La petició dels «ciutadans empresonats»
Abril de 2001
Naomi Klein, l’actriu Sarah Polley i l’advocat Clayton Ruby van decidir redactar aquesta petició dirigida al primer ministre canadenc Jean Chrétien per evitar la violència policial durant la Cimera de les Amèriques de la ciutat de Quebec. La carta intentava mobilitzar l’opinió pública, sobretot la comunitat de la cultura i l’art. La van signar més de sis mil canadencs: artistes, acadèmics, periodistes, jutges, advocats i intel·lectuals, entre els quals hi havia algunes de les persones més importants del món cultural del Canadà, incloent-hi Margaret Atwood, Michael Ondaatje, Atom Egoyan, Michael Ignatieff, Rubin «Hurricane» Carter i el grup Barenaked Ladies.
Com a canadencs que valorem la llibertat d’expressió com un dret democràtic bàsic, i que depenem d’aquest dret per guanyar-nos la vida, la setmana que ve, quan la Cimera de les Amèriques se celebri a la ciutat de Quebec, vigilarem atentament les accions dels policies i dels agents d’immigració.
El dret a la llibertat d’expressió, tan fonamental en la nostra democràcia, inclou el dret, no tan sols de parlar i de comunicar-se, sinó també de ser escoltat. El dret constitucional a reunir-se pacíficament engloba el dret de reunir-se en espais públics de totes les ciutats del Canadà. El dret a la llibertat de moviments a través de les fronteres s’estén no tan sols al comerç i al turisme, sinó també a les concentracions polítiques, als congressos i a les manifestacions.
La tanca de seguretat aixecada al voltant de la ciutat de Quebec, destinada a mantenir els manifestants legítims prou allunyats perquè no es vegin ni se sentin, atempta contra aquestes llibertats fonamentals. D’acord amb l’esperit de la nostra constitució, condemnem la construcció d’aquesta tanca. Creiem que la presència prevista d’uns sis mil policies al voltant de la seu de la cimera no és un incentiu per a les manifestacions pacífiques. També condemnem el procediment de prohibir arbitràriament l’entrada a ciutadans conscienciats d’altres països; amb aquesta prohibició, se’ls impedeix expressar les seves opinions davant els mitjans de comunicació de tot el món sobre un acord de lliure comerç que travessa trenta-quatre fronteres nacionals.
La democràcia no té lloc tan sols als parlaments, a les urnes i a les cimeres oficials, sinó també als centres cívics, als parcs públics i als carrers. També inclou, de vegades, actes pacífics de desobediència civil. Quan es tallen els carrers i centenars de llocs de reunió de la ciutat de Quebec queden fora de l’abast dels ciutadans perquè són dintre d’una gran «zona de seguretat», la democràcia mateixa queda marginada. I, quan les grans empreses tenen l’oportunitat de comprar el dret a accedir als dirigents polítics amb el patrocini parcial de la Cimera de les Amèriques, com ha passat aquí, fa la impressió que la responsabilitat política està a la venda.
També ens preocupa la filtració d’uns documents del Servei d’Intel·ligència i Seguretat del Canadà que qualifiquen els manifestants que vénen a la ciutat de Quebec de «violents», però que no acompanyen aquesta afirmació de cap prova que ho corrobori. Creiem que aquestes afirmacions sense proves, reproduïdes a la premsa, podrien crear l’escenari adequat per a l’ús excessiu de la força per part de la policia. Molts activistes que vindran a la ciutat de Quebec són joves que volen expressar les seves opinions polítiques i que estan compromesos amb l’expressió i la desobediència civil argumentades i pacífiques, i estem molt preocupats per la seva integritat física.
En els últims quatre anys hem vist que l’ús d’esprai de pebre es convertia en una pràctica dolorosament normal a les manifestacions polítiques previstes coincidint amb les reunions del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional, de l’Organització Mundial del Comerç, del Fòrum Econòmic Mundial, del Fòrum de Cooperació Econòmica d’Asia-Pacífic i de les convencions polítiques dels Estats Units. També hem estat testimonis, des dels carrers de Washington fins a Davos, Suïssa, de l’augment de l’ús de gasos lacrimògens, de detencions massives, de canons d’aigua i de bales de goma per part de la policia durant algunes manifestacions, així com del recurs a unes tècniques de seguretat cada vegada més comunes, com ara detencions preventives dels organitzadors de les manifestacions, pallisses indiscriminades contra els activistes, batudes als «centres de convergència» d’activistes i la confiscació de materials de protesta inofensius com pancartes i titelles.
Durant la història d’aquest país, alguns canadencs com George Etienne Cartier i Robert Baldwin han lluitat per la tolerància cívica i pel dret democràtic a la llibertat d’expressió. Encara som a temps de fer que durant la Cimera de les Amèriques els nostres dirigents polítics facin alguna cosa més que parlar de la democràcia. També poden encarnar els principis democràtics de la llibertat d’expressió i de moviments negant-se a protegir-se de les crítiques obertes i del debat en assumptes d’una importància crucial per als ciutadans de les Amèriques. Amb el món observant-nos de molt a prop, és una oportunitat de convertir el Canadà en un model dels principis democràtics.
Amb aquest esperit, fem una crida a les forces de seguretat de les nostres fronteres i de la ciutat de Quebec perquè defensin enèrgicament no tan sols la seguretat dels caps d’Estat que ens visitaran, sinó també els drets dels activistes polítics dintre del Canadà.