V

Un raig de sol que es filtrava per la persiana obligà en Deltell a mig obrir els ulls. Feia estona que una mosca tenaç li pessigollejava l’orella i tot de sorolls difusos el mantenien entre el son i el desvetllament. Va estirar el braç d’una manera instintiva i comprovà que l’Adela no era al llit. Quina hora devia ésser? ¿Per què no l’havien cridat? La mandra el tenia presoner i li privava de mirar el rellotge, o almenys li feia ajornar amb un estrany plaer el moment de mirar-lo. Del dubte per l’hora passà al dubte del dia que era. Sentí el so d’uns timbals al carrer i, de sobte, la memòria se li obrí com una cortina: era dia de festa nacional, el vint de novembre. Un dia de festa sencer, que tot just començava, amb el rosari d’hores monòtones i una llarga permanència a casa! Amb un gest de contrarietat, enfonsà el cap en el coixí; el zum-zum de la mosca va posar-lo a l’aguait i es quedà quiet, esperant que l’insecte s’aturés novament damunt l’orella, per la qual semblava tenir predilecció. La mosca acudí a la silenciosa cita i ell li ventà un cop amb la mà, però no va encertar-la; en un sobtat recobrament de la lucidesa, se’n va alegrar. Viva li repugnava, però morta sobre la seva cara, encastada, li hauria fet un fàstic enorme.

Havia passat una mala nit, plena d’interrupcions i de sobresalts. Poc després de ficar-se al llit, el despertà un grup de mariatxis, contractats per algun enamorat. Segurament l’estimada objecte d’aquella cortesia nocturna devia tenir preferència per una melodia, perquè van dedicar gairebé una hora a cantar i a repetir la mateixa cançó, la patètica mort de Rosita Alvírez. Va semblar-li que, més que no pas cantar, cridaven descompassadament, com si pel preu acordat es veiessin obligats a fer un gran soroll i a esvalotar tot el barri. Alguns d’ells —o potser tots— devien haver begut, perquè en els breus intervals entre represa i represa es barallaven a crits. Sentí els cops de finestres que s’obrien i es tancaven, el so de rialles i, sobretot, el falset del galantejador, que amb uns esgarips enervants provava d’assegurar la presa.

Quan se’n van anar els mariatxis, tot retornà a una enganyadora tranquil·litat, i en Deltell es va tapar amb la gira del llençol.

El turmentava un malson. Somiava que l’Estrader el venia a veure a casa, però en comptes de donar al carrer de la República del Salvador, el balcó s’obria a la Diagonal. Era una Diagonal amb canvis notables: en el lloc del monument a Mossèn Cinto, hi havia una de les torres de la Sagrada Família i per l’avinguda es passejaven indis amb sarapes i barrets de palma. L’Estrader es movia amb una angoixosa rigidesa i el seu ull cremat supurava un líquid groguenc que s’escorria per la galta, fins al coll, fins a les solapes de l’americana, i feia una taca a terra que s’estenia sota els seus peus. Volia dir alguna cosa, però no li sortia la veu; duia una carta a la mà dreta i l’assenyalava amb l’altra mà amb una insistència obsessionant. En Deltell estava entestat a fer-lo seure. Li acostava una cadira i li feia pressió sobre les espatlles perquè s’assegués, però l’Estrader semblava de fusta, com si no tingués cap articulació en el seu cos. Oposava una resistència tossuda que irritava en Deltell, cada vegada més decidit —amb la cadira a les mans— a aconseguir el seu propòsit.

Va despertar-lo un gran terrabastall. Saltà del llit esverat, va anar cap al menjador i encengué el llum. Natxo acabava d’entrar al pis a les fosques i havia tombat la tauleta de la ràdio; estava estès a terra, enmig de l’embolic del cordó elèctric, de tapets de plàstic i de flors artificials. Duia una borratxera espessa, que el tenia inconscient; es quedà ajagut com si hagués arribat a port i dormia amb una certa placidesa, aliè al desordre que havia provocat. Tenia una ferida al nas, un nas ample i camús del qual rajava sang. Però no devia sentir cap molèstia, perquè començà a roncar amb un posat de benaurança.

