada.

—És una joia, eh? —digué referint-se al taller.

En Deltell envermellí, com si algú ponderés exageradament una cosa seva, i el senyor Bau-Gomar, indulgent i evasiu, respongué:

—Ja n’hi ha prou que només sigui una eina.

En Deltell va témer que el litògraf no es posés a parlar de filosofia i de la seva feblesa a considerar la família com a cosa sagrada, que es volgués lluir esmentant les seves reparticions de béns entre els fills, les senyores i els amics que li queien en gràcia.

—Ja ens en anàvem —digué precipitadament—. El senyor Bau-Gomar ha de tornar cap a l’editorial.

Una mica contrariat, el litògraf els va acompanyar fins al cotxe i, mentre els ajudava sol·lícitament a obrir i a tancar portelles, encara tingué temps de dir unes quantes paraules de més. Dirigint-se al gerent —i assenyalant en Deltell amb el cap—, comentà:

—L’ha deixat net com una patena, eh? S’ha passat dos dies sense desemparar l’estopa i el sabó.

El cotxe arrencà i el senyor Trejo es va quedar dret a la vorera, tot mústic per no haver tingut temps d’impressionar aquell personatge important. Hauria volgut preguntar-li, de potència a potència, detalls financers sobre la CEA.

Van fer el camí de retorn a l’editorial enmig d’un silenci més tancat, encara, que durant l’anada. En arribar a la CEA, el senyor Bau-Gomar va fer entrar en Deltell al seu despatx i l’invità a seure, mentre examinava uns papers. Darrera la seva taula enorme, el gerent imposava i en Deltell s’arrupia a la butaca, amb l’ànima penjant d’un fil, com un col·legial que espera de llavis del professor els resultats d’un examen.

El senyor Bau-Gomar adoptà un posat de compassiva comprensió. Va contemplar en Deltell durant un instant, i digué:

—Jo, si fos de vostè, no m’embolicaria. No hi ha cap d’aquests tallers que estigui net de problemes; quan no existeixen, es creen de seguida i vostè ja haurà de començar enfrontant-se amb el més important: la falta de diners…

En Deltell va fer una cara de desencís tan expressiva, que el gerent s’entendrí una mica.

—Però el veig tan engrescat —prosseguí— que el consell que li dono no és pas el que vostè desitja. Potser a la seva edat jo també hauria sucumbit a la temptació. Hi ha pedres amb les quals hem d’ensopegar per força, perquè d’altra manera no estaríem mai més tranquils. Diuen que la fe és molt poderosa, que mou pesos més considerables que aquest taller del senyor Trejo. Provi-ho! Si li dic això (una mica a contracor, convençut de fer-li un mal servei), és perquè la CEA pot donar-li la mena de feina que ara està en condicions de fer. Preparem la reedició dels «Clàssics il·lustrats»; vostè ja coneix l’obra: són deu volums gruixuts, tindrà feina per mesos, si és que aconsegueix durar tant. Li donarem els negatius i el paper, de manera que vostè només haurà de passar les planxes i tirar a una sola tinta. Cobrarà els plecs que ens lliuri cada dissabte i amb això podrà pagar els jornals i espavilar-se. Que s’haurà d’espavilar molt! L’esperen més maldecaps que no es pensa…

En Deltell, commogut, ni tan sols va sentir aquesta darrera reflexió. Ja anava a desbordar el seu agraïment, però el senyor Bau-Gomar va frenar-lo:

—Esperi’s, esperi’s! El paper és l’inconvenient més perillós. Ja sap que val molts diners i l’hauré de confiar a la seva custòdia. És una responsabilitat que jo assumiré davant l’editorial i que vostè haurà d’assumir davant meu. Tingui’n cura com si es tractés del seu fill. ¿Quan començarà a treballar?

—Dilluns que ve.

El gerent va consultar un memoràndum i apuntà alguna cosa en un bloc de notes.

—El dilluns al matí li faré portar els negatius i abans del vespre tindrà el paper. Prometi’m que avui mateix farà tapar el forat del sostre.

