La democràcia encadenada
Juny de 2001
A la Cimera de les Amèriques celebrada a la ciutat del Quebec l’abril de 2001, el president dels Estats Units, George W. Bush va declarar que el projecte de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques marcaria l’inici d’«un hemisferi de llibertat». Bush va relacionar explícitament la democràcia i la globalització, i va defensar que «la gent que treballa en una economia oberta acaba exigint una societat més oberta».
La globalització realment fomenta la democràcia? Depèn del tipus de globalització que creem. El sistema actual simplement trasllada la presa de decisions a institucions opaques i no representatives. Però hi ha altres possibilitats. A cada país i a nivell mundial, la democràcia és una tria que exigeix una atenció i una renovació constants.
Sembla que el president Bush en té una visió diferent. Com molts defensors de l’actual model econòmic global, sosté que la democràcia no és tant una tria activa com un efecte de goteig del creixement econòmic: els mercats lliures creen persones lliures. Tant de bo la democràcia fos tan fàcil! Malauradament, els inversors han demostrat que estan massa disposats a donar suport a monarquies opressives com la de l’Aràbia Saudita o als autoritarismes comunistes com el de la Xina sempre que aquests règims obrin els seus mercats a les empreses estrangeres. En la cursa per la mà d’obra barata i els recursos naturals escassos, sovint es deixen de banda els moviments prodemocràtics.
El capitalisme, és clar, pot prosperar en les democràcies representatives que adopten polítiques a favor del mercat, com ara la privatització i la desregularització, però, què passa quan els ciutadans prenen decisions democràtiques que no agraden tant als inversors estrangers? Què passa quan decideixen nacionalitzar l’empresa de telefonia o, per exemple, exercir més control sobre els seus recursos minerals i petroliers? Els resultats són concloents. Quan als anys cinquanta el govern de Guatemala, elegit democràticament, va introduir reformes radicals en la propietat de les terres i va trencar el monopoli de l’empresa nord-americana United Fruit Company, el país va ser bombardejat i el govern, enderrocat. En aquell moment, els Estats Units van assegurar que els responsables eren persones del mateix país, però nou anys més tard el president Dwight D. Eisenhower va dir: «Havíem de desempallegar-nos del govern comunista que s’havia fet amb el poder». El 1965, quan el general Suharto va fer el sagnant cop d’estat a Indonèsia, ho va fer amb la cooperació dels Estats Units i d’Europa. Roland Challis, el corresponsal de la BBC al sud-est asiàtic en aquell moment, assegura que «van demanar a canvi que les empreses britàniques i el Banc Mundial poguessin tornar al país». Igualment, sembla que van ser les forces del «mercat lliure» dels Estats Units les que el 1973 van instigar l’enderrocament militar a Xile, que després acabaria amb la mort del seu president elegit democràticament, Salvador Allende. (En aquell moment, Henry Kissinger va dir una frase que es va fer famosa: no s’hauria de permetre que un país «es convertís al comunisme per culpa de la irresponsabilitat de la seva gent»).
Els debats actuals de Washington sobre la necessitat d’enderrocar el president veneçolà Hugo Chávez demostren que aquesta lògica nefasta no va morir amb la Guerra Freda. Però actualment la interferència del lliure mercat amb la democràcia sol adoptar formes més subtils. Pot ser, per exemple, una directriu del Fons Monetari Internacional (FMI) exigint als governs que facin pagar per l’assistència mèdica, que retallin milers de milions del pressupost per als serveis públics o que privatitzin el sistema d’aigües. També pot prendre la forma d’un projecte dissenyat pel Banc Mundial per construir un embassament gegant aprovat sense consultar les comunitats desplaçades pel projecte, que veuran desaparèixer el seu estil de vida. La interferència també pot ser un informe del Banc Mundial demanant més «flexibilitat» del mercat de treball d’un país molt endeutat (com ara restriccions en les negociacions col·lectives) per atraure els inversors estrangers. (Si s’hi oposen i es defensen, potser seran qualificats de terroristes, i tots els mitjans per suprimir-los estaran permesos).
De vegades la interferència pot ser una queixa a l’Organització Mundial del Comerç segons la qual la propietat pública del servei de correus nacional «discrimina» una empresa de missatgeria estrangera. També pot ser una guerra comercial contra els països que decideixen democràticament prohibir la carn bovina sotmesa a un procés hormonal o proporcionar medicaments gratuïts contra la sida als seus ciutadans. Pot ser la demanda constant de reduccions fiscals per als grups de pressió empresarials a tots els països, basada en l’amenaça permanent que el capital s’escaparà si no es compleixen immediatament fins als últims desitjos de les empreses. Siguin quins siguin els mètodes utilitzats, els «mercats lliures» gairebé mai no es queden al marge per deixar que les persones siguin veritablement lliures.
Quan parlem de la relació entre globalització i democràcia, no hem de tenir en compte només si les nacions han obtingut el dret de celebrar eleccions cada quatre o cinc anys, sinó també si els ciutadans encara consideren que aquestes eleccions tenen sentit. No tan sols hem de comprovar l’existència de la democràcia electoral, sinó que també hem d’examinar la qualitat i la profunditat d’aquestes llibertats en el dia a dia. Desenes de milers de persones surten als carrers per manifestar-se a l’exterior de les reunions del comerç, no pas perquè estiguin en contra del comerç pròpiament dit, sinó perquè la necessitat real de feina i inversió s’utilitza sistemàticament per debilitar totes les nostres democràcies. El comerç inacceptable és el que debilita el dret a la sobirania a canvi de la inversió estrangera.
El que més em molesta d’aquest discurs de la democràcia de goteig és que constitueix una deshonra per a totes les persones que van lluitar, i que encara lluiten, per un canvi democràtic genuí als seus països, ja sigui per aconseguir el dret de vot, per tenir accés a les terres o per poder crear sindicats. La democràcia no és el treball de la mà invisible del mercat, sinó el treball de mans reals. Sovint es diu, per exemple, que l’Acord de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (NAFTA) està instaurant la democràcia a Mèxic. En realitat, els treballadors, els estudiants, els grups indígenes i els intel·lectuals radicals són els que a poc a poc estan obligant la intransigent elit mexicana a acceptar les reformes democràtiques. Obrint encara més l’abisme que separa els rics i els pobres, la NAFTA només ha fet que la lluita d’aquesta gent sigui més militant i més difícil.
Per contrarestar la força d’aquests moviments democràtics del món real, desorganitzats i pertorbadors, el president Bush ofereix una cançó de bressol tranquil·litzadora i relaxant: no patiu i espereu que els vostres drets us arribin sols. Però, contràriament a aquesta visió letàrgica de la democràcia de goteig, la globalització en la seva forma actual no porta la llibertat, ni tampoc la porta el mercat lliure ni les existències de Big Macs. La democràcia real (el veritable poder de prendre decisions a les mans de la gent) sempre es demana, però mai no es concedeix.