L’Adela també s’havia aixecat i entre ella i el seu marit arrossegaren el xicot fins a l’habitació d’ell i l’acotxaren.

—No li poses res al nas? —preguntà en Deltell.

—Ja s’arreglarà!

Tot seguit, l’Adela tingué un penediment i afegí:

—Val més que el deixem dormir, pobret…

Aleshores, en Xordi es posà a plorar. El nen dormia amb la seva àvia i l’Adela va entrar a la cambra de puntetes; tocà el front del Xordi i va trobar-lo calent. Durant la tarda, el noi s’havia queixat de mal de coll i en aquells moments estava inquiet, somicava amb una veu prima i movia les cames desesperadament.

Donya Xole es regirà en el llit. Sense obrir els ulls, protestà:

—Feu callar aquesta maleïda criatura!

—No es troba bé —respongué l’Adela.

—Doncs que s’esperi, que es rebenti després. Ell i jo no ens podem rebentar alhora. Si no calla, em tornarà l’ofec.

Ho va dir amb un aire d’amenaça, com si els previngués a tots que estava disposada a donar-los una nit memorable. «Com si no ho fos prou!», remugà en Deltell.

—Emporteu-vos-el a la vostra habitació. Jo ja l’aguanto tot el dia. Si el deixeu aquí, l’escanyaré.

En Deltell ja no podia més. Esclatà amb un enfilall d’imprecacions, va cridar sense tenir en compte l’hora ni els veïns, sense la preocupació de triar raons o de revestir-les de polidesa. Això ofengué profundament les dues dones, que d’acord amb la manera d’ésser de la seva raça ho aguantaven tot menys els crits. Haurien tolerat una bufetada, però mai un crit. L’Adela agafà el seu espòs pel braç i va portar-lo al menjador.

—Què vols tu, ara? —li digué—. Demà és festa…

Era un argument sòlid. Com si ho justifiqués tot: l’avalot dels mariatxis, l’ofec de donya Xole, la borratxera de Natxo i les angines del nen. I tot el que pogués venir, encara, perquè l’endemà, de cap a cap de dia, era festa.

—No demà! —tornà a cridar en Deltell—. Avui, avui és festa! Són dos quarts de tres de la matinada!

L’Adela es va tapar les orelles i picà de peus a terra. Li digué que era un ingrat, una expressió que per als mexicans és plena de registres ofensius i que no vol dir, tan sols, falta d’agraïment, sinó tot de coses que s’han de sobreentendre perquè cadascú, d’acord amb la seva sensibilitat, se senti profundament ferit.

—Torna-te’n al llit —prosseguí l’Adela—. Tu, aquí, no hi fas cap falta.

Després de la llarga pràctica, ells dos ja s’entenien. Aquelles paraules significaven que en Deltell no feia falta al menjador, ni al pis, ni al carrer, ni a la ciutat, ni al país… Significava que l’havien rebut cordialment i que ell, l’ingrat, en comptes de passar-se la vida reconegut i submís, encara rondinava. Podia tornar-se’n al llit o a casa seva.

En Deltell optà per tornar-se’n al llit. El cansament, de vegades, pren la forma del menyspreu: no valia la pena de contestar.

Hauria jurat que l’excitació li privaria de dormir, però la son arriba per camins amagats i tan bon punt repenjà el cap sobre el coixí va quedar-se adormit. Tingué la sensació que havia transcorregut un instant, el temps d’una simple capcinada, i el despertà el xerric del somier. L’Adela es reintegrava a la cambra matrimonial sense estalviar sorolls, més aviat exagerant-los, amb cops de calaixos i de portes, llançant les sabates més que no pas deixant-les anar i fent uns sospirs a frec del plany.

