En Billy va arribar amb una mica de retard, però no va demanar disculpes quan va entrar a la Sala, on els altres ja s’havien reunit. Ningú s’esperava tampoc que ho fes, perquè el coneixien, i sabien que no els faria esperar sense motiu. A ell se’l veia satisfet quan va apropar-se a la pissarra a grans passes. A la mà hi duia uns quants papers i fotografies grans.

—Què has trobat? —va preguntar en Torkel, impacient abans que en Billy acabés d’arribar.

—L’autocaravana —va respondre en Billy orgullós, i va penjar una sèrie d’imatges a la pissarra. Totes estaven fetes amb una càmera viària o de seguretat i hi apareixia una autocaravana amb una línia de color coure al costat, envoltada d’altres cotxes.

—Les fotos són d’ahir.

—Com saps que és aquesta? —va preguntar en Torkel.

En Billy va assentir satisfet amb el cap, no només semblava que ja s’esperava la pregunta sinó que estava desitjant sentir-la.

—La sensació que tenia Weber que l’estaven vigilant era correcta. L’assassí era a prop —va dir alhora que penjava el mapa amb les creuetes vermelles i verdes a la pissarra—. Les vermelles són el telèfon de Weber; les verdes, del nostre assassí.

Tots els presents van inclinar-se cap endavant amb interès, encara que el mapa, si havien de ser sincers, no els deia res, amb les seves creus i guixades aparentment fetes sense solta ni volta.

—I de quina manera ens ajuda, això? —va preguntar en Torkel.

—Les creus són les antenes on s’han connectat els telèfons. Les línies, els camins que van agafar.

—Segueixo sense entendre com pot ser que això t’hagi portat fins a l’autocaravana —va constatar en Torkel amb curiositat i la mirada fixada en el mapa. En Billy li va dedicar un somriure que semblava dir «m’agrada que m’ho preguntis».

—Quan Weber va rebre el primer SMS a la Biblioteca Nacional, els dos telèfons estaven connectats al repetidor de la teulada de l’hotel Scandic Anglais.

En Billy va assenyalar unes creus verdes i vermelles al voltant d’un edifici al costat del parc, però a prop de la biblioteca, al mapa. Tant, que la persona podria haver-ne vigilat l’entrada perfectament.

—Després, quan Weber creua Humlegården, és quan la cosa comença a posar-se interessant —va seguir dient en Billy, i va assenyalar les creus verdes connectades per una línia que feia una forma quadrada—. Llavors l’assassí comença a moure’s seguint un quadrat al voltant del parc. Diverses vegades, perquè les mateixes antenes reben uns quants cops el seu senyal.

—Anava en cotxe —va dir la Vanja.

—Segurament —va afirmar en Billy—. Els repetidors van canviar massa sovint perquè hi hagi una altra explicació.

Tots van mirar el mapa. Carrer de Sturegatan, a l’esquerra per Karlavägen, un altre cop pels carrers d’Engelbrektsgatan i Birger Jarlsgatan per tornar a agafar després Sturegatan.

Tots coneixien la zona i van entendre que l’autor dels crims podria haver estat observant Weber des del vehicle alhora que es mantenia en moviment constant, evitant així ser descobert.

—Sabem per on es movia i en quin moment —va continuar en Billy—. Hi ha una càmera a la plaça de Stureplan i una altra a Karlavägen. Aquesta d’aquí passa just en el moment oportú.

En Billy va assenyalar amb el dit les fotos de l’autocaravana. En Torkel va aixecar-se impulsat per l’entusiasme. No acostumava a passar.

—Molt bona feina! Has aconseguit alguna imatge del conductor?

—A la de Karlavägen, però és massa borrosa per poder-lo identificar. Boina, ulleres de sol i barba, és tot. Però tinc això.

En Billy va deixar una foto sobre la taula. El darrere de l’autocaravana, ampliada, per tant força pixelada, no era del tot intel·ligible, però tot i així podien distingir-se les xifres i lletres de la matrícula. No era sueca.

—És d’Alemanya, oi? —va dir en Sebastian.

