Mèxic és un país gran, en molts sentits. No es pot explicar en una sola conversa ni en un sol llibre, i, com tota cosa que té diversos aspectes, contar-ne només un pot constituir una parcialitat i és, de totes maneres, una obligada limitació. Concedint que el testimoni sigui veritat, no és tota la veritat, i el viatger que tingui ta fortuna de visitar les terres de l’Anàhuac farà bé de valer-se de les guies, més que no pas de les imatges d’un mirall passejat per uns barris ciutadans.
És costum atribuir tes semblances a coincidències. Que sigui així. Els personatges són imaginaris, encara que s’avinguin a poblar uns records. És la frontera de sempre, i l’alegria de passar la ratlla es veu enterbolida per la por de tes indiscrecions.
* * *
Aquest llibre reapareix en uns moments crucials per a la meva pàtria. Jo he estat un immigrant, foraster en un país que no tenia obligació de fer esforços per comprendre’m: l’obligat a esforçar-me era jo, i, si no ho vaig aconseguir, meva fou la culpa. Hi vaig arribar que el país aquell no em necessitava per a res, i a mi, en canvi, em feia molta falta que m’obrís les portes. Els comptes que s’han fet després, de si el país va obtenir beneficis amb la meva presència (vull dir la «nostra», la dels refugiats en general) no serveixen de gran cosa. La meva opinió és que el país hauria fet igualment el seu camí sense nosaltres, però que tampoc no el vam entrebancar. I si en algun aspecte vàrem significar un ajut, ja ens tocava ben bé de fer-ho, no seria gens correcte de voler passar-los factura.
Penso que la qüestió és molt senzilla. Quan algú ha d’abandonar la seva terra per qualsevol causa i en troba una altra que li sembla més convenient per a viure-hi, només té dues opcions raonables: quedar-s’hi del tot, amb cos i ànima, o anar-se’n amb el seu enyorament a coll, tornar a casa si és que ta nova li resulta incòmoda per a l’esperit. Voler convertir-se en un activista permanent de la nostàlgia és un mal negoci que aboca a balanços desoladors.
Estimo els meus personatges mexicans, els tracto amb una íntima tendresa. Si no es nota, si sembla una altra cosa, és culpa meva, un mal domini de l’art d’escriure. He intentat contar la seva peculiar manera de defensar-se de la gent que sempre troba el sistema de disfressar la necessitat de salvar-se o de prosperar amb especulacions més o menys subtils, poc o molt conscients.
P. C.
B., desembre de 1979.