Després, altra vegada a les fosques, en Deltell descobrí amb esverament la presència de l’insomni. Hi havia aleshores un gran silenci i tot era en calma menys el seu esperit. Provà el recurs que li servia en altres ocasions: deixar el pensament en blanc o bé ocupar-lo amb idees agradables, quan en trobava alguna. Però la ment li fugia dels espais deserts i anava a poblar les imatges de la seva vigília. I no podia aferrar-se als pensaments alegres, ni tan sols al de la distribució del premi de la rifa; la seva irritació ho dominava tot, reproduïa amb pertinàcia els detalls del seu enuig. S’havia espatllat la ràdio? S’alegrà de sobte imaginant que donya Xole no podria escoltar les novel·les. Això estava bé. En canvi, caldria pagar la reparació i tot tornaria a quedar com abans.

Li vingué set. S’aixecà per anar a la cuina i aprofità l’ocasió per venjar-se: va tombar expressament una cadira. Després, va sacsejar el llit, tot fent veure que ensopegava. L’Adela no es mogué; va fer un garbuix amb els llençols, però no va despertar-se.

A la cuina, en Deltell s’adonà que no tenia set d’aigua sola. Obrí la nevera i no hi havia cap refresc, la qual cosa el va contrariar. No sabia ben bé què volia, estava abaltit i les idees flotaven d’una manera vaga pel seu enteniment. Rebuscà en un armari, va treure un vas, la sucrera, una cullereta, sense cap propòsit concret, amb una gran torpor de moviments. Estigué a punt de tombar l’ampolla de mezcal de donya Xole i va quedar-se una estona contemplant l’etiqueta. De sobte, el dominà una frisança. Va agafar un tornavís llarg, destapà l’ampolla (que era mig plena) i provà de fer sortir el cuc. Ja sabia que era una operació laboriosa, però en aquells moments no tenia pressa; treia la punta de la llengua, com quan posava molta atenció a fer una cosa, i movia el tornavís a poc a poc, amb una certa saviesa. Se li abocà una mica de líquid, però tant li feia, perquè ell no tenia per al mezcal l’amorosa sol·licitud de donya Xole. Creia, amb una pueril exaltació, que en la lluita entre l’home i la bèstia, el primer té sempre molts recursos, sobretot si la bèstia és morta. Tanmateix, havia vist moltes vegades la defensa desesperada de la petita cosa flotant, el seu do d’esquitllar-se, amb unes cabrioles gairebé gracioses. Però en tot allò hi devia haver una bona part de feixuguesa de donya Xole, perquè en Deltell aconseguí el seu objecte més de pressa. Agafà el cuc amb la cullereta i va llençar-lo al forat de l’aigüera.

Va repenjar-se en els fogons, amb la mirada perduda i un somriure beatífic. S’imaginava la cara d’estupor de donya Xole, les càbales que faria en l’esforç d’endevinar què havia passat. De cop, sentí en el rostre la tibantor del seu somriure encantat i això el sorprengué, li produí un gran esbalaïment. ¿A quin punt del seu descens havia arribat? Ja es trobava celebrant el seu triomf sobre una vella asmàtica, després d’un combat a tres quarts de quatre de la matinada, contra un cuc mort. Als seus quaranta-cinc anys, un tornavís ja li semblava una llança, era un pobre cavaller descavalcat, amb un pijama com a armadura i la minúscula lliça d’una nit d’insomni.

Retornà a la cambra deprimit, amb els braços penjim-penjam i arrossegant els peus. Fins i tot havia perdut la il·lusió de molestar l’Adela, i s’acotxà silenciosament.

El raig de sol va despertar-lo. No tenia noció del temps, el record de les hores recents jeia confús i barrejat en el fons del seu cervell, com les peces de fusta desordenades d’un joc d’arquitectura infantil; les havia d’agafar d’una a una i tornar-les a la capsa, procurant que encaixessin. Ah!, sí! El desgavell nocturn, el renou i els incidents, el malson, l’anada a la cuina… Es decidí a mirar l’hora: era un quart i mig de deu. Sentí el redoblar dels timbals al carrer i recobrà la plena consciència.