I tant! Aquell forat li semblava el més petit de tots els que havia de tapar. Pensà que els mexicans tenien raó: quan Déu es posa a donar, ho fa a mans plenes. Mai no se li havia aplanat el camí davant seu amb tanta facilitat i, com li ocorria sempre que la ventura passava a prop seu, li vingueren ganes d’anar-se’n; tenia por que, si precisaven més, si donava temps a polir nous detalls, sorgiria alguna cosa que enterboliria la seva satisfacció.

Però el senyor Bau-Gomar el retenia:

—No sé quin tracte han fet amb el senyor Trejo i no m’hi vull ficar. Però li aconsello que legalitzin l’acord. I una altra cosa: ¿el taller no té cap més entrada que la botiga aquella?

—No.

—Doncs jo faria emblanquinar les parets. Aquells diners voladors fan mal efecte.

En Deltell deia que sí a tot, per demostrar —fins i tot caient en mentides que li semblaven irrisòries— que tenia carta blanca, que la seva independència era total.

El gerent tornà a vetllar per ell:

—No volia feina per fer a casa? Convé que, de moment, no carregui la totalitat del seu sou al taller. No sé d’on traurà el temps, però haurà de fer tants miracles que no li vindrà d’aquest.

Aquell home era la providència. En Deltell, fidel a la seva raça, trobava que la feina —encara que fos excessiva, era una benedicció—. No sabia com demostrar el seu reconeixement i es desfeia en promeses; hauria signat qualsevol paper que li hagués allargat, sense llegir-lo.

El senyor Bau-Gomar li digué que li faria preparar de seguida una obra perquè la revisés. En acomiadar-lo, davant la porta del despatx, va fer-li les darreres reflexions:

—No l’envejo pas. Però li desitjo molta sort. Com que ens haurem de veure sovint, li prego que em comuniqui qualsevol dificultat. Tant de bo que no tingui totes les que jo temo!

Era la seva manera de dir, és clar. En Deltell no es deixà impressionar per aquell to de condol. Abans d’anar-se’n, va donar una mirada al departament d’en Solana, però aquest no era a la seva taula.

Baixà les escales amb els peus alats com els del déu Mercuri i, en aquells moments, estava lluny de pensar que els diners del seu futur eren tan pintats com els de la botiga del senyor Trejo.

Feia un dia lluminós, de ple sol. En arribar al carrer, en Deltell tingué un rodament de cap i es va espantar; estava emocionat, però no tant com per a perdre els sentits. Veié les cases i els fanals amb la silueta trencada per una suau ondulació. Devia ésser el cor? ¿O algun trastorn ocasionat per l’altura? Esverat, buscà alguna cosa per a estintolar-se i va estar a punt d’ensopegar amb una vella que es va agenollar sobtadament, amb els braços en creu. La vella començà a pregar en veu alta i en Deltell tingué una por irreflexiva, un pànic que gairebé li eriçà els cabells. ¿Tan trasmudat estava que podia suscitar una demostració com aquella? Devia portar la mort dibuixada a la cara!

Sortí gent de totes les cases. Corrien cap al centre de la calçada, agitant els braços.

—Terratrèmol! Terratrèmol!

Ah, era allò! Es va tranquil·litzar per un instant, perquè perdre la salut precisament aleshores, quan la vida li començava a somriure, hauria estat una jugada cruel. Tot seguit, compartí l’altra por, la de tothom. El ciment de la vorera es va partir i una clivella zigzaguejant avançà com una serp; va fer un salt de costat per evitar-la i es va abraçar a un fanal.

Els cables d’alta tensió brandaven i es van desprendre alguns aïlladors. Dos dels conductors elèctrics van fer contacte; sorgí una flama violà-cia, que va córrer animada d’una estranya vida, tentinejant com si passés la maroma, fins a arribar a un transformador. Es produí una explosió i va caure una cascada d’espurnes; en Deltell s’hagué d’espolsar una màniga per treure’s un fragment de metall fos.

