La Vanja havia sortit del lavabo embolicada en una tovallola. Per a decepció seva, continuava tenint un desagradable sentiment d’insatisfacció.

El coneixia tan bé.

Sabia per què li havia sorgit.

El cas. El fet que, en principi, no haguessin arribat enlloc. Era feina seva, era la seva. Ara per ara continuava sent tot el que ella era, i quan no era prou bona es tornava inquieta. Impacient.

Havia marxat de Kungsholmen després de l’últim repàs a la Sala, que, sincerament, només havia fet que confirmar la manca d’avenços. Havia anat a casa, però al cap de poca estona havia tingut molt clar que no aconseguiria passar-hi la tarda. Per tant, què podia fer?

La solució, com tantes altres vegades, havia sigut sortir a córrer.

Creuar l’avinguda Lidingövägen, baixar en direcció a Storängsbotten amb les vistes a les vies que creuaven el parc de Lill-Jansskogen. Pensava córrer una bona distància. Deixar que el ritme en les passes i la concentració en la respiració li netegessin el cervell alhora que aconseguia esgotar-se físicament.

Després de catorze quilòmetres tornava a ser a casa. Havia fet un quart d’hora d’estiraments a la gespa de davant del bloc on vivia abans de pujar al pis. En lloc de dutxar-se havia decidit que faria una banyera, tot i que no en feia gairebé mai. Anys enrere, en Jonathan li havia regalat un kit de spa que no va arribar a fer servir, però que continuava a l’armariet de sota la pica del lavabo. Una ampolleta d’oli de bany que, segons l’etiqueta, la faria desprendre’s de tot el que li havia passat durant el dia i la prepararia per anar a dormir. L’efecte era fruit d’una barreja de mantega de cacau, oli d’ametlla, camamilla i lavanda.

S’havia abandonat a l’abraçada de l’aigua, havia intentat relaxar-se, deixar que l’aroma de fusta de sàndal i gessamí fes el seu efecte. No s’havia sorprès del tot en veure que no li funcionava.

Per tant, seguia inquieta i de mal humor quan va tornar a sortir del lavabo i va sentir que li trucaven per telèfon.

Una ullada ràpida a la pantalla.

En Sebastian.

Per un breu instant va pensar a no agafar la trucada, però, malgrat tot, treballaven junts en un cas complicat. No respondre seria poc professional, però si es tractava d’algun tema que no fos laboral o si intentava ficar-se en l’àmbit personal, li penjaria.

—Hola, sóc jo —va dir, un cop ella havia despenjat dient el seu nom de pila.

—Ho sé, què vols? —Cap marge per a la conversa banal.

—M’acaben de trucar d’una agència de conferenciants, volien que anés a fer una xerrada.

—Felicitats, doncs.

—Gràcies, però el cas és que m’han trucat a última hora perquè un altre conferenciant s’ha fet enrere.

—I?

—A Olivia Johnson li va arribar la notícia que li havien concedit la beca dues setmanes abans del dia que havia de ser al MIT.

—Com ho saps? —va dir la Vanja amb més interès, ara que la conversa com a mínim avançava cap a la investigació.

—M’ho va dir El-Fayed.

—Quan?

—Quan vas sortir per parlar amb en Billy.

—D’acord, però què va dir, exactament? —va voler saber la Vanja mentre procurava ofegar el descontentament que en Sebastian hagués parlat amb una persona que apareixia en el cas sense que ella ho sabés.

—Això que t’acabo de dir: que a Olivia Johnson li van dir que li havien concedit la beca només dues setmanes abans que hagués de començar al MIT.

—I penses que va ser perquè algú hi va renunciar.

—Podria ser. Com a mínim, m’ha passat pel cap. Val la pena comprovar-ho.

La Vanja hi estava d’acord, sens dubte, valia la pena posar-s’hi. Olivia Johnson i la seva beca eren una peça important de la feina que estaven duent a terme. En gran manera, la dada que l’autor dels fets l’havia tingut com a alumna marcava tot el rumb de la investigació. De cop i volta, ara hi havia el risc que haguessin estat investigant la persona equivocada.

—Trucaré a en Billy ara mateix —va respondre la Vanja—. Ell és qui tenia tots els contactes al MIT.

—D’acord, fes-ho. Podries fer-me un truc, si surt res.

—Sí. I tant. —Va fer-se un breu silenci mentre la Vanja sospesava si dir el que pensava, si donar-li la satisfacció de fer-ho. Va decidir que sí, que ho pensava fer.

—Bona feina.

