David Lagergren estava assegut a la taula de la freda saleta d’interrogatoris, que era si fa no fa com ell s’havia imaginat. Una taula senzilla de fusta, buida si no fos per un aparell de gravació a una punta, a tocar de la paret de color gris clar. Quatre cadires, una finestra amb el vidre fumat, sense cortines, tres fluorescents al sostre. Parets llises, menys a un costat, on hi havia un vidre reflectant. En David estava força convençut que era la variant real del mirall a una sola cara que sortia a tantes pel·lícules de policies americanes. L’agent uniformat que estava dret a la porta mirant-lo fixament completava la imatge.

Mai havia estat en un interrogatori.

De fet, mai havia hagut de tractar amb la policia, tret d’algun control rutinari d’alcoholèmia i de carnet de conduir a la carretera.

A la premsa esmentarien que mai havia sigut condemnat per res, n’estava segur. Això reforçaria la seva posició. Hi hauria més gent que l’escoltaria.

No era cap criminal. Això era important. Ja sabia com reaccionava ell mateix quan llegia sobre gent que s’havia vist sotmesa a experiències terribles a la vida, persones que havien rebut un tret, una ganivetada, que havien sigut maltractades o ferides d’una manera o altra.

«La policia ja coneixia l’autor dels fets».

La simpatia i l’empatia queien en picat. Anava fent forat la sensació que la persona rebia el que es devia merèixer. Comptes saldats, pensava un. Comportament criminal que rebia el que es mereixia.

Amb ell seria diferent.

Tenia estudis, feina fixa, cap antecedent.

Era algú amb qui podies empatitzar.

Malgrat ser sospitós d’un crim.

La porta va obrir-se i dues persones van entrar a la saleta.

Un era l’home que ja coneixia. Era el mateix que havia baixat al vestíbul. El cap, així de clar. A la dona que l’acompanyava no l’havia vist fins ara. Més jove, trenta-cinc, potser menys, però semblava cansada i que no es cuidava gaire. Duia una carpeta gruixuda sota el braç plena documents que devien parlar d’ell, posats a endevinar. El policia uniformat es va retirar.

—Hola, sóc Torkel Höglund, ella és Vanja Lithner —va dir el cap després que la porta es tanqués, assenyalant la noia amb el cap. Era un gest totalment innecessari, perquè no hi havia ningú més que pogués ser la tal Vanja Lithner.

En David els va somriure.

Ells van seure davant seu. La Vanja va deixar la carpeta a la taula mentre en Torkel s’estirava per engegar la gravadora. Va especificar la data, les persones que hi havia presents i va preguntar si era correcte que Lagergren havia rebutjat la presència d’un representant jurídic per a l’interrogatori.

En David va assentir amb el cap.

—Respongui amb paraules, si us plau, per a la gravació —va dir en Torkel—. Ha rebutjat el seu representant jurídic?

En David va inclinar-se una mica cap al costat, més a prop de la gravadora.

—Sí.

—No cal que s’hi atansi, grava tot el que diguem a la sala, vostè només ha de parlar amb normalitat.

En David va fer que sí amb el cap i va mirar la Vanja, que estava ocupada obrint la carpeta. Li va semblar distingir unes fotografies, mapes, informes i fulls impresos quan l’agent va repassar ràpidament el material, i després el va repartir en piles més petites a base d’apartar-ne algunes a un costat, tot formant un ventall gruixut. Va semblar que es detenia davant d’una foto. La va agafar i l’hi va plantar al davant, a la taula. En David se la va mirar. Patricia Andrén. Li feia la impressió que havia passat una eternitat des que li havia trucat per demanar-li fer l’entrevista.

S’havia posat tan contenta.

Semblava una noia d’allò més simpàtica i autèntica. Vital i plena de positivisme. Madura gràcies a la vivència difícil que havia tingut. Fermament decidida a intentar ajudar altres persones que es trobaven en la mateixa situació que ella amb el seu nòvio maltractador i a proporcionar una vida millor al seu fill.