Una noia va córrer a buscar la protecció del mateix fanal d’en Deltell. Pràcticament, li va caure als braços. Sentí un cos càlid premut contra el seu i, enmig del desordre general, tingué temps i esma de mirar-li la cara: era una noia bonica, plena d’agradables turgències. S’adonà que portava poca roba, perquè l’època era de bon temps, i gairebé beneí la sort enmig de la desgràcia. En Deltell era més aviat tímid, però en moments com aquell és difícil sospesar els sentiments, saber el que val i el que no val. La va estrènyer amb força, convençut, quasi honradament, que li brindava la protecció que la noia necessitava.

Tot plegat va durar poc més d’un minut, però la naturalesa és feinera i va quedar un quadre de desballestament, s’havia trencat l’ordre urbà consagrat per l’habitud de cada dia. El carrer, amb la gent esvalotada, tenia l’aspecte que ofereixen les multituds a la sortida d’un espectacle fort. La noia se’n va anar, tot donant les gràcies, no se sabia de què, però sense reticències; en Deltell tingué una decebedora sensació paternal: només havia estat una rada insignificant en aquell port de ciment.

Tothom es lliurava al recompte dels danys i de les víctimes, que eren pocs en comparació amb l’enrenou. Un cotxe s’havia despistat i topà contra un arbre. Hi anava una parella, la qual va forcejar una bona estona per obrir la portella, que havia quedat travada. La dona tenia una petita ferida al front; mentre s’eixugava la sang amb un minúscul mocador, reconvenia el seu company, com si ell fos el culpable —únic i bergant— de la dislocació terrestre.

A l’altra banda del carrer, s’havia desprès una cornisa, i una de les pedres tocà un minyó, el qual es queixava de mal a l’espatlla i no podia moure el braç dret. Però mantenia la posició vertical i no li faltava esma per a maleir l’arquitecte autor de la cornisa.

Asseguts a la vorada, un jove i un home vell discutien animadament. El vell havia corregut per allunyar-se de les cases i arribar al centre de la calçada, que és el lloc més segur en cas de terratrèmol, segons la docta opinió dels entesos. Però just en assolir aquell refugi, coincidí amb una moto —una altra mena de perill que no és de la competència dels sismòlegs— i ell i la màquina van caure espectacularment a terra. Els dos homes s’havien arromangat un carnal dels pantalons i es mostraven ferides al genoll gairebé idèntiques.

—Tu rai! —deia el vell—. Te’n sortiràs de seguida. Però a la meva edat tot es complica i potser m’hauran de tallar la cama. A veure qui pagarà els metges!

—I la moto què? —replicava el jove, iracund—. Que no val res la moto?

A la seva manera tenia raó, perquè la màquina semblava la més perjudicada de tots tres. El jove s’aixecà de sobte, recollí el carburador —que el cop havia arrencat del lloc que li era propi— i se’l posà amorosament a la falda, mentre es tornava a asseure a la vorada per continuar la discussió.

Després de l’estupor que li causaven els trastorns d’origen volcànic, en Deltell pensava sempre que, algun dia, el fenomen duraria una mica més i la ciutat de Mèxic quedaria arrasada. La qüestió era saber si ell se’n podria anar d’allí abans que això passés, o bé si no tindria temps i moriria estúpidament colgat lluny de Catalunya. Se li acudí que tot depenia de l’èxit del taller… El taller! Què li devia haver passat? Era una casa vella i potser a aquelles hores ja només quedava una barreja de ferros i de guixots.

Quan buscava adeleradament un telèfon públic, es va sentir la sirena d’una ambulància i els ferits fugiren, ranquejant i ajudant-se mútuament, perquè els mexicans temen l’assistència oficial, com si fos una prolongació de la desgràcia.

En Deltell va entrar en un bar i telefonà al taller. La Nena el va tranquil·litzar: no havia passat res.

