Seattle
Desembre de 1999
«Qui són aquesta gent?». Això és el que aquesta setmana tothom es pregunta als Estats Units: als programes de ràdio que reben trucades dels oients, als editorials dels diaris i, sobretot, als passadissos de la reunió de l’Organització Mundial del Comerç de Seattle.
Fins fa poc, les negociacions de comerç eren afers refinats reservats als experts. No hi havia manifestants a fora, i encara menys manifestants disfressats de tortugues marines gegants. Però la reunió d’aquesta setmana de l’OMC no té res de refinada: a Seattle s’ha declarat l’estat d’emergència, els carrers semblen una zona de guerra i les negociacions han fracassat.
Hi ha moltes teories sobre la identitat misteriosa dels cinc mil activistes de Seattle. Alguns afirmen que són aspirants a radicals amb nostàlgia dels seixanta. O anarquistes obsessionats per la destrucció. O ludites que s’oposen a l’onada de globalització que ja els ha inundat. Michael Moore, director de l’Organització Mundial del Comerç, descriu els seus oponents com uns proteccionistes egoistes decidits a perjudicar els pobres del món.
És comprensible que hi hagi una certa confusió pel que fa als objectius polítics dels manifestants. Aquest és el primer moviment polític nascut dels camins anàrquics d’Internet. A les seves files no hi ha una jerarquia de dalt a baix disposada a exposar el pla general, ni dirigents reconeguts universalment que marquin unes directrius senzilles i, a més a més, ningú no sap què passarà després.
Però una cosa és segura: els manifestants de Seattle no són antiglobalització. Els ha agafat la febre de la globalització igual que als defensors del comerç de les reunions oficials. Si aquest moviment és «anti» res, és més aviat anticorporatiu i s’oposa a la lògica que el que és bo per als negocis (menys regulació, més mobilitat, més accés) tindrà conseqüències positives per a tothom.
Les arrels d’aquest moviment es troben en les campanyes que desafien aquesta lògica basant-se en la trajectòria pèssima d’unes quantes empreses multinacionals en matèria de drets humans, treball i medi ambient. Molts joves que hi havia als carrers de Seattle aquesta setmana van iniciar-se com a activistes fent campanyes contra les sweatshops[2] de Nike, o contra els atemptats als drets humans de Royal Dutch/Shell al delta del Níger, o contra la modificació genètica de les provisions alimentàries de tot el món de Monsanto. Durant els últims tres anys, aquestes empreses s’han convertit en símbols dels fracassos de l’economia global, i han acabat donant als activistes noms de marques que els han permès infiltrar-se al misteriós món de l’OMC.
Centrant l’atenció en les corporacions globals i en el seu impacte a tot el món, aquesta xarxa activista s’està convertint ràpidament en el moviment amb una mentalitat més universal i més connectat globalment que s’hagi vist mai. Ara ja no hi ha uns treballadors mexicans o xinesos sense rostre que «ens roben» la feina, en part perquè els representants d’aquests treballadors són a les mateixes llistes de correu electrònic i als mateixos congressos que els activistes occidentals, i alguns fins i tot han viatjat aquesta setmana fins a Seattle per unir-se a les manifestacions. Quan els manifestants criden contra els mals de la globalització, la majoria no demanen pas un retorn al nacionalisme tancat, sinó que exigeixen que s’ampliïn les fronteres de la globalització, és a dir, que el comerç estigui lligat als drets laborals, a la protecció mediambiental i a la democràcia.
Això és el que diferencia els joves manifestants de Seattle dels seus predecessors dels seixanta. A l’època de Woodstock, negar-se a seguir les normes de l’Estat i de l’educació es considerava un acte polític en ell mateix. Ara els que s’oposen a l’OMC (fins i tot els que s’anomenen anarquistes) estan indignats perquè no s’apliquen prou regles a les empreses i perquè existeix una doble política flagrant en l’aplicació de les regles existents als països pobres i als països rics.
Han vingut a Seattle perquè es van assabentar que els tribunals de l’OMC estaven anul·lant lleis mediambientals protectores d’espècies en perill d’extinció perquè, aparentment, aquestes lleis constituïen barreres comercials injustes. També van saber que l’OMC considerava que la decisió de França de prohibir la importació de carn bovina sotmesa a un procés hormonal constituïa una interferència inacceptable al lliure mercat. El que es qüestiona a Seattle no és el comerç o la globalització, sinó l’atac global al dret dels ciutadans d’establir lleis que protegeixin les persones i el planeta.
Tothom, és clar, afirma que està completament a favor de les lleis, des del president Clinton fins al president de Microsoft: Bill Gates. Els esdeveniments han fet un gir inesperat i la necessitat d’un «comerç basat en les normes» s’ha convertit en el mantra de l’era de la desregularització. Però l’OMC ha intentat sistemàticament, i d’una forma molt poc natural, deslligar el comerç de tot allò i de tothom que es veu afectat per ell: els treballadors, el medi ambient i la cultura. És per això que la proposta que ahir va fer el president Clinton d’intentar suavitzar l’enfrontament entre els manifestants i els delegats amb petits compromisos i consultes anava ben desencaminada.
La confrontació no és entre globalitzadors i proteccionistes, sinó entre dues visions de la globalització radicalment diferents. Una ha tingut el monopoli durant deu anys. L’altra acaba de celebrar la festa d’inauguració.