—Comencem per ella? —va preguntar la Vanja, apropant-li una mica més la foto.

Ell va aixecar el cap i les seves mirades es van trobar.

—Sap qui és? —va voler saber la Vanja, referint-se a la imatge amb la barbeta.

—Només parlaré amb Sebastian Bergman.

Va veure clarament que la Vanja s’enfurismava davant la seva resposta. Els ulls van enfosquir-se-li, literalment. A en Torkel també el va molestar, li va semblar, però ho dissimulava millor.

—Això no passarà —li va engegar la Vanja secament—. Parlarà amb nosaltres.

—No, només parlaré amb Sebastian Bergman.

En Torkel va quedar-se rumiant uns segons, va estendre la mà i va aturar la gravadora. Després va quedar-se quiet a la cadira, mirant el buit un moment abans de girar-se cap a la seva companya amb un sospir profund.

—Podem parlar un minut…?

La Vanja va aixecar-se sense dir res i va marxar fins a la porta amb gestos de ràbia.

En David va tornar a fer un somriure.

Ningú l’hi va correspondre.

La Vanja estava recolzada a la paret del passadís amb els braços encreuats quan en Torkel va sortir de la saleta d’interrogatoris. Va esperar que l’agent uniformat s’hagués retirat abans d’apropar-se a ella. Va contenir l’impuls de posar-li una mà a l’espatlla, perquè tenia la sensació que ella se la trauria de sobre amb irritació.

—Sé què estàs pensant —va anticipar-se la Vanja.

I devia ser veritat.

—Hem de fer que parli —va dir en Torkel.

—Ho hem intentat tan sols un parell de minuts…

—Et penses que canviarà de parer?

La Vanja va agafar-se el seu temps per respondre. Va fer força amb la mandíbula i va estrènyer encara més els braços encreuats. No, David Lagergren no canviaria de parer, n’estava prou convençuda. No hi havia res en el seu perfil psicològic que ho fes pensar. Sebastian Bergman l’havia desafiat, humiliat, menyspreat, el que fos. Era natural que Lagergren només volgués parlar amb ell.

Tornar a comparar-s’hi.

Tornar a vèncer.

Si deia que sí a la pregunta d’en Torkel, ell sabria que estava mentint.

Però no podia dir les coses tal com eren. D’alguna manera, això donaria a en Torkel via lliure per tornar a ficar en Sebastian a la unitat. Ella ho ratificaria si responia que no.

—No ho sé —va ser l’única sortida. No pensava posar-l’hi fàcil per prendre la decisió que la Vanja, en el fons, sabia que en Torkel estava forçat a prendre.

—He de tornar a incloure en Sebastian a l’equip —va dir ell amb suavitat, posant-li, ara sí, una mà a l’espatlla. Ella no se la va treure de sobre—. No tinc cap altra opció, Vanja.

Ella va fer que sí amb el cap, refrenant-se. Era veritat. Allà a dins hi havia un assassí en sèrie. El pitjor de tots els que havien conegut. Un que, a més a més, havia aconseguit la gran proesa d’esdevenir mediàtic, fins i tot d’aconseguir certa quantitat d’adeptes desconcertats. En Torkel ho havia de resoldre com fos. Fins a arribar a una sentència condemnatòria. No tenien marge per cometre errors. Els assumptes personals no hi tenien cabuda.

Ella ho entenia.

Realment, en Torkel no tenia cap altra opció.

—Però jo sí —va dir la Vanja, i el va mirar amb duresa als ulls abans de girar cua i començar a allunyar-se pel passadís.

—Vanja… —va sentir que deia en Torkel darrere seu, però no va fer cap moviment, i va deduir que no l’estava seguint—. Vanja, no marxis. Queda’t i, com a mínim, ho parlem.

Ella va fer que no amb el cap. Si es quedava, ell l’aconseguiria convèncer.

O sigui que va continuar caminant.