Així, doncs, totes les il·lusions eren vàlides i el somni subsistia. Tornà al carrer amb un mig somriure de felicitat i, tot seguit, un pensament llampeguejant li esborrà la confiada distensió dels llavis. S’havia preocupat del taller abans que de la família! I la seva també era una casa vella, la qual augmentava les xacres a cada terratrèmol. Val a dir que el remordiment d’en Deltell es devia més al convencionalisme que no pas a una consciència puntual; per un instant, pensà que no se sabia mai quins camins triava la providència per aclarir els problemes humans i un moviment tel·lúric pot ésser tan eficaç com un divorci o una fuga. Però s’avergonyí de seguida, es va sentir malvat, i entrà de nou al bar. Hi havia una dona que telefonava i dues persones més que esperaven torn. En aquell moment, s’aturà un taxi davant del bar i en Deltell va córrer per agafar-lo i s’emparà de la portella, mentre el taxista cobrava i deixava el passatge; havia tingut sort, perquè tres o quatre ciutadans acudien a disputar-li el seu dret al vehicle. Però ell havia arribat primer.

Va donar al xofer l’adreça de casa seva. Pensà que aniria més de pressa amb el taxi que no pas fent cua al telèfon i li vingué la calma del pedaç posat a la seva consciència: de fet, ningú no podia dir que no s’hagués interessat de seguida pels seus parents. En Xordi no li havia suscitat cap inquietud, perquè en aquella hora era a l’escola, un sòlid edifici de ciment armat.

A cada xamfrà hi havia grups de gent comentant el succés, amb l’animació que els donava l’alegria d’haver-se’n sortit una vegada més. En Deltell sabia què deien com si els pogués sentir: explicaven experiències personals que sempre eren les mateixes, la sensació de trobar-se malament, la vanitat instintiva d’atribuir als sentits un trasbals que tenia proporcions més vastes, com si la diminuta persona de cadascú pogués tremolar d’una manera més perceptible que la revolada de la naturalesa. Després, afegien anècdotes singulars, amb un sentit més creador, i acabaven evocant antecedents històrics, parlaven dels grans terratrèmols del passat. La musa popular es renovava en els seus llavis:

Al·ludien a la jornada triomfal de la Revolució mexicana, el dia que el president Madero, a cavall i amb la bandera desplegada, va fer entrada a la capital, al front de les tropes que havien expulsat el general Porfirio Díaz. I no s’oblidaven mai de repetir un fet que els impressionava molt: la terra s’havia sacsejat amb tanta força que vessà l’aigua de les fonts de l’Alameda. Sempre hi havia algú, més erudit, que esmentava el gran moviment tel·lúric que destruí els poblats de la vall de Mèxic, poc abans de la Conquesta. Però es tranquil·litzaven de seguida, tot recordant que la ciutat era construïda sobre un gran llac, el llit fangós del qual absorbia les trepidacions.

Els carrers recobraven a poc a poc el seu aspecte normal. Els danys havien estat lleus, potser la destrucció d’algunes barraques dels suburbis, sempre a frec d’enfonsar-se damunt dels seus habitants. Calia comptar, també, amb alguna criatura esclafada per una paret, perquè això era fatal: els terratrèmols sorprenien sempre criatures jugant al peu de parets mal construïdes.

En una parada, el taxista es va girar i digué:

—Sort que ha estat ondulatori!

En Deltell respongué que sí, que havien tingut sort. Els moviments trepidants eren més temibles. Començaren a discutir sobre la intensitat del fenomen, perquè el taxista opinava que havia assolit el sisè o el setè grau de l’escala de Mercalli i en Deltell ho trobava exagerat, no creia que l’agulla del sismògraf hagués registrat més enllà del quart grau. I quan ja estaven a punt de partir la diferència, arribaren al terme del viatge.

El pati de veïnat tenia l’animació dels dies de festa i els estadants, tot fent l’intercanvi de rialletes nervioses, s’ajudaven mútuament a liquidar la por passada. En Deltell trobà donya Xole que pujava l’escala amb un ciri a les mans: l’havia promès a la Verge de Tialmanalco i venia de comprar-lo.