I després va penjar. Va buscar el número d’en Billy i va prémer el símbol verd. Va anar fent voltes per l’habitació mentre sentia els tons que se succeïen. Ara tenia una altra mena d’inquietud. Expectant. Enèrgica. Però la decepció va ser sentir que li saltava la bústia de veu. La Vanja va deixar-li un missatge demanant-li que li truqués tan aviat com pogués.

Després va penjar.

Sumida en la letargia, la Jennifer va sentir la vibració d’un telèfon en alguna part del seu pis. No era el seu. Va aixecar el cap de l’espatlla d’en Billy i se’l va mirar, però ell no semblava haver-se’n adonat. La Jennifer va tornar a reclinar-se sobre el seu cos nu. Quan va acariciar-li suaument el pit, va poder veure les marques rosades que li havien deixat les manilles. Mai s’hauria imaginat que fos una submisa, però amb en Billy li encantava ser-ho.

La llibertat de moviment limitada.

El desig creixent, però la impossibilitat de satisfer-se ella mateixa.

La tensió d’entregar-se completament quan ell l’agafava pel coll amb les dues mans.

Hi havia una sensació de llibertat a deixar que algú tingués el control, alhora que era ella qui li permetia a ell sentir-se amb tot el poder. Amb tan sols una paraula podia prendre-l’hi. No és que ho hagués fet, fins ara. S’ho havia passat bé entregant-se-li de forma total i absoluta. Per a la seva sorpresa, fins i tot les darreres vegades, quan ell havia introduït lleus elements de sadomasoquisme. La Jennifer no tenia ni idea que el dolor pogués intensificar el plaer i l’excitació, però ho feia. Després, un cop ell s’havia encarregat que s’escorreguessin tots dos, la Jennifer sentia una calma relaxada i una harmonia que durava fins molt després que s’hagués acabat el sexe.

Va rodar per damunt d’en Billy i s’hi va estirar a sobre, conscient que el despertaria. Quan ell va obrir els ulls, ella li va acaronar les galtes i li va fer un petó. Va sentir que, automàticament, ell començava a endurir-se sota la seva panxa. Amb un discret somriure, la Jennifer va acabar el petó i va aixecar-se del llit.

—On vas?

—Vaig a buscar alguna cosa per beure. Vols res?

—No, gràcies.

Ell la va mirar mentre marxava nua a la cuina. La Jennifer va tornar i li va passar el seu mòbil.

—T’han trucat.

Després va desaparèixer de nou. Una trucada perduda. De la Vanja. Un missatge de veu, segurament seu. Va trucar-li sense escoltar què volia.

—Hola, què fas? —va sentir tan aviat com ella va despenjar, al primer to.

—Per?

—No l’agafes.

—No sempre l’agafo.

—Sí que ho fas. Estàs amb ella?

En Billy va mirar la Jennifer, que tornava amb una ampolla d’aigua. La va deixar a la tauleta de nit, va posar-se les calces i una bata.

—Què vols? —va preguntar en Billy, sense fer cas de la pregunta.

Cinc minuts més tard, la Vanja va penjar. Va mirar l’hora al telèfon. Mig quart de deu. No tenia gaire res més a fer, aquella nit. En Billy li havia promès que trucaria al seu contacte al MIT i que procuraria esbrinar si Olivia Johnson havia arribat allà perquè algú havia renunciat a la seva beca. A Boston només eren poc més tard de les quatre de la tarda, i tenia força esperances de poder aconseguir les dades que buscaven. La Vanja li havia dit que li truqués, per molt tard que es fes.

Per tant, què podia fer, ara?

Hauria de vestir-se, encara anava amb la tovallola, o bé podia ficar-se al llit, intentar dormir, tot i no confiar gens a poder-ho aconseguir abans de dues hores, com a mínim. Malgrat l’oli de bany.

El timbre de la porta va decidir per ella.

Una nova ullada a l’hora, tot i saber quina era. Qui podia ser, tan tard? En Jonathan, va desitjar mentre entrava corrents al dormitori per posar-se unes calces i uns texans. Una altra trucada al timbre al rebedor. Va agafar un top negre i se’l va posar de camí cap a la porta.

Just abans de girar el pany, amb l’esperança de trobar-se en Jonathan a l’altra banda, va adonar-se que ell no podia saber el codi del portal. Feia més de dos anys que no anava a casa seva i l’administrador ja l’havia canviat des de llavors. Dues vegades, fins i tot. Qui coneixia, que el conegués?, va preguntar-se alhora que obria la porta.

—Hola, perdona que vingui tan tard, espero no haver-te despertat.

I esclar.

Ell se sabia el codi.

En Valdemar.