L’Adela va entrar a l’habitació. Duia una camisa curta, transparent, i en Deltell va mirar-la de reüll; gairebé feia l’esforç, sense adonar-se’n, de sentir-se atret per aquella carn bruna que tenia l’ajuda de la vaporositat del tul. Més que no pas una veritable crida dels sentits, mobilitzava la imaginació per reviure’ls, desitjava el desig, que tenia perdut molt endins del seu ésser. Però ja li era impossible d’allunyar, només a base d’il·lusions, el record d’una realitat decebedora, sempre present i actual. Per a ell, no era veritat que l’odi s’assembli a l’amor, o bé que acabi per transformar-s’hi. El que coneixia era més fort que el que anhelava i allí hi havia la seva dona perquè no ho oblidés: sense arreglar, era encara més insignificant, quasi grotesca, amb els cabells esborrifats i un desmanyotament que la feia moure com si caminés descalça damunt de palets roents. L’estretor de les espatlles aguantava malament els tirants de la camisa, la qual lliscava amb una insistència que, en un altre cos, hauria trobat amable i generosa. Però tot el que mostrava era flàccid o ple d’arestes i en Deltell procurà pensar en altres coses. Es dominà l’impuls de preguntar pel Xordi, perquè, després de tot, aquell era un moment de plàcida neutralitat i no tenia cap interès a començar la jornada.

L’Adela va girar-se de sobte i quasi el sorprengué. Aclucà els ulls, va afluixar tots els músculs del rostre per fingir un son profund, però l’Adela ni se’l va creure ni estava mai gaire disposada a respectar el seu descans.

—Ha vingut don Lupe —digué—. Et vol veure.

Mentre pensava què devia voler don Lupe en aquelles hores, encara es resistia a despertar-se de fet. L’Adela el sacsejà:

—Don Lupe vol parlar amb tu.

Aleshores, no tingué altre remei que fer veure que es deixondia, amb la petita pantomima de recobrar els sentits lentament.

—És aquí? —preguntà amb una veu ensonyada.

—No. Tornarà després.

Allò era contrari als costums de l’impressor. Els matins —i menys en dia de festa—, no els havia visitats mai. Limitava als vespres el seu tracte social i encara de tant en tant, sempre amb prudència i cortesia, sempre per conversar sobre uns temes que s’assemblaven. En Deltell no creia que tingués una pressa especial a explicar-li algun episodi oblidat de la Divisió del Nord, alguna anècdota poc coneguda del general Villa o bé un punt de vista, nou i trepidant, sobre la llibertat dels indis. Don Lupe era un home calmós, a desgrat del seu passat, que es complaïa a esmentar amb un aire de falsa modèstia: «Jo, que Déu em perdoni, dec quatre vides. No parlo pas de la Revolució, que el compte aquell me’l deu portar el diable. Vull dir tres homes que he mort cara a cara, en plets de jo o ells que ni tan sols em donaren temps per a pensar-m’hi». Don Lupe, somiós, deixava vagar la mirada, com si penetrés molt endins dels seus records. En Deltell li havia preguntat, una vegada: «I la quarta vida, don Lupe?». «La quarta vida —respongué— era la de Teresa Toledano, una noia de Cananea. Em vaig encegar. Ara, potser no la mataria…». Don Lupe somrigué, amb indulgència i una ombra de tristesa alhora. Afegí nostàlgicament: «És clar que ara no estic per aquells trots! Són coses d’una joventut apassionada».

El medi i el clima feien que don Lupe expliqués el passat tumultuós sense perdre la bonhomia ni la consideració dels oïdors. I el cert era que ningú no dubtava que don Lupe devia realment la vida de tres homes i la de Teresa Toledano, a part un nombre indeterminat d’anònims desapareguts.

