Washington DC
Abril de 2000
ABANS
Dissabte el meu amic Mez anirà amb autobús a Washington DC. Quan li vaig preguntar per què hi anava, em va dir entusiasmat: «Mira, em vaig perdre Seattle. No penso perdre’m Washington».
No és la primera vegada que sento que algú parla d’alguna cosa amb aquest desig desenfrenat, però l’objecte del seu entusiasme era generalment un festival de música o una obra de teatre que estava pocs dies a la cartellera de Nova York, com ara Els monòlegs de la vagina. No he sentit parlar mai ningú d’aquesta manera d’una manifestació política, sobretot d’una protesta contra burocràcies rondinaires com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. I encara menys quan s’ha d’actuar a causa d’una cosa tan poc atractiva com una política de préstecs d’unes quantes dècades anomenada «ajustament estructural».
Tot i això, ja són aquí: estudiants universitaris, artistes, anarquistes sense sou i obrers de la siderúrgia amb carmanyoles omplen autobusos que arriben de tots els punts del continent. Porten les butxaques i les bosses plenes de fullets amb informació sobre la proporció entre els diners que a Moçambic es destinen a la sanitat i els que es destinen a tornar el deute (el deute és dues vegades i mitja més gran), i sobre el nombre de persones que viuen sense electricitat a tot el món (dos mil milions).
Fa quatre mesos, aquesta mateixa coalició de grups mediambientals, laborals i anarquistes va aconseguir paralitzar una reunió de l’Organització Mundial del Comerç. A Seattle, un nombre impressionant de campanyes centrades en un sol tema —algunes centrades en empreses controvertides com Nike o Shell, algunes en dictadures com Burma— van eixamplar els seus objectius cap a una crítica més estructural dels organismes reguladors que actuen d’àrbitres en una cursa global.
La força i l’organització de l’oposició van agafar desprevinguts els defensors de la cursa accelerada pel lliure comerç, que de seguida van passar a l’ofensiva atacant els manifestants com si fossin els enemics dels pobres. El més memorable és que The Economist va publicar a la portada una fotografia d’un nen indi que es moria de gana i va declarar que era ell el principal perjudicat per les manifestacions. El director de l’OMC, Michael Moore, estava enfadat: «Als que opinen que hauríem d’aturar la nostra feina els dic: expliqueu això als pobres, als marginats de tot el món que esperen que nosaltres els ajudem».
Aquest canvi de papers desesperat de l’OMC, i del mateix capitalisme global, com si fos un programa d’eliminació de la pobresa tràgicament incomprès, és la conseqüència més desmoralitzadora de la batalla de Seattle. Si ens escoltem la versió de Ginebra, el comerç sense barreres és un gran pla filantròpic, i les empreses multinacionals només utilitzen els rendiments dels seus accionistes i els sous dels executius, cada cop més alts, per dissimular les seves intencions reals: curar els malalts del món, apujar el sou mínim i salvar els arbres.
Però el que desmenteix més clarament aquesta equació enganyosa d’objectius humanitaris gràcies al comerç desregularitzat és la trajectòria del Banc Mundial i de l’FMI (Fons Monetari Internacional), que han agreujat la pobresa mundial amb una fe entusiasta i quasi mística en l’economia de goteig.
El Banc Mundial ha concedit préstecs als països més pobres i en una situació més desesperada perquè construeixin una economia basada en megaprojectes de propietat estrangera, en plantacions industrials, en indústries manufactureres de sous baixos dirigides a l’exportació i en especulació financera. Aquests projectes han donat un impuls a les multinacionals mineres i tèxtils i a les empreses d’agrobusiness de tot el món, però en molts països també han provocat desastres mediambientals, migracions massives cap als centres urbans, devaluacions de la moneda i treballs sense futur als sweatshops.
Aquí és on entren el Banc Mundial i l’FMI amb els seus ajuts infames, que sempre comporten més condicions. A Haití, van exigir la congelació del sou mínim, a Tailàndia, l’eliminació de les restriccions a la propietat estrangera. A Mèxic van imposar un augment del preu de les matrícules universitàries. I quan les darreres mesures d’austeritat van tornar a fracassar en l’intent de crear un creixement econòmic sostenible, aquests països continuaven amb l’aigua al coll a causa dels deutes.
Quan aquest cap de setmana l’atenció internacional se centri en el Banc Mundial i l’FMI, es farà un pas endavant per contrarestar les opinions que els manifestants de Seattle eren uns avariciosos proteccionistes nord-americans decidits a quedar-se els fruits del boom econòmic. Quan els sindicalistes i els ecologistes van sortir als carrers per protestar contra la interferència de l’OMC en les regulacions mediambientals i laborals, no volien imposar els «nostres» estàndards als països en vies de desenvolupament, sinó que s’unien a un moviment per l’autodeterminació que va començar als països del Sud, on no pronuncien les paraules Banc Mundial sinó que les escupen, i on parodien les sigles de l’FMI amb pancartes de protesta on es pot llegir I M Fired.[3]
Després de Seattle, a l’Organització Mundial del Comerç no li va costar gaire guanyar la guerra de la imatge. Abans de les manifestacions gairebé ningú no havia sentit a parlar mai de l’OMC i per això ningú no va posar en dubte les afirmacions de l’organització. Però el Banc Mundial i l’FMI són una altra cosa: només cal sacsejar-les una mica perquè totes les misèries surtin de l’armari. Generalment, aquestes misèries només es veuen als països pobres (escoles i hospitals que cauen a trossos, camperols obligats a abandonar les seves terres, ciutats superpoblades i sistemes d’aigua contaminats). Però aquest cap de setmana tot això és diferent: les misèries han seguit els banquers fins a les oficines centrals, a Washington DC.