—També he promès, senyor Joan, que vostè anirà a peu a la «Villa».

—Ja en parlarem després! —respongué en Deltell.

I pujà els graons de dos en dos, deixant la vella enrera.

L’Adela era al menjador. Enganxava retalls d’una revista a la paret, per tapar una nova esquerda. Com que era d’esquena, no el va veure entrar, i en Deltell tingué un impuls insòlit, impremeditat. Potser volia tirar la darrera paletada de terra sobre el remordiment, o potser l’alegria del seu futur brillant el feia sentir amorós i expansiu. El cas és que va posar les mans sobre l’espatlla de la seva dona, l’obligà a girar-se i la va besar amb una gran efusió.

L’Adela es va quedar tan parada, que li van caure les tisores de les mans. Feia molt de temps que allò no passava entre ells dos i es va esverar una mica. ¿A què es devia aquella sortida del seu marit? Es contemplà d’esma en el mirall del bufet i ho atribuí a la seducció de la seva nova permanent.

—I el Xordi? —preguntà en Deltell.

—Està bé. Ja he parlat a l’escola. De aquí no sé res és de Natxo, perquè el telèfon de la cerveseria no funciona.

De Natxo sí que no podria preocupar-se’n mai, per molt que la bona fortuna li amorosís els sentiments. Ja era prou gran i, a més, Natxo comptava amb la protecció de la seva estolidesa, la qual constituïa una sòlida cuirassa contra qualsevol fenomen natural o artificial.

L’Adela se’n va anar a la cuina i en Deltell s’assegué, de colzes a la taula i amb el cap entre les mans. Provà d’ordenar els seus pensaments, que giravoltaven com la gran roda d’un parc d’atraccions; se sentia important, astut, ple de noves energies, com si hagués guanyat a pols una colla de coses que encara no existien. Tenia ganes que ho sabessin en Fageda i en Bardés. Quina cara farien! Desitjava explicar a l’Orfeó, perquè ho sentís tothom, que acabava de sortir de l’obscura multitud dels assalariats per fer una entrada de cavall sicilià al món dels negocis.

Donya Xole arribà al pis amb un rosec que la tenia inquieta. En els seus monòlegs espirituals era molt seriosa i mai no se li hauria acudit d’enganyar un sant o fer-lo passar amb raons. Va deixar el ciri sobre una cadira i, a manera de preparació, digué:

—Sort que l’he anat a comprar de seguida. Ja s’acabaven! A la botiga hi havia cua…

En Deltell ni tan sols la va sentir i la vella li va tocar l’espatlla:

—Què pensa fer amb l’anada a la «Villa»?

—Quina «Villa»?

—La de sempre! Quina vol que sigui?

I donya Xole, alarmada, es va treure el cigar de la boca i afegí:

—No juguem, eh, senyor Joan? Tractes són tractes! Vostè és el cap de la família i li pertoca complir. És molt bo això de cobrar el favor i després fer el desentès. Sempre em sap greu embolicar-me pels altres, perquè a l’hora d’agrair-ho figura que tot són inconvenients.

En Deltell volia pau, la necessitava per a concentrar-se i posar tota la llenya al foc que cremava per a ell tot sol. Conciliador, fugi d’estudi:

—Tinc compromisos anteriors, altres prometen-ces d’abans del terratrèmol. Amb aquestes coses sóc inflexible: s’ha de seguir el torn rigorós. Quan li toqui a vostè ja l’avisaré.

Van quedar així, una mica a contracor per part de donya Xole.

Mentrestant, l’Adela havia sortit de puntetes de la cuina, per dirigir-se cap a la seva cambra. Encara es trobava sota els efectes de l’abraçada recent, sentia la torbació de l’imprevist. Es va asseure davant del tocador i es contemplà en el mirall. No hi podia fer més: es considerava atractiva; l’estrany era que el seu marit no se n’adonés sovint. El nou pentinat l’afavoria i el tint del cabell ressaltava el color de la seva pell, el qual —sense deixar-se dur per la passió— era indiscutiblement clar. Un somni d’antigues primaveres va elevar-la per damunt del present i començà a pintar-se els llavis, es dibuixà el contorn de les celles i s’enfosquí els ulls, les comissures dels quals es va allargar amb un llapis cosmètic. Enduta per una aura, cavalcant una boira, es va canviar el vestit i es posà el millor que tenia. El mirall li tornà tot de mirades aprovadores i la dona, íntimament satisfeta, se’n va anar cap al menjador, segura de rematar la peça.