Però en Deltell pensava que l’impressor no havia vingut a veure’l de bon matí per parlar-li de cap d’aquestes coses. Estava intrigat i feia tot de suposicions. Seguia fent-les, encara, sota la dutxa, amb la seva tendència a enfilar-se per les branques de la fantasia.

La família, a la llum del dia, recobrava la normalitat. En Xordi jugava pel menjador, tot llepant una calavera de sucre que li havia guardat donya Xole des del dos de novembre, en previsió d’un empiocament que obligués el nét a quedar-se a casa. El nen duia el coll embolicat amb un mocador i emanava l’olor desagradable d’algun remei casolà. Donya Xole estava molt refeta i en Deltell, amb prou feines per complir, li preguntà com es trobava.

—Una mica millor —respongué ella—. Però el meu mal ve de molt endins. Des del dia que, tot planxant, vaig agafar un aire als ulls i al pulmó, mai més no m’he trobat bé.

El pulmó, en singular, era per a donya Xole una víscera aventurera i difícil de localitzar, la qual, una vegada perduda la salut, podia fiblar en els llocs més insospitats del cos. La senyora s’havia encastat a cada templa la fulla d’una planta que devia tenir rares virtuts, perquè hi recorria així que es trobava malament. En un to planyí-vol, s’excusà:

—Avui, senyor Joan, em permetrà que no l’acompanyi a esmorzar. M’he fet una tisana i miraré d’arribar a migdia sense carregar-me l’estómac.

En Deltell va haver de fer un esforç per no mostrar-se agraïdíssim. Escabellada, amb les fulles enganxades a les temples i el cigar mig abandonat en una comissura dels llavis, donya Xole tenia mal aspecte com a company de taula.

L’Adela havia perdut alguna eina d’arrissar i, després de l’etapa inicial de buscar-la amb serenitat, es lliurà a la desesperació. Obria calaixos i llençava el contingut a terra, sense deixar de proferir acusacions i amenaces. Estava segura de l’existència d’un complot per amagar-li les coses i per a ella era clar que el conspirador principal era el seu marit. Encara no havia arribat al retret directe, però llançava mirades amb ganes de fer mal i no estalviava les imprecacions en veu baixa.

—No en faci cas, senyor Joan —digué donya Xole—. Ja sap que això li passa sempre que ha dormit malament.

Tot seguit, suplicà:

—Oi que mirarà d’arreglar-me la ràdio?

—Després, després…

Es recordà de Natxo:

—Com està Natxo?

—Encara dorm, pobret. «Això» el trastorna molt. És igual que el seu pare, l’innocent…

En Deltell pensava que després d’esmorzar aniria a comprar el diari i parlaria amb don Lupe. Però en aquell moment van trucar a la porta i entrà l’impressor. L’home era amic de la cerimònia i de les bones formes. No emprenia mai un tema principal de bones a primeres i li semblava convenient començar les converses a base de circumloquis, o donant voltes pel camp de la meteorologia.

—Vostè dirà per què som bons, don Lupe…

Mentre deia aquestes paraules, en Deltell li oferí una cadira. Tenia l’esperança d’evitar que es dispersés, però els preàmbuls eren indispensables, i aquell dia l’impressor parla de la particularitat, realment notable, de la ferida que havia rebut en el curs de l’atac a Columbus. Un funcionari de correus li havia disparat un tret gairebé a frec de roba. «Maleït gringo!», digué don Lupe amb una placidesa plena de comprensió. «Jo també vaig disparar de prop, amb més encert: l’home caigué desllorigat, però tingué temps de mirar-me amb uns grans ulls estupefactes».

