La contaminació genètica
Juny de 2001
A les prestatgeries del supermercat gegant Loblaws, entre els pots de salsa Kobe President’s Choice Memories i els fideus Memories of Singapore, hi ha una nova especialitat: els aliments orgànics amb les etiquetes ratllades de color negre. En aquestes etiquetes hi deia «Sense organismes modificats genèticament», però la cadena de comestibles més gran del Canadà ha decidit que aquestes etiquetes ja no es poden utilitzar.
A primer cop d’ull, sembla que aquesta decisió no té gaire visió comercial. Quan les primeres protestes contra els aliments Frankenfoods van arribar a Europa, les cadenes de supermercats com Tesco i Safeway van afanyar-se a satisfer les demandes dels consumidors etiquetant els seus productes «sense OMG». I quan Loblaws es va introduir al mercat d’aliments naturals amb la seva línia de productes President’s Choice Organics, semblava que anava en la mateixa direcció. A les campanyes de publicitat, l’empresa assegurava amb orgull que els productes orgànics certificats «no poden contenir organismes modificats genèticament».
Però la setmana passada la cadena va anunciar un canvi de postura radical: Loblaws no tan sols deixarà d’escriure als seus envasos que els seus productes són sense OMG, sinó que no permetrà que ningú més ho faci. Els directius de l’empresa declaren que no hi ha manera de saber quins productes són realment sense OMG (pel que sembla, és massa complicat).
Segons les enquestes, més del 90 per cent dels canadencs volen que les etiquetes indiquin si l’estructura genètica dels aliments ha estat manipulada, però Galen Weston, president de Loblaw Companies, ha advertit públicament que «hi ha un cost associat» a aquesta iniciativa. Això explica, en part, que Loblaws hagi optat per tapar les etiquetes: si ven productes amb l’etiqueta «sense OMG», és bastant difícil explicar per què l’empresa no informa els consumidors en el cas dels aliments que sí que contenen ingredients modificats genèticament, que, de fet, són aproximadament el 70 per cent dels aliments canadencs. Així doncs, el supermercat ha pres una decisió molt dràstica: en comptes de donar als consumidors una part de la informació que demanen, no els donarà cap informació.
I això només és la salva d’una guerra que la indústria de l’agrobusiness està duent a terme contra la tria dels consumidors en el debat sobre l’enginyeria genètica (no només al Canadà, sinó a gairebé tot el món). Davant trenta-cinc països que han elaborat, o estan elaborant, lleis d’etiquetatge d’OMG obligatori, sembla que la indústria està fent tot el possible perquè aquestes etiquetes europees i asiàtiques siguin tan obsoletes com les que s’han ratllat a Loblaws. Com? Contaminant més de pressa del que els països poden legislar.
Per exemple, una de les empreses que s’ha vist obligada a retirar les etiquetes és Nature’s Path, una marca d’aliments orgànics amb seu a Delta, a la Colúmbia Britànica. Fa pocs dies, el president de l’empresa, Arran Stephens, va assegurar a The New York Times que el material MG s’està introduint als conreus orgànics. «N’hem trobat restes al blat de moro cultivat orgànicament durant un període d’entre deu i quinze anys. No hi ha cap paret prou alta per mantenir-lo aïllat».
Algunes empreses d’aliments orgànics estan considerant la possibilitat de demandar la indústria biotecnològica per contaminació, però la llei va en la direcció oposada. Monsanto va posar una demanda contra el pagès de la província de Saskatchewan Percy Schmeiser perquè les llavors de canola modificades genèticament patentades per Monsanto van volar dels camions i dels camps del costat fins als camps del pagès. L’empresa afirma que quan les llavors transportades pel vent van arrelar, el senyor Schmeiser va cometre un robatori a la seva propietat. El tribunal hi va estar d’acord i, ara fa dos mesos, va decidir que el pagès havia de pagar a l’empresa vint mil dòlars, més les despeses del judici.
El cas de contaminació més conegut és el del blat de moro de StarLink. Quan els cultius modificats genèticament (destinats als animals i considerats no aptes per als humans) van penetrar a les provisions de menjar, Aventis, que és l’empresa que en té la patent, va proposar una solució: en lloc de retirar el blat de moro del mercat, calia aprovar-ne el consum humà. En altres paraules, es tractava de canviar la llei per permetre la contaminació.
A tot el món, els consumidors estan exercint un nou poder polític: exigeixen que hi hagi aliments orgànics als supermercats i demanen als governs que els aliments modificats genèticament s’etiquetin clarament. Però, mentrestant, els gegants de la indústria agrobusiness (amb el suport de lleis predadores sobre la propietat intel·lectual) estan pol·linitzant, contaminant, corrompent i barrejant la provisió global d’aliments de tal manera que els legisladors potser es veuran obligats a rendir-se. Tal com diu el detractor de la biotecnologia Jeremy Rifkin, «esperen que hi hagi prou contaminació perquè sigui un fet consumat».
Quan recordem aquest moment, tot mastegant els aliments naturals modificats genèticament Valors NaturalsTM, els tacos StarLink aprovats per al consum humà i el salmó atlàntic mutat de piscifactoria, potser el recordarem com el punt precís en què vam perdre la possibilitat de poder triar els aliments. Potser Loblaws fins i tot llançarà un nou producte per empaquetar aquest sentiment nostàlgic: Records de la Tria del Consumidor.