Los Angeles
Agost de 2000
Vaig fer aquest discurs a Los Angeles a la Convenció a l’Ombra que va tenir lloc a pocs carrers de l’Staples Center, on se celebrava la Convenció Nacional del Partit Demòcrata. La Convenció a l’Ombra va ser un congrés que va durar una setmana i on es van discutir assumptes importants, com ara la reforma del finançament de les campanyes electorals i la guerra pels medicaments, temes que els principals partits polítics nord-americans deixaven de banda a les seves convencions. Aquest discurs va formar part d’un panel amb el títol Qüestionar la cultura dels diners.
Posar en evidència les empreses (la manera com han envaït els nostres espais públics i les nostres idees sobre la rebel·lió i com han comprat els nostres polítics) ha deixat de ser una feina reservada als crítics culturals i als acadèmics. En pocs anys s’ha convertit en un esport de xoc internacional. Per tot el món, els activistes diuen: «Ja ho sabem. Hem llegit els llibres. Hem anat a les conferències. Hem estudiat els mapes amb forma de pop de The Nation que mostren que Rupert Murdoch s’ha apropiat de tot. I, sabeu què? No ens limitarem a sentir-nos culpables. Intentarem fer-hi alguna cosa».
L’activisme anticorporatiu ha aconseguit ensorrar les empreses nord-americanes? No. Però tampoc no es pot dir que sigui insignificant. Només cal que ho pregunteu a Nike, o a Microsoft, o a Shell Oil, o a Monsanto, o a Occidental Petroleum, o a Gap; o pregunteu-ho a Philip Morris. Ells us ho diran. Bé, us ho explicarà el seu nou vicepresident de responsabilitat corporativa.
Vivim en l’època dels productes fetitxe, com diria Karl Marx. Els refrescos i les marques d’ordinadors són els déus de la nostra cultura. Són els encarregats de crear la nostra iconografia més potent, de construir els nostres monuments més utòpics, d’articular la nostra experiència: no són les religions, ni els intel·lectuals, ni els poetes, ni els polítics. Tots estan en plantilla a Nike.
Com a reacció, som testimonis de les primeres etapes d’una campanya política organitzada per desfetitxar els productes; per dir: «No, aquestes vambes, en realitat, no són un símbol de rebel·lió i transcendència. Són un tros de goma i de cuir. Però algú va ajuntar les dues coses i podem ensenyar-vos de quina manera, quant va cobrar i quants organitzadors sindicals van ser acomiadats per no apujar el cost de les vambes». Desfetitxar els productes consisteix a dir, per exemple, que l’ordinador Mac no té res a veure amb Martin Luther King, sinó que forma part d’una indústria que es dedica a construir càrtels de la informació.
Consisteix a reconèixer que tots els elements de la nostra cultura consumista tan llampant provenen d’algun lloc. Consisteix a seguir les xarxes de fàbriques subcontractades, les empreses filials i els treballadors externs per descobrir on es fabriquen totes les peces, amb quines condicions, quins grups de pressió han escrit les normes del joc i quins polítics han hagut de comprar pel camí. Dit d’una altra manera, consisteix a fer una radiografia de la cultura consumista, deconstruir les icones de l’era consumista i aprofitar aquest procés per construir connexions globals reals entre els treballadors, els estudiants i els ecologistes. Som testimonis d’una nova onada d’activisme que investiga les coses i els posa noms: és en part Black Panther, en part Black Bloc, en part situacionista, en part slapstick, en part marxista, en part màrqueting.