Explicà que la ferida aquella era diferent de les altres, les quals només li feien mal en els canvis de temps. Una d’elles, la de Zacatecas, detectava la pluja amb vint-i-quatre hores d’anticipació, a base d’unes punxades puntuals molt doloroses. Per això temia don Lupe la temporada d’aigües. En canvi, la cicatriu de Columbus li feia mal vint-i-quatre hores després d’haver menjat barbacoa.

—És curiós, eh? Vint-i-quatre hores abans, vint-i-quatre hores després. Com rellotges!

En Deltell estava impacient. No podia creure que l’impressor hagués començat tan aviat un dia de festa per explicar coses que, en aquells moments, li semblaven molt banals. Però tot havia de venir a passos comptats i don Lupe no deixava mai que la pressa modifiqués el seu concepte de la bona educació. Encara tingué temps de ponderar, amb un respecte amarat de reminiscències, el prodigiós coneixement de l’arma d’artilleria que havia tingut el general Felipe Angeles.

—Tot això és la pols d’aquell fang. No els vull pas amoïnar parlant d’aigua passada. En realitat, senyor Joan, he vingut a proposar-li un negoci que em penso que li ha d’interessar…

En sentir la paraula «negoci», donya Xole va aixecar-se per anar a la cuina, a buscar tres vasos i l’ampolla de mezcal. No era interessada, però els homes es posaven transcendents i ella volia servir-los. Va contemplar l’ampolla a contraclaror, amb cara de sorpresa, i donà una inútil mirada circular a terra, com si hagués perdut alguna cosa. Però es dominà i va servir la beguda polidament.

L’impressor prosseguí:

—El meu compare Rafael Trejo té un taller de litografia molt acreditat. Rafael, el vaig conèixer quan ell era l’encarregat d’imprimir els bitllets de banc de la Divisió del Nord i jo no passava de ser un simple sergent. Ell era un personatge: disposava de tot un vagó en el tren del general Villa i ens seguia amunt i avall amb les seves premses, sempre atrafegat amb el problema de trobar paper. Feia uns bitllets molt bonics, que sovint havíem de fer passar a punta de pistola. Quins temps! A Rafael, li vaig ser simpàtic de seguida; va encomanar-me el gust per les arts gràfiques i puc dir que li dec el que sóc. Al final de la Revolució, el meu compare havia fet estalvis i va posar una petita impremta a Monclova; al cap de cinc anys, es traslladà a la capital i aquí va muntar el negoci de litografia que és el motiu de la meva visita. Rafael Trejo ha viscut molt bé durant tots aquests anys, ha prosperat perquè el negoci és bo. Però ara ha arribat a una cruïlla de la seva vida. És un home d’ideals i es vol desentendre de tot el que representi massa subjecció a les coses d’aquest món. Busca algú que es faci càrrec del taller i si no el ven és perquè estima paternalment els seus obrers i li sabria greu que anessin a parar en mans de segons qui. ¿Ja m’entén, oi, senyor Joan? El que ell vol és trobar una persona de confiança, una mena de germà —són paraules seves— que pràcticament serà l’amo. Jo, senyor Joan, he pensat en vostè…

—I per què no ho agafa vostè, don Lupe? —digué en Deltell, tot emocionat.

—Nooo! Jo sóc home de poc soroll. Ja tinc el meu camí, m’agrada llaurar sempre en el mateix solc. El meu compare m’ho va proposar, però vaig explicar-li els meus motius i se’n va fer càrrec. En canvi, trobà excel·lent la candidatura de vostè, així que vaig esmentar-lo…

En Deltell procurà dominar l’agitació interior. Per fi, Amèrica trucava a la seva porta! Se li desbordà la imaginació, que galopava més de pressa que l’enteniment, i es veia voltat de màquines i de col·laboradors fraternals, que l’ajudaven a rescabalar-se del temps perdut. Però calia dissimular i seguir les regles de la conversa:

—Jo, don Lupe, no tinc diners…

—Els diners no figuren per res en aquest assumpte. El meu compare (això m’ho va dir d’entrada) tampoc no hi posarà ni un cèntim. Ell es limita a lliurar un taller a punt, sense problemes, i l’altre haurà de treballar i empaitar la feina. La resta són petits detalls que ja s’aclariran parlant-ne bonament. La qüestió és saber si vostè hi està interessat.

