Estancat en l’espectacle
Maig de 2001
La idea de convertir Londres en un tauler de Monopoly a escala real amb motiu de l’1 de Maig semblava una gran idea.
Malgrat les típiques crítiques contra els manifestants moderns perquè no tenen uns objectius clars, com ara «Salvar els arbres» o «Cancel·lar el deute», l’actual onada d’activisme anticorporatiu és una resposta a les limitacions de la política centrada en un sol tema. Cansats de tractar els símptomes d’un model econòmic (hospitals sense recursos, persones sense sostre, desigualtats cada vegada més grans, presons plenes, canvi climàtic), ara els activistes estan intentant posar en evidència el sistema que hi ha darrere aquests símptomes. Però, com pots manifestar-te contra unes idees econòmiques abstractes sense semblar terriblement estrident o exagerat?
Per què no utilitzar el joc de taula que ha ensenyat a diverses generacions de nens en què consisteix la propietat de la terra? Els organitzadors de la protesta del Monopoly d’ahir, 1 de Maig, van repartir mapes de Londres on hi havia marcats llocs tan coneguts com Regent Street, Pall Mall i Trafalgar Square i van animar els participants a situar les seves accions de l’1 de Maig al tauler del Monopoly. Vols protestar contra la privatització? Vés a una estació de tren. Contra l’agricultura industrial? Al McDonald’s de King’s Cross. Contra els combustibles fòssils? La companyia elèctrica. I porta sempre la targeta «Surti de la presó sense fiança».
El problema va ser que a la tarda Londres ja no semblava una enginyosa barreja d’educació popular i teatre al carrer. S’assemblava a qualsevol altra manifestació massiva que es fa últimament: manifestants rodejats per la policia antidisturbis, aparadors trencats, botigues barrades i enfrontaments i corredisses amb la policia. I en les guerres als mitjans de comunicació prèvies a les manifestacions hi va haver més déjà vu: Els manifestants tenien previst utilitzar la violència? La sola presència de sis mil policies provocaria violència? Per què no tots els manifestants condemnen la violència? Per què tothom parla sempre de violència?
Sembla que actualment totes les manifestacions són així. Podríem anomenar-les McManifestacions, perquè està passant el mateix a tot arreu. Ja sé que no és la primera vegada que escric sobre això. De fet, gairebé tot el que he escrit últimament està relacionat amb el dret de reunió, tanques de seguretat, gasos lacrimògens i detencions matusseres. O, si no, he escrit articles per dissipar tergiversacions volgudes sobre els manifestants, com, per exemple, que estan contra el comerç o que anhelen una utopia preagrària.
En la majoria de cercles activistes, que les manifestacions massives sempre són positives és un article de fe: aixequen la moral, són una demostració de força i atreuen l’atenció dels mitjans de comunicació. Però el que sembla que s’està oblidant és que les manifestacions en si no són un moviment, sinó tan sols les mostres vistoses dels moviments quotidians desenvolupats a les escoles, als llocs de treball i a les associacions de veïns. O almenys haurien de ser-ho.
No paro de pensar en l’11 de març d’enguany, el dia històric en què els comandants zapatistes van entrar a Ciutat de Mèxic. Era un exèrcit que s’havia alçat amb èxit contra l’Estat, però els habitants de Ciutat de Mèxic no tremolaven de por: 200.000 persones van sortir per aplaudir els zapatistes.
Els carrers es van tancar al trànsit, però ningú no semblava preocupat pels problemes causats a les persones que havien d’anar a treballar. I els botiguers no van barrar les botigues, sinó que van organitzar unes rebaixes als carrers amb motiu de la «revolució».
La gent va reaccionar així perquè els zapatistes no són tan perillosos com uns quants anarquistes urbans amb granotes blanques? No ho crec pas. El que passa és que la marxa per entrar a Ciutat de Mèxic ja feia set anys que es gestava (alguns dirien cinc-cents anys, però això ja és una altra història). Anys de construcció de coalicions amb altres grups indígenes, amb treballadors de les maquiladoras, amb estudiants, amb intel·lectuals i amb periodistes; anys de consultes massives i d’encuentros oberts de sis mil persones. L’esdeveniment de Ciutat de Mèxic no era el moviment, sinó tan sols una manifestació pública de tot aquest invisible treball quotidià.
Els moviments de resistència més forts sempre estan profundament arrelats a la comunitat (i són responsables davant d’aquesta comunitat). Però un dels reptes més importants de viure en la cultura del gran consum contra la qual es protestava ahir a Londres és la realitat del desarrelament. Pocs de nosaltres coneixem els nostres veïns, a la feina no parlem de gairebé res més que no sigui comprar i no tenim temps per a la política de la comunitat. Com pot ser responsable un moviment si les comunitats s’estan desfilant?
En un context de desarrelament urbà, no hi ha dubte que hi ha moments per manifestar-se, però potser són més importants els moments per construir els lligams que fan que les manifestacions siguin alguna cosa més que teatre. Hi ha moments en què el radicalisme vol dir enfrontar-se a la policia, però moltes altres vegades vol dir parlar amb el veí.
Els temes que hi ha darrere les manifestacions d’ahir amb motiu de l’1 de Maig han deixat de ser marginals. Les alarmes alimentàries, l’enginyeria genètica, el canvi climàtic, la desigualtat d’ingressos o el fracàs dels programes de privatitzacions són notícies de portada dels diaris. Tanmateix, quan les manifestacions continuen semblant desarrelades i desconnectades de les preocupacions diàries més urgents, hi ha alguna cosa que no funciona. Això vol dir que l’espectacle de mostrar el moviment es confon amb la feina menys glamourosa de construir-ne un.