En Billy va fer que sí amb el cap.

—D’Hamburg. La van comprar fa tres mesos en una botiga de vehicles d’ocasió.

—Tenim el nom del comprador? —va preguntar la Vanja.

—Endevina’l.

—Sven Cato?

—Exactament. Va pagar en efectiu, amb la qual cosa no hi ha cap targeta de crèdit que puguem rastrejar. Sense assegurança, registre d’exportació ni control de procedència sol·licitats a Trànsit —va continuar en Billy—. No té la inspecció passada i no està registrada a Suècia.

Va fer-se un silenci. Tot i no saber gaire més que feia uns minuts, se sentien més a prop que mai de l’home que estaven intentant capturar. Va ser en Torkel qui va trencar el silenci.

—Has compartit la placa de matrícula i la descripció de l’autocaravana? —va preguntar a en Billy.

Va fer que no amb el cap.

—Encara no, primer ho volia parlar amb tu. Però el material està preparat, només falta enviar-lo —va respondre.

—Fes-ho! Prioritat número u! Vull que ens informin de tot directament a nosaltres. Sense intermediaris —va dir en Torkel amb contundència.

—D’acord, de seguida, però hi ha una cosa més —va continuar en Billy, expectant. Va tornar a la pissarra i el mapa—. Weber marxar de Roslagsgatan després de la conversa amb l’assassí, truca al 112 mentre s’allunya, però l’altre mòbil es queda per la zona fins que hi arribem nosaltres.

Tant en Torkel com la Vanja van fer un bot.

—Què? —van dir gairebé alhora. En Billy va assentir.

—Ho he comprovat a l’informe policial. El primer cotxe patrulla va arribar a les 19.56. Nosaltres, a les 20.10, oi que sí? En aquell moment, ell encara era allà —va dir, i se’ls va quedar mirant.

—L’assassí seguia allà quan nosaltres hi vam arribar? —va dir la Vanja.

—Sí, a les 20.25 apaga el telèfon i desapareix. Des de llavors no ha tornat a aparèixer —va dir en Billy, i se’ls va tornar a mirar.

—No tenim forma de rastrejar-lo? —va voler saber l’Ursula.

—Si el torna a fer servir, encara que sigui amb targeta, el puc localitzar a través del número IMEI —va dir en Billy, però arronsant les espatlles, com per dir que no li semblava gaire probable que això arribés a passar mai.

—Què és, això? —va voler saber en Sebastian.

—És una forma de rastrejar el telèfon físic independentment de qui l’estigui fent servir, però ha d’estar engegat, i pel que sembla ara és mort.

En Sebastian va posar-se dret amb un aire pensatiu. Va fer unes passes cap a la pissarra i el mapa ple de línies vermelles.

—O bé acostuma a trobar-se així de prop quan arriba la policia, o bé s’ha tornat més valent i està més disposat a córrer riscos.

—Alguna n’hi passa —va suggerir la Vanja—. Mai havia buscat posar-se en contacte com ha fet amb Weber.

En Sebastian va fer que sí amb el cap. Estava content de poder estar-hi d’acord.

—Vol que se l’entengui. Que la seva feina rebi l’atenció que es mereix —va concloure en Sebastian—. La visibilitat implica més riscos, i és quan s’exposi que el podrem enxampar.

—Ho farem així —va dir en Torkel, aixecant-se. Era l’hora d’acabar la reunió i posar-se a treballar—. Billy, envia una ordre de cerca per a l’autocaravana. La resta tornarem a revisar els informes del carrer de Roslagsgatan i intentarem aconseguir totes les fotos que s’hi van fer. Si era pels voltants, potser va procurar ser realment a prop.

Tots van fer que sí amb el cap i van aixecar-se de les cadires. Van abandonar la Sala en silenci i concentrats.

L’assassí seguia sent un desconegut, però de mica en mica anaven descobrint el seu patró, traçant la seva pulsió interior. Continuava ocult i amagat entre les ombres, però si més no tenien la sensació de començar a veure-li la silueta.