—En principi, em sembla que sí. Però hauria de veure el senyor Trejo, puntualitzar… Em ve de nou i no puc prendre una decisió sense conèixer tots els aspectes de la proposició.

—És clar, és clar! Ja ho havíem pensat així. Jo els puc posar en contacte i vostès ja s’arreglaran. El cas és que hem d’actuar de seguida, perquè el meu compare, que habitualment és un home tranquil i ponderat, té rauxes sobtades i aleshores se l’ha d’agafar al vol. Penso que s’haurien de veure demà mateix. Cregui’m, senyor Joan: no s’ho deixi perdre.

Van quedar que l’endemà, cap al tard, don Lupe acompanyaria en Deltell per presentar-li el compare Rafael.

—Quanta molèstia es pren, don Lupe!

—Ho faig molt de gust. El que desitjo és que s’arreglin. Estic segur que hi guanyaran tots dos…

Després d’unes quantes frases rituals de fi de conversa, don Lupe s’acomiadà.

L’Adela, en les seves anades i vingudes entre el menjador, els dormitoris i la cuina, havia sentit paraules aïllades.

—Què volia? —va preguntar.

Anava a contestar-li en Deltell, però s’avançà donya Xole:

—Ha vingut a proposar un negoci molt bo al teu marit. Volen donar-li una fàbrica de franc, amb tot de màquines i d’obrers…

A l’Adela, només se li va ocórrer que allò seria una excel·lent oportunitat per a oferir una bona col·locació a Natxo. No li agradava la feina que tenia; el sou era insuficient i el xicot estava voltat de males companyies. En Deltell no tingué temps de formular objeccions, perquè l’Adela es va despreocupar sobtadament de l’afer. Tenia l’actitud deliberada de tractar amb menyspreu tot el que es referia a les activitats del seu marit; retornà a la dèria del pentinat, però abans de girar l’esquena digué:

—Ja veus la diferència. Els teus catalans no t’han regalat mai res.

En Deltell sentia una generosa eufòria i la fletxa va passar sense ferir-lo. Tenia els ulls ben oberts, però mirava cap endins. Es veia a si mateix voltat de treballadors amb granotes blanques, vigilant unes premses de les quals sortien bells impresos de colors. Sotmetia el pensament a ràpides mutacions: «No. El blanc és poc sofert. Les granotes hauran de ser grises». Això sí: cada obrer portaria un emblema o inscripció. «Litografia Tre-Dell». O millor, encara: «Trejo & Deltell». Amb el temps, arribaria a ésser «Deltell» a seques. Es lliurava a una feina mental que li plaïa molt.

Donya Xole mirava i remirava el mezcal de besllum. No se’n sabia avenir. Inicià l’etapa de descobrir el culpable, que per a ella només podia ésser un:

—Que has tocat l’ampolla de l’àvia, Xordi?

El nen s’arronsà d’espatlles, sense alçar la cara del joc que l’atreia.

—Has d’haver estat tu —insistí donya Xole—. Ets un malagraït, un judes. Mira: si em dius la veritat, et regalaré una cosa. Si no, un gat se’t menjarà la llengua.

En Xordi cridà:

—Mami! L’avieta m’està molestant.

L’Adela hi acudí, malhumorada:

—Què passa, ara?

—El teu fill m’ha fet una maldat i només vull que ho confessi. Aquí no m’estima ningú!

—Jo no he tocat res. Dic la veritat i ara m’ha de regalar la cosa!

En Xordi tingué un d’aquests fugaços aferra-ments a la legalitat propis de les criatures. Clamava justícia, estirant les faldilles de donya Xole:

—Què em regalaràs, eh?