I aquesta setmana ho estem veient a Los Angeles. Diumenge es va fer una protesta al Loews Hotel, que va ser l’escenari d’una disputa laboral molt dura entre els treballadors amb un sou molt baix i la direcció. Els treballadors van decidir fer vaga precisament aquesta setmana perquè volien cridar l’atenció sobre el fet que el president de Loews contribueix en la campanya d’Al Gore. Volien destacar dues coses: que el boom econòmic s’està fent a costa dels treballadors amb sous baixos, i que els nostres polítics miren cap a una altra banda perquè són homes i dones comprats. El mateix dia, al cap d’unes hores, es va fer una concentració a Gap, també amb dos objectius. El primer era posar de manifest que per finançar tots els seus anuncis de pantalons caquis l’empresa va firmar acords amb les sweatshops per abaixar els costos de producció. El segon objectiu era subratllar la relació existent entre les donacions a les campanyes i la pressió de les empreses. «Quin és el passatemps preferit del president de Gap, Donald Fisher?», preguntaven als pamflets. «Comprar els polítics», responien, fent referència a la generosa donació que l’empresa havia fet tant a la campanya de George Bush com a la de Bill Bradley. Dilluns, l’objectiu van ser les participacions personals que Gore té a Occidental Petroleum, una empresa petroliera que està involucrada en un conflicte sobre drets humans a Colòmbia, on té un projecte per perforar a la terra dels u’wa, malgrat l’amenaça dels membres de la tribu de suïcidar-se massivament si la seva terra és profanada. [Actualment l’empresa ha retirat el projecte].
Crec que aquesta convenció es recordarà com la convenció en què el casament dels diners amb la política va sortir definitivament a la llum (aquí a la Convenció a l’Ombra, i als carrers, on els Billionaires for Bush (or Gore) s’han emmordassat simbòlicament amb bitllets d’un milió de dòlars falsos). Les idees que abans només preocupaven uns quants especialistes polítics, com la reforma del finançament de les campanyes o la concentració dels mitjans de comunicació, han agafat un gran protagonisme. Tornen a ser tema d’actualitat gràcies als esquetxos satírics del Figueroa Street i als mitjans de comunicació sorprenentment participatius com Indymedia, que ocupa el sisè pis d’aquest edifici, el Patriòtic Hall.
Amb totes les iniciatives que han sorgit en només uns anys, com podem no tenir esperances en la possibilitat d’un canvi en el futur? Hem de recordar una cosa: els joves que surten als carrers per enfrontar-se al poder de les empreses són els que ens pensàvem que no tindrien remei. És la generació que va créixer sota el microspopi permanent del màrqueting. Són els que tenien anuncis a les aules, els que eren espiats a Internet pels voraços investigadors de mercat, amb unes subcultures juvenils completament comprades i venudes. Els explicaven que la seva gran aspiració havia de ser convertir-se en un milionari puntcom als divuit anys. Els van ensenyar que, més que aprendre a ser ciutadans, havien d’aprendre a «ser el president de Me Inc».. I vivien obsessionats per l’eslògan del moment: «A Brand called You».[4] Aquests joves havien de tenir Fruitopia a les venes en lloc de sang, i Palm Pilots en comptes de cervell.
I bé, alguns sí que són així. Però molts han agafat justament el camí oposat. Per això, si pretenem formar un moviment amb una bona base que realment faci front a la cultura dels diners, necessitem un activisme que funcioni a nivells polítics concrets, però també necessitem que aquest activisme vagi més enllà i intenti cobrir les necessitats culturals i humanes creades per la mercantilització de la identitat. Haurà d’acceptar la necessitat d’experiències no mercantilitzades i tornar a despertar el nostre desig pels espais veritablement públics i la il·lusió per construir alguna cosa col·lectivament. Potser hem de començar preguntant-nos si el moviment pel software gratuït i Napster no formen part d’aquest fenomen. Potser hem de començar a alliberar els espais privatitzats, com fa la caravana ambulant activista Reclaim the Streets, que organitza festes desenfrenades al mig dels carrers més transitats només per recordar a la gent que abans els carrers eren espais cívics, i també comercials.
Aquesta recuperació ja s’està duent a terme en molts fronts. A tot el món, els activistes dels mitjans de comunicació, els camperols sense terres que ocupen terres abandonades, els agricultors que rebutgen les patents de les plantes i dels organismes vius, ja estan reclamant el que pertany als béns comuns.
I també reclamen la democràcia les persones que són en aquesta sala i les persones que protesten als carrers. La democràcia es nega a quedar-se tancada a l’Staples Center o a ser acorralada per la lògica nefasta dels dos partits de les empreses. Aquí a Los Angeles, l’activisme que va centrar l’atenció mundial a Seattle està sortint dels seus límits, i el que abans era un moviment que s’oposava al poder de les empreses s’ha convertit en un moviment que lluita per l’alliberació de la democràcia.