Fer les normes (i saltar-se-les)

Primer ministre, nosaltres no som antiglobalització, sinó els veritables internacionalistes

Octubre de 2001

Primer ministre Verhofstadt,

Moltes gràcies per la seva carta als «manifestants antiglobalització». És molt significatiu que hagi encetat un debat públic com aquest. He de reconèixer que durant els últims anys m’he anat acostumant a una actitud ben diferent dels altres dirigents mundials: o bé em rebutjaven perquè formava part d’un circ ambulant marginal, o bé em convidaven a negociacions a porta tancada sense cap responsabilitat.

Havia començat a pensar que la marginalització o la cooptació eren les dues úniques opcions de què disposàvem els crítics de la globalització. Ah, i la criminalització. Posem-hi aquestes tres opcions. Els debats genuïns sobre aquests temes (l’exposició oberta de diferents punts de vista sobre el món) són molt escassos entre els gasos lacrimògens i els gestos de cara a la galeria.

Tanmateix, primer ministre, avui aquí potser no hi ha tants manifestants antiglobalització com vostè voldria. Em sembla que això és així perquè moltes persones del moviment no ens consideren els seus representants. N’hi ha molts que estan cansats que els altres parlin d’ells i per ells. Demanen una forma de participació política més directa.

També es discuteix molt sobre què representa aquest moviment. Per exemple, discrepo profundament del terme antiglobalització que fa servir vostè. Segons el meu punt de vista, jo formo part d’una xarxa de moviments que lluita, no pas contra la globalització, sinó per unes democràcies més profundes i sensibles a nivell local, nacional i internacional. Aquesta xarxa és tan global com el mateix capitalisme. I no, no és una «paradoxa», tal com diu vostè.

És hora de deixar de barrejar els principis bàsics d’internacionalisme i d’interconnexió (als quals només s’oposen els ludistes i els nacionalistes més tancats) amb un model econòmic concret que és el que realment es qüestiona. El que està en joc no són els mèrits de l’internacionalisme. Tots els activistes que conec són internacionalistes convençuts. El que posem en dubte és la internacionalització d’un únic model econòmic: el neoliberalisme.

Si pretenem mantenir debats genuïns com aquest, el que anomenem «globalització» ha de ser reformulat, no pas com un estadi inevitable de l’evolució humana, sinó com un procés profundament polític: un conjunt d’opcions deliberades, discutibles i reversibles sobre com globalitzar.

Gran part de la confusió sobre el significat exacte del terme globalització prové del fet que aquest determinat model econòmic tendeix a tractar el comerç, no pas com una part de l’internacionalisme, sinó com la seva infraestructura englobadora. Aquest model gradualment va ficant tota la resta de coses (la cultura, els drets humans, el medi ambient, la democràcia mateixa) dintre els perímetres del comerç.

Quan discutim aquest model, no discutim els mèrits del comerç de productes i serveis a través de les fronteres, sinó els efectes de la invasió profunda de les empreses a tot el món; la manera com els béns comuns són transformats i reorganit-zats (retallats, privatitzats, desregularitzats) només per participar i competir en el sistema de comerç global. El que s’està projectant a l’OMC no són normes per al comerç, sinó un patró de govern de talla única, una mena de «McNorma». El que es qüestiona és aquest patró.

Després de l’11 de Setembre, els nord-americans veuen de ben a prop els sacrificis d’aquest model, ja que els seus hospitals, les oficines de correus, els aeroports i els sistemes d’abastament d’aigua no poden fer front a una amenaça terrorista que treu el màxim partit de les deficiències del sector públic. I, mentre milions de persones es queden sense feina, n’hi ha moltes més que s’adonen que ja no hi ha una xarxa de seguretat social que els empari (un altre sacrifici fet en nom del comerç). Al Canadà, actualment estem fent el sacrifici definitiu: el control de les nostres fronteres a canvi del comerç lliure i constant amb els Estats Units.

Centenars de milers de persones surten als carrers per manifestar-se davant les reunions del comerç, no pas perquè estiguin contra el comerç pròpiament dit, sinó perquè justament la necessitat real de comerciar i invertir s’utilitza sistemàticament per desgastar els principis d’autogovern. «Governeu a la nostra manera o quedeu-vos completament al marge»: sembla que això és el que s’anomena multilateralisme a l’era neoliberal.

