Quan va arribar a casa, en Sebastian se sentia cansat. L’entrevista havia anat bé, però havia sigut una setmana intensa i la conversa amb Weber li havia robat les últimes forces que li quedaven.

S’havia encès.

S’havia fet gran i sorollós.

S’havia apropiat de l’espai amb seguretat.

En Torkel hi havia estat present la primera hora, però després havia hagut de tornar al Riksmord, i cap al final de l’entrevista potser en Sebastian s’havia passat una mica de la ratlla, quan havia conduït la retòrica ben formulada cap al pur insult. Entre altres coses, havia recuperat la metàfora del dinosaure que havia engegat a Saurunas, però l’havia desenvolupat al·legant que era una falta de respecte cap als dinosaures, que tenien el cervell de la mida d’una nou, comparar-los amb l’Assassí dels Realities.

Però, bé, ja estava fet. Ara només podien esperar que sortís publicat. L’entrevista apareixeria penjada a internet al cap de menys d’una hora, havia dit Källman quan havia donat les gràcies a en Sebastian, pràcticament bavejant.

Va anar a la cuina per agafar un got d’aigua, se’l va endur a la saleta, va seure a la gran butaca amb orelleres que últimament no feia servir gaire, va aclucar els ulls i es va permetre el luxe de gaudir del moment. Si havia enllestit bé la seva feina i havia entès degudament com funcionava l’assassí que buscaven, i realment considerava que ho havia fet, sabia que l’autor dels crims no encaixaria una provocació com la que li havia llençat quedant-se assegut i amb la boca tancada. En Sebastian l’havia forçat a reaccionar. Amb una mica de sort, ho faria pres de l’emoció i sense cap premeditació. A en Torkel l’havia preocupat el que podria passar si l’assassí s’emprenyava.

Però aquell home ja era perillós en si.

Ja estava emprenyat.

Aquella ràbia era el que el tornava metòdic i persistent. La fúria que en Sebastian esperava haver desfermat el tornaria impulsiu i descuidat. Pensava que ho havia aconseguit. Provocar la gent era una mica la seva especialitat.

Havia complert, havia sigut d’utilitat, i allò el feia sentir-se bé.

Fora d’això, en aquell moment no hi havia res que li provoqués plaer ni l’alegria. De sexe no n’havia tingut ni tenia ganes de buscar-ne. La darrera vegada va ser el clau penós a Ulricehamn. La relació amb la Vanja anava com anava. Allà no passava res. No s’havien apropat gens ni mica l’un a l’altre.

Res havia millorat.

Més aviat al contrari, gairebé.

Ella acceptava tenir-lo a prop, però alhora estava més distant que mai. Abans, quan ella encara no ho sabia, si més no se li havia plantat, se li havia encarat, l’havia qüestionat. Ara, en Sebastian només era allà, sense que ella li parés gaire atenció.

Tampoc tenia ànim per pensar en en Billy. Fullejava el diari cada matí buscant notícies sobre animals de companyia morts al barri d’en Billy, el maltractament animal era un tema sobre el qual s’acostumava a escriure, però, de moment, res. Potser sabia controlar l’impuls, tal com li havia dit, o bé li passava com a en Sebastian amb les dones: simplement, ara mateix no en tenia temps ni ganes.

I parlant de dones. En qui menys volia pensar era en l’Ursula, però no ho podia evitar. La veia tan fotuda. No eren només les seqüeles de la ferida de bala, sinó que també semblava infeliç. L’Ursula solia aguantar força, hi havia molt poques circumstàncies que poguessin travessar la seva cuirassa emocional, però era bastant evident que n’hi havia hagut alguna que ho havia aconseguit. En Sebastian va preguntar-se si ell no hi devia tenir a veure. Esperava que no. L’Ursula sempre havia sigut especial per a ell.

—Sebastian —va dir en despenjar.

—Ets Sebastian Bergman? —va sentir que li deia una veu jovial de dona a l’altra banda de la línia. Deu ser una venedora, va tenir temps de pensar.

—Sí, jo mateix.

—Ostres, que bé. Em dic Annika Blom i li truco de Talarforum, l’agència de conferenciants. Com m’alegro d’haver-lo trobat. Espero no molestar-lo.

—Què vol? —va preguntar en Sebastian, que ja estava fastiguejat d’aquell to massa entusiasta de comercial.

—Estem preparant un seminari en col·laboració amb la Universitat de Lund sobre criminologia i tècniques d’interrogatori, i hem tingut una baixa d’última hora. Em preguntava si no li agradaria participar-hi. És aquest dissabte —va dir la dona.

—Quant paguen?

—Li interessa? —La veu de la dona va sonar encara més contenta, si era possible—. Quina alegria. Ha sigut molt difícil trobar algú amb tan poc marge.

—No he dit que sí. Li he preguntat per la remuneració —va respondre en Sebastian, sec, intentant sonar més empipat del que estava en realitat.

—Podem pagar quinze mil corones, amb factura.

—Ho sento, dissabte no puc.

—Potser puc augmentar una mica els honoraris. Tenim poc temps i estem una mica desesperats —va intentar guanyar-se’l ella.

—No li he preguntat pels diners perquè vulgui negociar. Només volia saber a quant li estava dient que no.

—Em penso que podem pujar a vint mil corones, per si s’hi anima —va intentar ella, però en Sebastian se la va voler treure de sobre.

—No m’hi animo. També li diré que no. Gràcies per trucar —va acabar, i va penjar.

Va deixar el mòbil a l’ample reposabraços de la butaca. En una situació normal, hauria acceptat la proposta. Un viatge pagat amb hotel i, a més, una aparició en públic que solia garantir una parella sexual ocasional. Però ara mateix no podia. No volia allunyar-se tant del Riksmord abans de saber quines serien les conseqüències de l’entrevista. De sexe, sempre en podria aconseguir d’una manera o altra. No era el seu problema més gran. Va tancar els ulls, però no va aconseguir relaxar-se del tot. Hi havia no sabia què en el que la dona li havia dit que li donava voltes pel cap i l’importunava.

Algú s’havia fet enrere.

Per això tenien poc marge.

Això ja ho havia sentit abans.