Com si feinegés, obrí els calaixos del bufet, va donar un parell de voltes a l’entorn de la taula i s’enfilà en una cadira, fingint que collava una bombeta fluixa. Però en Deltell tenia el cap lluny d’allí: qui sap com havia arribat, de fantasia en fantasia, al despatx del director del banc «Hispano-Americà», on gestionava l’obertura d’un compte transferible a Barcelona. En l’evocació, el director li estrenyia la mà i el felicitava per la grossa quantitat dipositada. «Ja ho veu —responia ell amb una encantadora senzillesa—. Si li explicava d’on ha sortit, se’n faria creus».

Disposada a jugar fort, l’Adela descargolà la bombeta i va fer veure que li relliscava de les mans; la petita esfera s’esmicolà contra el sòl amb un esclafit que, per una rara osmosi, va rebentar la bombolla de la imatge il·lusòria que s’havia forjat en Deltell. Sobresaltat, alçà els ulls i veié la seva dona, pintada i arreglada, ondulant-se tota ella amb gestos de coqueteria i fent monades dalt de la cadira. De moment, en Deltell es va esverar. Què li passava? Què devia voler? Com que, pràcticament, se li acabava d’esfumar entre els dits el taló bancari, va associar les idees d’una manera crematística.

—Ara no em demanis res, eh, Adela? —digué ple de recel—. Haurem de passar una temporada amb una mica d’estretor, perquè ho invertiré tot en el taller.

L’impressionà gratament la seva pròpia frase. Havia envejat moltes vegades en Fageda, quan parlava —amb un aire de gravetat— d’invertir-ho tot en tal o tal negoci. I ell ja havia arribat en aquell punt, ja començava a alinear-se entre els grans!

L’Adela es va sentir vexada. Saltà de la cadira amb tanta fúria que va venir de poc que no caigués i sort que es repenjà en el bufet. El trontoll del moble, la dringadissa de tasses i de vasos, li va crispar els nervis. Li passava sempre que les rèpliques li pujaven a patolls, cames amunt, fins al pit, fins a la gorja, i allí quasi l’ofegaven per voler sortir totes alhora. No era prou ràpida i això li dolia, perquè el temps era més breu que la seva indignació.

I abans que la veu trobés la manera de condensar el seu enuig, arribà en Xordi de l’escola i va envair el pis amb els seus problemes.

—El mestre és un ase —digué—. M’ha posat zero de geometria!

Allò el devia haver afectat més que el terratrèmol, perquè s’hi va referir primer, mentre rebotia els llibres per terra. En Deltell li ho va agrair; aprofità el quiti i es va encaminar cap a la seva cambra, tot encenent una cigarreta.

Al vespre, en Deltell va anar a l’Orfeó. Tenia ganes d’explicar la seva ventura, sobretot a en Fageda, amb el desig ocult, no del tot confessat, de demostrar-li que ja estava a punt de sortir d’aquell obscur ramat que el seu amic —segons deia amb una falsa admiració— envejava per l’absència de maldecaps, per la grata dependència d’un sou sense altra responsabilitat que tancar-se durant unes quantes hores en unes oficines. «Vosaltres rai! —solia dir—. Postes de sol i caps de setmana!». Però sempre hi havia en el seu gest i en les seves paraules una reticència que l’irritava, com si volgués dir que allò estava molt bé per als qui no aspiraven a més, per als qui no eren capaços d’empreses més ambicioses. A veure quina cara faria, ara!