DESPRÉS
D’acord, ho reconec: em vaig adormir.
Vaig anar a Washington per manifestar-me contra el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, però quan va sonar el mòbil a una hora intempestiva i em van dir que havien planejat reunir-se a les quatre de la matinada de dilluns, senzillament, no vaig poder.
«Molt bé, ens trobem allà», vaig mussitar, gargotejant els carrers amb un bolígraf que no tenia tinta. No hi va haver manera. Estava morta perquè el dia abans m’havia passat tretze hores pels carrers i vaig decidir que m’uniria a les manifestacions a una hora més civilitzada. I sembla que uns quants milers de persones van fer el mateix, de manera que abans que es fes de dia els delegats del Banc Mundial van poder arribar a la reunió en pau i amb cara de son.
«Una derrota!», van publicar molts diaris, contents de poder deixar enrere aquest esclat de democràcia desordenada.
Al canadenc David Frum, expatriat a Washington, li va faltar temps per posar-se davant l’ordinador i escriure que les manifestacions havien estat «un fracàs», «un desastre» i, per acabar-ho d’adobar, «una brisa suau». Segons Frum, els activistes estaven tan desanimats per no haver pogut paralitzar la reunió de l’FMI de diumenge que l’endemà es van estimar més quedar-se al llit que no pas afrontar la pluja del carrer.
És veritat que sortir del llit dilluns va ser molt dur, però no pas per la pluja ni pels policies. Va ser molt dur perquè ja havíem aconseguit moltes coses en una sola setmana de manifestacions. No hi ha dubte que aconseguir aturar una reunió és un bon motiu perquè els activistes fanfarronegin, però les victòries reals tenen lloc al voltant d’aquests moments dramàtics.
El primer signe de victòria va arribar unes setmanes abans de la manifestació, quan antics dirigents del Banc Mundial i de l’FMI van córrer a defensar els detractors i a criticar els seus antics patrons. El cas més notable és el de l’antic economista del Banc Mundial, Joseph Stiglitz, que va manifestar que l’FMI necessitava urgentment una bona dosi de democràcia i de transparència.
Després, es va rendir una empresa. Els organitzadors de la manifestació havien anunciat que anirien a cridar a favor del «comerç just» i en contra del «comerç lliure» davant les portes de la cadena de cafè Starbucks, per demanar-li que vengués cafè produït per agricultors amb un sou digne. La setmana passada, només quatre dies abans de la manifestació prevista, Starbucks va anunciar que tindria una línia de cafè amb la certificació de comerç just: no es pot dir que fos una victòria gaire transcendental, però si més no era un senyal dels temps que corren.
I, finalment, els manifestants van definir els termes del debat. Abans que els titelles gegants de cartó pedra s’assequessin, els fracassos de molts megaprojectes finançats pel Banc Mundial i de moltes ajudes de l’FMI ja s’havien explicat als diaris i als programes d’entrevistes de la ràdio. Encara més, la crítica contra el «capitalisme» es va tornar a posar de moda de la mateixa manera que s’hi ha tornat a posar Carlos Santana.
El contingent anarquista radical The Black Bloc es va posar el nom d’Anti-Capitalist Bloc. Els estudiants universitaris van escriure amb guix a les voreres: «Si creieu que l’FMI i el Banc Mundial fan por, espereu-vos a sentir parlar del Capitalisme». Els membres de l’associació d’estudiants de l’American University van respondre amb els seus propis eslògans, escrits en cartells penjats a les finestres: «El Capitalisme us va portar la prosperitat. Abraceu-lo!». Fins i tot els experts del diumenge de la CNN van començar a utilitzar la paraula capitalisme en lloc de limitar-se a parlar de l’«economia». I aquesta paraula apareix no una sinó dues vegades a la portada d’ahir de The New York Times. Després de més d’una dècada d’un triomfalisme inqüestionable, el capitalisme (per oposició a eufemismes com «globalització», «govern empresarial», «la diferència creixent entre els rics i els pobres») ha tornat a sorgir com un tema legítim de debat públic. Aquest tipus d’impacte és tan significatiu que la interrupció d’una reunió rutinària del Banc Mundial sembla irrellevant. Ens vam apropiar totalment de l’agenda de la reunió del Banc Mundial i de la conferència de premsa posterior. Les discussions habituals a favor de la desregularització, de la privatització i de la necessitat de «disciplinar» els mercats del Tercer Món van ser suplantades per compromisos d’accelerar l’alleujament del deute de les nacions empobrides i de destinar quantitats «il·limitades» a la crisi africana de la sida.
És clar, això només és el començament d’un llarg procés. Però si es pot treure una lliçó de Washington, és que una barricada es pot atacar tant físicament com amb l’esperit. Dilluns ens vam quedar a dormir no pas perquè ens sentíssim derrotats, sinó perquè necessitàvem el descans ben merescut de la victòria.