Henning Lindh feia tard.

En realitat, no era culpa seva, però per als seus companys de l’avinguda Bäckvägen això no tindria cap importància. Va prémer l’accelerador encara més i va sortir de l’autovia pel trencant de Hägersten. Quant li podia faltar? Cinc minuts? Deu, com a molt. Va reduir la marxa i va esperar que el trànsit de cotxes que venien en direcció contrària acabés per poder girar a l’esquera per Kilabergsvägen. A la cruïlla hi havia una benzinera amb un 7-Eleven. Per uns segons, en Henning va valorar la possibilitat de parar un moment a comprar un cafè i una mica de menjar, perquè encara havia d’estar unes quantes hores assegut al cotxe, però al darrer moment va desistir, no volia arribar encara més tard.

Per fi va poder girar, i amb prou feines trenta metres més endavant va tombar a la dreta i va agafar Bäckvägen. Ara només havia de trobar el número 43. No hauria de trigar gaire.

I així va ser. Dos minuts més tard va aturar-se davant d’una de les cases de quatre pisos força anodines de color beix que s’alineaven a mà dreta i va baixar del cotxe. Va passejar la mirada i de seguida va descobrir els seus companys, asseguts en un Passat blau que hi havia aparcat al costat de la bardissa, carrer avall. Va aixecar la mà per saludar-los i s’hi va atansar. La dona al volant, a qui volia recordar com a Aya o Aira o una cosa semblant, va abaixar la finestra.

—Arribes tard —el va saludar.

—Ho sé, sorry —va respondre en Henning, i va decidir que ni tan sols intentaria justificar-se ni defensar la seva arribada tan tard—. Com va? —va preferir dir.

—De moment, res. Té una plaça d’aparcament al pati, o sigui que ha d’entrar amb el cotxe entre aquella tanca verda. —La dona va assenyalar un espai entre la vegetació per la qual pujava una rampa asfaltada—. El pis és a la tercera planta.

En Henning va mirar cap a la part superior de la façana curta de l’edifici. Dos finestrals generosos al centre i un altre a la cantonada. Tots amb persiana i les cortines abaixades.

—Les tres són seves?

—Sí.

I tot seguit la dona va girar la clau al contacte i va arrencar alhora que aixecava la finestra. En Henning va quedar-se mirant el cotxe mentre s’allunyava i va tornar cap al seu. Va decidir girar-lo per tenir vistes a tot l’aparcament, les finestres i l’entrada de l’edifici sense haver de fer servir els retrovisors.

Quan ho va tenir fet, va seure a esperar. Els seus companys, si més no, havien pogut ser dos. Una mica de companyia, algú amb qui parlar. Va sospirar i va enfonsar-se al seient. Va penedir-se de no haver parat a comprar aquell cafè. Cinc minuts més, quin mal hauria fet?

Va aparèixer un cotxe en direcció contrària.

Un Volvo S60 de color vermell.

Que no tenia un Volvo vermell, la persona que li havien posat a vigilar? En Henning va agafar la carpeta prima del seient de l’acompanyant i la va obrir. Sí, un S60 vermell del 2007 amb matrícula GVL665.

Quan en Henning va tornar a aixecar el cap, el cotxe vermell ja havia pujat la rampa que tenia al davant i havia desaparegut rere la bardissa. Se li havia escapat la matrícula.

Va oblidar el cafè i la solitud de la vigilància. El cotxe havia sortit del seu camp de visió i, per un moment, va pensar si havia de baixar per apropar-s’hi i confirmar la identificació. No n’hi havia prou, amb un Volvo vermell.

En el pitjor dels casos, seria descobert.

Llavors el sospitós tornaria a fugir, eventualment.

Va quedar-se al seu lloc.

Va veure un home barbut d’uns quaranta-cinc anys, amb una motxilla a l’esquena i una bossa a cada mà, caminant des de l’aparcament fins al portal, on va deixar una de les bosses, va introduir un codi i va entrar per la porta.

En Henning va inclinar-se sobre el volant. La mirada fixa a les finestres del tercer pis. Quant es trigava a pujar? Hi havia ascensor? L’home duia força equipatge. El seu pensament va veure’s interromput quan les persianes d’una de les finestres van pujar i la finestra es va obrir.

Pis correcte.

Era l’hora de trucar al Riksmord.

La Vanja va pujar les escales i va apropar-se a la porta que ja havia visitat abans. Va trucar al timbre. Va mirar a banda i banda. Els reforços eren a prop, però fora del camp de visió si Saurunas decidia mirar per l’espiell. Va tornar a trucar. No se sentia cap moviment a l’altra banda de la porta. Ho havia vist malament, el policia que vigilava l’habitatge? Per les quatre paraules que la Vanja havia intercanviat amb ell, no li havia semblat que fos el més llest de la classe. O potser Saurunas havia tornat a sortir sense que el cotxe de vigilància l’hagués vist?

Estava a punt d’avortar la missió quan va sentir unes passes que s’apropaven pel pis, i poc després el pany va girar per dins.

—Christian Saurunas? —va preguntar la Vanja quan un home amb barba atapeïda va plantar-se al llindar.

—Sí —li va confirmar, mirant-la una mica sorprès.

—Està sol a casa?

—Què? —Encara estava més desconcertat—. Sí.

La Vanja va fer un pas a un costat sense dir res i uns segons més tard Saurunas s’havia vist reduït per tres homes armats. Crits de sorpresa i de dolor quan li van girar les mans per darrere de l’esquena per emmanillar-lo. La Vanja va entrar una mica a dins del pis alhora que els homes del grup d’operacions especials van posar dret Saurunas.

—Vanja Lithner, del Riksmord —va dir, ensenyant-li la placa—. Volem interrogar-lo en relació amb els assassinats de Patricia Andrén, Miroslav Petrovic, Sara Johansson i Claes Wallgren.

—Què? Qui?

La Vanja no ho va tornar a repetir. Christian Saurunas tindria moltes oportunitats de tornar a sentir els quatre noms.

—Té algun advocat o representant jurídic, o vol que et busquem un defensor d’ofici?

—No en tinc, d’advocat… —va aconseguir dir Saurunas, i se li notava per la veu que encara no entenia què estava passant ni per què necessitava algú que el defensés.

La Vanja va fer un gest amb el cap i els policies van dur Saurunas fins al vehicle que l’estava esperant per emportar-se’l a la comissaria de Kungsholmen. Va entrar una mica més al pis alhora que treia el telèfon i seleccionava un número de marcació ràpida. El pis feia olor de tancat i de pols, malgrat que una de les finestres i la porta del balcó estaven obertes. Era com si no hi hagués hagut ningú durant molt de temps. La porta del lavabo estava mig oberta i per allà s’escapava una olor no del tot agradable. Potser era per això que Saurunas havia trigat a obrir.

La Vanja va sentir que responien a l’altra banda de la línia.

—Ja pots venir —va dir, va girar cua i va deixar el pis a l’Ursula i als tècnics de la policia científica.