I la cara d’en Fageda fou la que hauria pogut preveure amb una mica de malicia. Se l’escoltà amb el cap inclinat, mig aclucant un ull perquè el molestava el fum del seu propi cigar.

—A veure, a veure! No t’embarbussis —li havia dit a mitja oració—. ¿D’on ha sortit aquest senyor Trejo?

Sense adonar-se’n, en Deltell adoptava una actitud humil, com si recités una lliçó davant d’un superior. Tornà pacientment enrera, per adornar el senyor Trejo amb un halo de virtuts professionals i humanes. No es va atrevir a ponderar massa el taller, perquè algun dia en Fageda hi aniria i, almenys en aquest aspecte, es va curar en salut.

—Que tens diners, tu? —preguntà de sobte en Fageda.

—No.

—¿I no trobaràs algun banc que t’obri una línia de descompte?

—No ho sé. No ho he provat mai.

—Doncs ja cal que et preparis a passar-te la vida extraient aigua de la barca. M’estranya que en Bau-Gomar no t’ho hagi dit i que encara t’ajudi a enfilar-te perquè caiguis de més enlaire.

Quina sortida! En Deltell pensà que, en el fons d’aquell menyspreu, hi devia haver el despit d’una classificació fallida, el reny perquè s’escapava de la casella on en Fageda el tenia arxivat. A més, allò no tenia sentit: si només es podien fer negocis a base de diners, i d’on sortien els diners per al primer negoci? Si això fos cert, el món encara seria en l’etapa de les transaccions en espècie. El seu amic, ara, parlava així, però l’havia sentit vantar-se dotzenes de vegades que ell havia començat sense res, que tot ho devia al seu esforç i a la seva intel·ligència. Es veu que només s’esforçava ell i que només ell era intel·ligent.

Un mosso cridà en Fageda, perquè el demanaven al telèfon. Abans de deixar-lo, en Fageda li va posar una mà a l’espatlla i digué:

—Noi, es veu que estaves massa tranquil. Allò de la barca t’ho he dit en sentit figurat, és clar. Però quan l’aigua t’arribi al coll, avisa’m. Els amics són els amics!

L’aire protector encara l’enutjava més. En aquells moments no volia sentir-se protegit, sinó igual. En Bardés, que havia assistit a una part de la conversa, sentí parlar d’aigua i volgué tirar-la al seu molí:

—Ja el teniu assegurat, el taller?

—No ho he preguntat. Em sembla que el senyor Trejo és una mica despreocupat per aquestes coses.

—Doncs preocupa-te’n tu. Pensa que un instant de descuit pot destruir anys de treball, sense parlar de les vides. Una punta de cigarret, una espurna elèctrica, una volva encesa que el vent porta de qui sap on, i ja tens els afanys convertits en cendres. Si et passa això, les lamentacions no t’ajudaran gens. En canvi, et servirà molt la previsió que tinguis ara.

En Deltell es va reconfortar amb aquestes paraules. El compensaven del to de superioritat d’en Fageda i agraïa a en Bardés aquell disc, que devia ésser el mateix que dedicava als grans industrials.

—Ah! I tenim una pòlissa contra riscos de la naturalesa —afegí en Bardés—. És una branca que té molta acceptació. Ja veus què ha passat avui! I els terratrèmols no avisen, no pots preparar altra salvaguarda que aquesta pòlissa que et dic.

Sí, tenia raó. Va interessar-s’hi honradament. En Bardés demanà l’adreça del taller, va apuntaria en un carnet i quedaren que l’aniria a veure.

En Deltell continuà la conversa sobre possibles desgràcies amb una atenció aparent, sense impressionar-se massa. Tenia l’agredolç que li havia deixat en Fageda; en el fons, es creia amb el dret d’odiar el seu materialisme, perquè el que ell sentia respecte al futur i el triomf era una altra cosa, molt personal, molt seva. Però no estaria satisfet fins que vencés aquella fortalesa. Algun dia, en Fageda veuria amb estupor com ell pujava fins a la seva plataforma, tot fent anelles amb el fum d’un gran cigar.