No acostumava a beure.

En tot cas, no era aquest el motiu pel qual la Laura l’havia deixat. No sabia per què, però per això no era. Però sí que sabia per què estava bevent aquesta nit.

Era per culpa d’ella.

De la noia. L’Ebba.

Ell no acostumava a treure profit de l’alcohol. Una copa de vi de tant en tant. Una cervesa, de vegades. Pocs cops fins al punt d’embriagar-se. Avui estava borratxo. Feia anys, des de la darrera vegada. No aconseguia recordar quants. El cap li donava moltes voltes. Li costava controlar els pensaments.

Hi havia normes.

Ell els donava una oportunitat honestament.

Una tercera part de les preguntes contestades de forma correcta i aprovaven.

Si no ho aconseguien, les abandonava a l’edifici on s’haurien d’haver format, on se’ls hauria d’haver transmès un coneixement bàsic, preparat per al futur, però on ara era obvi que es fracassava rotundament i no s’assolia aquest únic objectiu.

Suècia s’havia enfonsat com una roca al darrer informe Pisa.

Cap dels altres trenta-tres països de l’OCDE havia caigut tant en l’escala com Suècia. Era la pitjor dels països del nord, i amb diferència. Amb prou feines per davant d’altres com Mèxic i Xile.

En el debat posterior hi va poder veure i sentir milers d’excuses, explicacions i teories de per què els alumnes suecs treien uns resultats tan dolents. Però la resposta era molt senzilla.

La societat celebrava la superficialitat i l’estupidesa.

Aprendre era un assumpte de pedants. Estudiar era feixuc. Estúpid. Inútil, si el coneixement no donava beneficis econòmics de forma immediata o alguna mena de privilegis a la vida. No es premiava la intel·ligència, perquè el coneixement ni era digne de perseguir ni era motiu de prestigi.

No se li parava atenció a l’èxit a menys que naixés en algun camp esportiu.

El declivi era més obvi a les generacions més joves, però la seva pròpia no estava lliure d’idiotes. El comitè de contractació, el rector, tot el departament de recursos humans i el comitè d’apel·lació de l’Institut Reial de Tecnologia eren la viva mostra d’això.

Absolutament incapaços de valorar la feina que ell feia, de valorar els seus bons contactes amb altres centres, d’entendre la seva investigació, de veure la seva habilitat com a pedagog i de comprendre la importància del seu ampli coneixement. Cecs davant de qualsevol èxit que no es pogués mesurar fàcilment en el nombre de publicacions en canals establerts i revistes de prestigi.

Pel que semblava, que ell fos el professor més estimat del centre any rere any i que, a més a més, fos qui tenia més alumnes que realment acabaven els estudis no tenia cap mena de rellevància. Que les seves aptituds pedagògiques fossin un recurs del qual un centre d’ensenyament podia treure profit també semblava insubstancial.

Per què algú havia d’estudiar?

Per què algú hauria de voler dedicar anys a aprendre res quan diàriament se l’alimentava amb la idea que n’hi havia prou amb penjar unes quantes imatges en moviment a YouTube, escriure futilitats en un blog o emborratxar-se i follar a la tele per fer-te famós i a sobre guanyar-t’hi la vida?

Qui necessités més proves de com estava d’acceptat i normalitzat el declivi només havia de fixar-se en la família reial. El príncep, casat amb una noia de portada de revista que havia participat a Paradise Hotel.

Ell havia sol·licitat afiliar-se a l’Associació Republicana el mateix dia que es van prometre.

Superficialitat i estupidesa.

No es podia discutir que l’home a qui se li havia concedit la plaça de professor en lloc seu coneixia bé la seva matèria. Potser fins i tot més que ell. Però només excel·lia en això. Totes les converses de cultura general i de caràcter filosòfic o psicològic eren trivials, perquè saltava a la vista que la profunditat no era el punt més fort de l’home.

Però tenia traça a l’hora de fer xarxa, el nou professor, d’aconseguir diners per a les seves investigacions, d’obrir els seus discursos amb una anècdota divertida, de fer-se veure i escoltar.

S’hi estava capficant.

Va adonar-se que s’hi estava capficant.

La Laura li havia dit que ja no estava motivat. La seva empenta fervorosa i el seu entusiasme per poder ensenyar, per transmetre coneixement, era una de les virtuts que l’havien enamorat, temps enrere. Però ara resultava que ja no era una empenta. Ara era un handicap, una obsessió.

No bullia per dins, només estava amargat.

Un lampista.

Com collons havia pogut anar-se’n amb un lampista?

Res a dir de l’ofici. Era una professió antiga i honorable que exigia coneixements. Però, tal com el nou marit de la Laura mostrava amb tota la claredat, qualsevol imbècil podia fer-se lampista dedicant-hi una mica de temps i aconseguint un bon bec de lloro.

Hi havia normes.

Si aprovaven, les havia de deixar lliures.

Mai s’havia esperat que passaria, però llavors va aparèixer Ebba Johansson. Gairebé la meitat d’encerts. Molt a prop en un parell de preguntes més.

Matar-la era impensable. Les normes eren les normes. Però ella l’havia vist. Havia estat asseguda davant seu durant més d’una hora.

L’havia vist. Havia vist la seva caravana.

L’havia de deixar anar, sens dubte, però era massa aviat per arriscar-se que donessin tants detalls del seu perfil. No havia acabat, ni de bon tros.

El que havia fet havia cridat l’atenció. Titulars, espai a les teles, actualitzacions constants a la xarxa. Però el focus encara estava posat en els joves, en la llàstima que infonien, en el monstre que ell era. No havia aconseguit portar el tema al nivell següent. No havia aconseguit fer-los entendre que estava assenyalant un problema social. Però només seria qüestió de temps abans que algun redactor o comentarista agosarat es posés del seu costat. Algú que entengués que no podíem continuar d’aquella manera. Que no podíem seguir avançant cap a l’abisme amb els ulls completament oberts. Algú que gosés aixecar-se contra el menyspreu pel coneixement i que s’atrevís a dir que el que ell feia —encara que simpatitzar amb el seu mètode suposaria una immolació de professionals als mitjans de comunicació—, objectivament parlant, no deixava de ser bo i important.

Ell era necessari.

Ara no podia deixar-se agafar.

Però ella l’havia vist. Havia vist la seva caravana.

S’havia vist obligat a actuar. Havia actuat.

Ara bevia. Era culpa seva.

La noia. L’Ebba.