Quan descobrim els punts febles d’aquest model econòmic, som capaços d’aprendre dels nostres errors, de comparar aquest model amb els seus objectius i de preguntar-nos si els sacrificis han valgut la pena? Sembla que no. La resposta dels polítics des de l’11 de Setembre ha estat la mateixa de sempre: reduccions fiscals per a les empreses i més serveis privatitzats, als Estats Units i a tot el món.

Un dels punts prioritaris de l’agenda de la reunió del mes que ve [novembre de 2001] de l’Organització Mundial del Comerç és l’Acord General de Comerç i Serveis (GATS), l’acord col·lateral que farà que el mercat penetri progressivament en el serveis públics com ara la sanitat, l’educació i l’aigua. També limita la capacitat dels governs per fixar i complir els estàndards de sanitat i de medi ambient.

Però vostè diu que els països, sobretot els pobres, necessiten el comerç, i que perquè hi hagi comerç hi ha d’haver normes. Però, per què no construïm una arquitectura internacional basada en principis de transparència, responsabilitat i autodeterminació, una estructura que alliberi la gent en lloc de liberalitzar el capital?

Això voldria dir fer complir els drets humans bàsics que fan possible l’autodeterminació, com ara el dret de formar sindicats independents per mitjà de l’Organització Internacional del Treball. Voldria dir suprimir les polítiques que sistemàticament mantenen les democràcies encadenades: el deute, els programes d’ajustament estructural i la privatització obligada. També voldria dir fer efectives les promeses postergades durant molt de temps de reformes agràries i d’indemnitzacions per l’esclavitud. Es podrien redactar lleis internacionals per fer que la democràcia genuïna i la presa de poders deixessin de ser només paraules buides.

No hi ha dubte que vostè comparteix aquesta opinió, primer ministre. De fet, quan vaig llegir la seva carta, em va sorprendre l’afinitat dels nostres objectius. Vostè vol «donar un enfocament ètic global al medi ambient, a les relacions laborals i a la política monetària». Jo també vull totes aquestes coses. Per tant, la veritable pregunta és: per què som tots aquí? Què hem de discutir?

Malauradament, el que hem de discutir és l’historial; si no ho fem, no hi haurà mai pau a l’exterior de les cimeres. No les paraules, sinó els actes. No les bones intencions, que no falten mai, sinó els fets depriments que van de mal en pitjor: la congelació salarial, l’augment espectacular de la disparitat entre rics i pobres i el deteriorament dels serveis bàsics a tot el món.

Malgrat el discurs sobre l’obertura i la llibertat, veiem com constantment s’aixequen barreres noves i més altes: al voltant dels centres de refugiats del desert australià, al voltant dels dos milions de ciutadans nord-americans que hi ha a les presons. Són barreres que converteixen continents sencers com Amèrica del Nord i Europa en fortaleses, i que mantenen altres continents com Àfrica completament al marge. I, és clar, no hem d’oblidar les barreres que s’alcen cada vegada que els dirigents mundials es reuneixen en una cimera.

La globalització havia de comportar l’obertura global i la integració, però les nostres societats són cada vegada més tancades, estan cada vegada més vigilades i, a més a més, necessiten més seguretat i més força militar que mai per mantenir aquest statu quo injust.

La globalització també havia de portar un nou sistema d’igualtat entre les nacions. Havíem de reunir-nos i posar-nos d’acord per viure sota les mateixes normes. Tanmateix, és més evident que mai que els jugadors més poderosos segueixen decidint les regles del joc i sovint fan que les respecti tothom menys ells (ja siguin subsidis agrícoles o aranzels d’importació).

Actualment és impossible ignorar aquestes desigualtats i asimetries que sempre han estat latents sota la superfície. A molts països que han travessat o que travessen crisis econòmiques com Rússia, Tailàndia, Indonèsia i l’Argentina, per citar-ne només alguns, en comptes de l’austeritat prescrita per l’FMI, els hauria anat molt bé la intervenció governamental extrema que s’ha adoptat per salvar l’economia dels Estats Units. El governador de Virgínia va justificar les reduccions fiscals i els ajuts dient que la recessió nord-americana «no és una davallada econòmica rutinària». Que és el que fa que una davallada econòmica sigui «extraordinària», necessitada d’estímuls econòmics generosos, o que sigui «rutinària», necessitada d’austeritat i mesures dràstiques?

