Quan el van trobar, estava en mal estat.

No sabia quant de temps feia que estava assegut allà a dins, amb el cadàver de Lennart Källman al davant, però li semblava una eternitat. Un cop havia esgotat totes les llàgrimes, havia començat a entrar en pànic. Li havia agafat per pensar que ningú el trobaria mai, que es quedaria allà assegut la resta dels seus dies amb aquell home, que semblava tenir una quantitat de sang infinita, perquè mai parava de brollar de l’orifici que tenia a la templa. Amb les seves últimes forces, havia lluitat per alliberar-se deslligant-se de la cadira, però al final havia perdut l’equilibri i havia caigut de costat. Allà s’havia quedat, lligat, suat i esgotat, fins que va sentir que les portes s’obrien de cop i volta.

Ordres breus i les passes de botes pesants pel formigó havien trencat el silenci.

Les forces especials.

Mai s’havia alegrat tant de veure-les.

Després d’haver assegurat el perímetre, l’havien deslligat i l’havien portat a una ambulància que l’esperava. A fora hi havia més cotxes patrulla, i en Sebastian va poder veure el de l’Ursula una mica més enllà. El Riksmord havia arribat o no trigaria gaire. Va entendre que, fos el que fos el que havia fet perquè el fessin fora de la unitat, difícilment hi podria tornar, després del que havia passat. N’hi havia que dirien que en Sebastian tenia les mans tacades de la sang del redactor en cap. En Sebastian ho tindria difícil per justificar-se. Els policies l’havien deixat a una ambulància, on l’havia atès un personal vestit de verd. L’havien visitat encara que no calia, perquè ell ja sabia que no tenia cap ferida física. La pallissa se l’havia endut per dins. Hauria de viure amb aquell dolor. Molt de temps. Li havien donat una manta i una ampolla d’aigua i l’havien acompanyat fins a un cotxe patrulla. Se li va fer estrany abandonar l’escenari del crim, però els agents responsables tenien ordres estrictes de dur-lo directament a Kronoberg un cop li haguessin fet la visita mèdica.

Ara estava assegut en una de les saletes d’interrogatoris, esperant. Ja hi havia estat moltes vegades, en aquell espai tan impersonal, però mai havia hagut d’esperar ningú. S’havien intercanviat els papers i en Sebastian se sentia com un sospitós, allà assegut amb la seva manta, la seva ampolla d’aigua gairebé buida i l’angoixa com a única companyia.

Després d’una estona, que se li va fer una eternitat, van entrar en Torkel i en Billy. Tots dos el van saludar breument. En Torkel, amb un estil professional, però amb una distància evident. En Billy, més afable, però clarament del bàndol que li tocava.

—Ha estat per l’entrevista aquella —va dir en Torkel, mirant en Sebastian fixament—. Si no l’haguessis fet, Källman seguiria viu.

—Bé, no ha mort per haver publicat l’entrevista —va dir en Sebastian. En realitat estava massa cansat, però sentia que s’havia de defensar, malgrat tot—. Era perquè escampava al seu diari l’estupidesa, la imbecil·litat i les simplificacions.

—Com ho saps?

—M’ho ha dit. L’assassí.

—O sigui que el fet que Källman mori justament l’endemà de publicar l’article només és pura casualitat. —La suspicàcia d’en Torkel saltava a la vista.

—No ho sé. Potser l’ha ajudat a decidir-se, però no ha sigut decisiu. —En Sebastian va trobar-se la mirada d’en Torkel. Esperava que amb aquell gest el pogués convèncer—. Volia vence’m a mi. Jo era allà per culpa de l’entrevista. A Källman l’hauria agafat de tota manera.

En Sebastian va callar. No pensava defensar-se més. No tenia forces per fer-ho.

Des d’un punt de vista racional, entenia que era tal com ho acabava d’explicar.

Des del punt de vista emocional, era molt diferent.

Ell havia burxat l’assassí. L’havia provocat i desafiat, però a l’hora de posar-se a prova, quan havia tingut la vida d’una altra persona a les seves mans, en Sebastian havia fracassat i algú havia mort.

Raó i emoció.

Els sentiments portarien la batuta durant una bona temporada.

En Torkel va seure. Va semblar que es tranquil·litzava una mica.

—D’acord, diguem que tens raó.

—Tinc raó —va subratllar en Sebastian.

—Has vist res que ens pugui ser d’utilitat? —va dir en Torkel, fent com si no hagués sentit el comentari.

En Sebastian va fer que no amb el cap.

—Duia la cara tapada. Amb un passamuntanyes. Però em penso que li podria reconèixer la veu si la torno a sentir.

—On t’ha segrestat? —va preguntar en Billy, i va recolzar-se a la taula.

—A casa, amb alguna mena de substància semblant al cloroform. Ha picat a la porta.

—Vull enviar-hi un tècnic de la policia científica. Et pot acompanyar quan hàgim acabat?

—I tant. Teniu cap novetat? Ha passat res des d’ahir? —va preguntar en Sebastian. Cap dels dos va dir res, però en Billy va mirar en Torkel de reüll. En Sebastian sabia que allò volia dir alguna cosa.

—Ha donat algun resultat, allò de l’admissió d’última hora d’Olivia Johnson? —va preguntar amb suavitat.

No van respondre. Era una sensació horrorosa. Sentir-se responsable de la mort d’una persona i, alhora, estar aïllat del grup al qual havies pertanyut.

—No podeu dir-me ni tan sols si ha servit de res? Necessito saber si l’atrapareu o no.

—Quan ho fem, sortirà a la premsa —va respondre en Torkel, fent-lo sentir-se encara més com a sospitós que com a antic company de feina.

En Sebastian va tornar-ho a intentar.

—Si us plau —va suplicar amb la veu entretallada—. No m’ho podeu dir? Necessito saber-ho.

La mirada d’en Torkel va acabar sent més raonable.

—Sí, ens ha servit. Tenim un altre nom —va dir, al final.

—De l’assassí? El que m’ha segrestat?

—Això pensem.

—Com es diu?

—Això no t’ho puc dir. Ja he explicat massa a algú que és a fora —va concloure, i es va aixecar—. Si se t’acut res més, ens ho expliques.

Va començar a caminar cap a la porta. En Sebastian va assentir suaument. Estava massa baldat per lluitar. En Torkel va girar-se cap a en Billy.

—M’ocuparé que algú t’acompanyi fins al carrer —va ser la darrera cosa que en Sebastian va sentir que deia abans que la porta es tanqués.

O sigui que així era com acabava tot. La seva estada al Riksmord. Acompanyat per un policia fins al carrer.

Com un delinqüent.

O com una víctima.

En Sebastian se sentia de les dues maneres.