—Vés-te’n, ingrat! —contestà l’àvia—. Acabaràs a la presó!

L’Adela contemplava l’escena amb una certa indiferència. En canvi, en Deltell —que després de la visita de l’impressor se sentia inclinat a una bondadosa comprensió—, tenia remordiments. En un intent poc meditat de salvar el que pogués, digué:

—Potser ho ha fet Natxo…

—Natxo? El mezcal és l’única beguda que no li agrada. Per això la tinc a casa!

L’Adela s’enfurí:

—Tu saps que ni tan sols va entrar a la cuina. El que passa és que li tens mania. No el pots veure. No pots veure ningú d’aquí ni saps agrair el pa que menges…

Les dues dones van emprendre una apassionada defensa de Natxo, que brillà de sobte com una ànima incompresa.

En Xordi es va posar a plorar.

—Per què no te l’emportes a donar un tomb, eh? —preguntà l’Adela al seu marit—. En comptes de martiritzar-me, et podries ocupar una mica més del teu fill.

Això, un altre dia qualsevol, hauria estat el començament d’una discussió llarga i pesada. Però en Deltell s’inclinava a considerar el costat favorable de la vida i no se li va ocórrer emparar-se en les angines del nen.

—Vesteix-lo —digué—. Anirem al Zócalo a veure la desfilada.

Va afaitar-se, i després es preparà ell mateix l’esmorzar. Tot anava en doina, més que de costum, però ell ni tan sols s’hi fixava; tenia el cap lluny d’allí, en un món de premses i de paper imprès. El seu esperit vagava per un taller ideal ple de prosperitat.

En Xordi ja estava a punt. Tenia una figura una mica ridícula, amb un jersei malgirbat i uns pantalons balders. Duia els cabells crespats, amb un aclariment que s’esfumava a banda i banda de la clenxa. La seva mare, de tan en tan, li hi posava aigua oxigenada, perquè es veiés que era fill de la güera.

En Deltell va agafar la mà del nen i sortiren a l’escala. Mentre baixaven, en Xordi es volgué assegurar:

—¿Em compraràs tu el regal que m’ha promès l’àvia?

—Sí.

—Què serà, eh? Una bicicleta? ¿Un tren elèctric?

—Avui, les botigues són tancades —es defensà en Deltell—. Però ja trobarem alguna cosa…

Pensava sortir-se’n amb una trompeta de plàstic, comprada a qualsevol venedor ambulant.

—Però que no sigui una trompeta, eh? —digué en Xordi, amb una lucidesa miraculosa.

Va donar-li una estrebada i sortiren al carrer. Les voreres eren plenes de gent que es dirigia calmosament cap al Zócalo; en Deltell mirà els rostres obscurs amb simpatia, procurant posar-los sota la seva nova llum. El cert era que no sempre havia estat just. Els indis, sobretot, eren víctimes d’una incomprensió irritant, no es valorava prou la seva traça manual, el seu innat bon gust, la seva callada i coratjosa capacitat de sofriment.

«Tot consisteix a saber-los tractar de la manera adequada», pensà. I va completar la seva reflexió: «Aquesta vegada, jo en sabré. M’ajudaran, els faré veure que hi hem de posar el coll pel bé de tots».

Sense adonar-se’n, havia baixat al centre de la calçada, gairebé arrossegant el Xordi, i va haver de tornar a la vorera, perquè s’acostava una columna marcial. Obrers amb granotes i gorres militars s’esforçaven a marcar el pas, amb un posat transcendental. Portaven una pancarta: «Els Enllustradors i Similars del Districte Federal al costat de la Revolució. Som amb tu, Senyor President!».

Vuit timbalers precedien la columna. De sobte, van alçar les baquetes i redoblaren amb un gran estrèpit.

En Deltell es va emocionar. Li costà un esforç inconscient, va haver de barrejar tot de sentiments que no tenien res a veure amb la solemnitat de la celebració, però el cas és que reeixí a emocionar-se.