La mostra més sorprenent d’aquests dobles estàndards recents està relacionada amb les patents de medicaments. Segons les normes de l’Organització Mundial del Comerç, els països es poden saltar les patents de medecines destinades a salvar vides quan hi ha una situació nacional d’emergència. Ara bé, quan Sud-àfrica va voler fer-ho amb els medicaments contra la sida, va haver d’afrontar una demanda de les empreses farmacèutiques més importants. Quan el Brasil ho va intentar, van portar el país als tribunals de l’OMC. A milions de persones que tenen la sida els han dit que les seves vides són menys importants que les patents de medicaments i que el pagament del deute, i que senzillament no hi ha diners per salvar-los. El Banc Mundial diu que és el moment de centrar-se en la prevenció, no pas en les cures, la qual cosa equival a sentenciar a mort milions de persones.

Tanmateix, precisament aquest mes, el Canadà va decidir ignorar la patent de Cipro, l’antibiòtic per tractar l’àntrax, que té Bayer. Vam comprar un milió de pastilles d’una versió genèrica. «Ens trobem en unes circumstàncies extraordinàries i inusuals», va declarar una portaveu del Departament de Sanitat del Canadà. «Els canadencs esperen i exigeixen que el seu govern faci tots els passos necessaris per protegir la seva salut i la seva seguretat». Hauríem de tenir en compte que al Canadà encara no s’ha diagnosticat ni un sol cas d’àntrax.

Tot i que més endavant es va prendre una altra decisió perquè Bayer va abaixar els preus, es va posar en joc la mateixa lògica: quan es tracta dels països rics, les normes són per als altres. La capacitat de fer teoria econòmica s’ha convertit en la gran divisora de classes. Sembla que els països rics i poderosos tinguin la capacitat de decidir quan els va bé respectar les normes, però als pobres els diuen que l’ortodòxia econòmica ha de guiar tots els seus moviments i que s’han de llançar als braços d’una ideologia de lliure mercat que fins i tot els seus arquitectes ignoren quan no els convé. Els països pobres que posen les necessitats dels seus ciutadans per davant de les exigències dels inversors estrangers són titllats de proteccionistes, fins i tot de comunistes. Però les polítiques proteccionistes que van estimular la Revolució Industrial de la Gran Bretanya eren tan estrictes que fins i tot era il·legal enterrar un mort sense demostrar prèviament que el sudari del funeral havia estat teixit en una fàbrica britànica.

Què té a veure tot això amb el nostre debat? Massa sovint fem veure que aquestes desigualtats persisteixen i s’accentuen perquè no hem trobat les lleis adequades, la fórmula perfecta; com si aquestes desigualtats no fossin més que una gran badada, o una irregularitat en un sistema adequat. En aquesta discussió sempre hi falta el tema del poder. Molts debats que mantenim sobre la globalització són en realitat sobre el poder: qui el té, qui l’exerceix i qui l’amaga, fent veure que ja no importa.

Però ja no n’hi ha prou de dir que falta molt poc per a la justícia i la igualtat i no oferir res més que bones intencions com a garantia. Acabem de travessar un període d’una gran prosperitat econòmica, una època d’expansió i de riquesa durant la qual s’haurien hagut d’afrontar les contradiccions bàsiques d’aquest model econòmic. Ara estem entrant en un període de contracció i encara es demanen més sacrificis a aquells que ja s’han sacrificat massa.

De debò se suposa que ens hem de quedar tranquils amb la promesa que els nostres problemes se solucionaran amb més comerç? Amb més protecció de les patents mèdiques i més privatització? Els globalitzadors d’avui són com metges amb accés a un sol medicament: sigui quin sigui el problema (pobresa, migració, canvi climàtic, dictadures, terrorisme), el remei sempre és més comerç.

Primer ministre, nosaltres no som antiglobalització. De fet, nosaltres també hem seguit el nostre procés de globalització. I és precisament a causa de la globalització que el sistema està en crisi. Sabem massa coses. Hi ha massa comunicació i mobilitat a la base perquè es mantingui l’abisme. No tan sols l’abisme que separa els rics i els pobres, sinó també l’abisme entre la retòrica i la realitat. Entre el que es diu i el que es fa. Entre la promesa de globalització i els seus efectes reals. És hora de suprimir l’abisme.