Nous oportunistes
Octubre de 2001
D’ençà de les atrocitats de l’11 de Setembre, hi ha molts aspirants al títol de Millor Oportunista Polític: polítics que tiren endavant lleis que canviaran la vida de la gent quan els votants encara estan de dol, empreses que es llancen sobre els diners públics o experts que acusen els seus oponents de traïció. Tanmateix, en aquest cor de propostes draconianes i d’amenaces maccarthistes, encara destaca una veu més oportunista que les altres. És la veu de Robyn Mazer. Mazer està utilitzant l’11 de Setembre per demanar una ofensiva internacional contra les samarretes falsificades.
No és sorprenent que Mazer sigui una advocada de Washington especialitzada en comerç. I encara és menys sorprenent que estigui especialitzada en lleis comercials que protegeixen el producte més exportat dels Estats Units: la propietat intel·lectual. És a dir, la música, les pel·lícules, els logos, les patents de llavors, el software i molt més. El TRIPS és un dels acords col·laterals més polèmics en el període previ a la reunió de l’Organització Mundial del Comerç que s’ha de celebrar el novembre de 2001 a Qatar. És el camp de batalla on es discuteixen qüestions que van des del dret del Brasil a distribuir medicaments genèrics contra la sida, fins al florent mercat xinès de discos compactes pirates de Britney Spears.
Les multinacionals americanes estan ansioses per accedir a aquests grans mercats, però exigeixen protecció. Molts països pobres, mentrestant, manifesten que la supervisió del TRIPS costa molts milions, mentre que el monopoli de la propietat intel·lectual fa pujar els costos per a les indústries i per als consumidors locals.
Què tenen a veure totes aquestes discussions comercials amb el terrorisme? Res, absolutament res. Llevat que ho pregunteu a Robyn Mazer, que la setmana passada va escriure un article a The Washington Post amb el títol «De les samarretes al terrorisme: aquest fals símbol de Nike pot ajudar a finançar la xarxa de Bin Laden».
Mazer escriu: «Esdeveniments recents indiquen que molts governs sospitosos de donar suport a Al-Qaeda també estan fomentant, estan sent objecte de corrupció o com a mínim estan ignorant el tràfic altament lucratiu de productes falsificats i piratejats capaços de generar sumes importantíssimes de diners per als terroristes».
«Indiquen», «sospitosos de», «com a mínim», «capaços de»: són moltes vaguetats en una sola frase, sobretot provenint com provenen d’una persona que ha treballat al Departament de Justícia dels Estats Units. Però la conclusió és inequívoca: o fas complir el TRIPS, o estàs a favor dels terroristes. Benvinguts al món feliç de les negociacions comercials, on les clàusules més misterioses estan infoses de la justícia d’una guerra santa.
L’oportunisme polític de Robyn Mazer revela algunes contradiccions interessants. El delegat de comerç nord-americà Robert Zoellick ha utilitzat l’11 de Setembre per a un altre objectiu oportunista: garantir el poder de la «via ràpida» per a les negociacions comercials del president George W. Bush, que li donaria la llibertat total per negociar nous acords comercials que el Congrés podria acceptar o rebutjar, però no esmenar. Segons Zoellick, aquests nous poders són necessaris perquè el comerç «fomenta els valors que es troben al centre d’aquesta lluita prolongada».
Què tenen a veure els nous acords comercials amb la lluita antiterrorista? Bé, els terroristes, ens diuen, odien Amèrica precisament perquè odien el consumisme: McDonald’s, Nike i el capitalisme (ja sabeu, la llibertat). Comerciar, per tant, és desafiar la seva croada ascètica, difondre precisament els productes que odien.
Però, un moment: I totes aquestes imitacions que Mazer afirma que estan finançant el terror? A l’Afganistan, afirma, es poden comprar «samarretes que porten logos falsos de Nike i que glorifiquen Bin Laden com el gran mujaidí de l’Islam». Sembla que ens enfrontem amb una situació molt més complicada que la dicotomia simplista entre un McMón consumista versus una jihad anticonsumista. Si Mazer té raó, aquests dos mons no tan sols estan profundament lligats, sinó que la imatgeria del McMón s’està utilitzant per finançar la jihad.
Potser una mica de complexitat no és tan dolenta. Part de la desorientació en què es troben molts americans avui dia té a veure amb el lloc, exagerat i massa simplificat, que el consumisme ocupa en el discurs americà. Comprar és ser. Comprar és estimar. Comprar és votar. Les persones de fora els Estats Units que volen Nikes (encara que siguin Nikes falsificades) han de voler ser americanes, han d’estimar Amèrica, en certa manera han de votar a favor de tot el que Amèrica proposa.
Aquest ha estat el conte de fades des de 1989, quan les mateixes empreses de mitjans de comunicació que ara ens porten la «guerra contra el terrorisme» nord-americana proclamaven que els seus satèl·lits de televisió enderrocarien dictadures de tot el món. El consum conduiria a la llibertat. Però tots aquests discursos senzills s’estan esfondrant: l’autoritarisme coexisteix amb el consumisme, i el desig de tenir productes americans està barrejat amb la ràbia per la desigualtat.
No hi ha res que posi tant al descobert aquestes contradiccions com les guerres comercials pels productes «falsificats». La pirateria prospera en els cràters profunds de la desigualtat global, quan la demanda de béns de consum arriba molt abans que el poder adquisitiu. Prospera a la Xina, on els productes destinats només a l’exportació fabricats a les sweatshops es venen a un preu superior al sou que els obrers guanyen en un mes. A l’Àfrica, on el preu dels medicaments contra la sida és una broma cruel. Al Brasil, on els que pirategen discos compactes són aplaudits com si fossin Robin Hoods musicals.
La complexitat és molt empipadora per a l’oportunisme, però a nosaltres ens ajuda a acostar-nos a la veritat, encara que impliqui revisar moltes farses.