L’Ursula va baixar del cotxe i va aixecar el cap per mirar l’hotel Kurhotellet. O el Nou Kurhotellet, com es veu que li deien ara. No tenia ni idea de què havia passat amb l’antic. En qualsevol cas, es tractava d’un edifici de fusta d’una sola planta de color groc i en forma de T, amb detalls de color bordeus al voltant de finestres i per damunt de les portes. El sentit del color, l’Ursula no el tenia gaire desenvolupat, però li va semblar que tenia un aspecte terrible.

Va sentir que en Sebastian tancava la porta del costat del copilot i que tancava el cotxe amb clau. Junts, van començar a pujar pel camí de grava que portava a l’hotel entre parcel·les de gespa ben cuidada.

—Què tal amb en Torkel? —va voler saber en Sebastian quan anaven per mig camí.

—Què vols dir, què tal amb en Torkel?

—Al casament d’en Billy semblàveu bastant enganxats. El vaig sentir a la teva habitació a la nit.

—Gelós?

Impossible de dir si estava fent broma o no.

—Encuriosit. No cal ser psicòleg per veure que, sigui el que sigui el que teniu, en Torkel en vol més.

—Tu no n’has de fer res —va dir. No tenia cap intenció d’explicar a en Sebastian que el seu pla era donar-li alguna cosa més a en Torkel just aquella mateixa nit.

—Em preocupo per vosaltres, vull que sigueu feliços.

—Això són collonades —li va engegar l’Ursula.

—D’acord, vull que tu siguis feliç, i en realitat en Torkel me la bufa.

L’Ursula es va aturar i es va girar cap a ell. De cop, tenia els ulls foscos de ràbia continguda.

—Res del que fas ni hagis pogut fer ha mostrat mai que vulguis que jo sigui feliç.

—Ara no has sigut del tot justa… —va intentar reconduir la situació en Sebastian, totalment desprevingut pel tomb que havia agafat la conversa, que ell havia volgut que fos del tot desenfadada.

—Ah, no? Quan has volgut que fos feliç? —va continuar l’Ursula—. Quan em vas enganyar amb la meva germana, potser? O més aviat quan la teva antiga nòvia em va disparar a casa teva i tu ni tan sols vas fer l’esforç d’anar a l’hospital per veure com em trobava?

—Em sap greu. És que no podia… Ja t’ho vaig dir al casament.

—Massa tard, Sebastian.

L’Ursula va girar cua i va començar a caminar cap a l’hotel. Al cap d’unes poques passes es va aturar i va tornar a girar-se cap a en Sebastian.

—En lloc de ser un imbècil i després demanar perdó per ser-ho, no t’has plantejat mai deixar de ser un imbècil directament?

Va seguir caminant cap a l’entrada a pas lleuger.

En Sebastian es va quedar dret allà on era, encara meravellat de com la seva conversa innocent i una mica emprenyadora havia pogut conduir a això. Esclar, l’Ursula havia passat uns mesos molt durs. En Micke l’havia deixat, la mala relació amb la filla li pesava, l’ull que havia perdut. En algun moment devia haver arribat al seu límit i ara ho descarregava amb ell. En Sebastian realment no considerava que l’hagués ferit ni traït tantes vegades, però —va intuir alhora que va reprendre la marxa pel camí de grava— si les traïcions eren prou grosses potser no calia que fossin tantes.

La recepcionista va mostrar a en Sebastian i l’Ursula el camí fins a una sala al costat del restaurant i els va demanar que s’asseguessin en un dels conjunts de sofàs negres de pell mentre ella anava a buscar les noies. No es van dir res durant l’espera. En Sebastian no tenia ganes de reprendre la conversa i l’Ursula no semblava tenir cap intenció de continuar-la. Quan la recepcionista va tornar, acompanyada de dues dones, una al voltant dels vint, l’altra una mica per sota dels trenta, totes dues amb faldilla negra i brusa blanca amb el logotip de l’hotel al pit, es van aixecar per presentar-se i explicar el motiu de la visita.

Les dones es van asseure a les dues butaques de l’altra banda. L’Ursula va prémer el botó que feia sortir la punta del seu bolígraf i la va recolzar sobre una petita llibreta que tenia al genoll.

—Totes dues van treballar dimarts passat? —va dir per començar.

—Sí —van confirmar les dues dones amb un moviment de cap.

—Expliquin-nos-ho.

—Què hem d’explicar? —va voler saber la Cissi, la més jove.

—Miroslav Petrovic va venir a dinar, segons han dit. Juntament amb algú.

—Sí.

—On van seure? —va intervenir en Sebastian.

—Allà dins —va dir l’Emma. Va girar el cos i va assenyalar a través de les portes de vidre cap al restaurant, que amb les seves taules posades en fileres rectes, amb les cadires de fusta i les estovalles blanques feia més la sensació de ser un menjador escolar que no pas una instal·lació per celebrar congressos.

—La taula de la cantonada del fons, al costat de la finestra. En Mirre estava assegut a la paret i l’altre era davant seu.

—Quin aspecte tenia?

—S’havia tallat el cabell —va dir la Cissi de seguida i sense poder contenir un somriure gairebé d’enamorada quan hi va pensar—. Era molt guapo, i duia una samarreta blava i…

—Però, collons —va interrompre en Sebastian amb un gran sospir—. Ens importa un rave quina fila feia Petrovic. L’altre. L’home amb qui estava dinant. Quin aspecte tenia?

—Era l’assassí? —va voler saber l’Emma amb una mirada de curiositat, mentre la Cissi es reclinava a la butaca, una mica tocada per la reprimenda.

—Quin aspecte tenia? —va repetir en Sebastian.

Cap de les dues va respondre de seguida, es van mirar l’una a l’altra, la Cissi va arronsar les espatlles una mica i l’Emma va tornar a mirar en Sebastian i l’Ursula.

—Era… vell.

—Com, de vell?

—No ho sé, cinquanta-cinc, potser.

—Era més gran —va dir la Cissi—. El meu avi en té setanta, i s’assemblava a ell.

L’Ursula va mirar les xifres a la seva llibreta i va sospirar per dins. Hi havia una diferència considerable entre tenir-ne cinquanta-cinc i tenir-ne més de setanta. Posa-li i treu-li alguns anys per cada banda i tenies un marge d’edat de vint anys. Això no era de cap utilitat a l’hora d’intentar fer una identificació.

—Quants anys creuen que tinc, jo? —va preguntar en Sebastian, que devia estar pensant el mateix.

Les dones de l’altra banda de la tauleta de centre se’l van mirar.

—Seixanta, seixanta-cinc? —va dir la Cissi amb certa vacil·lació, i va mirar l’Emma buscant-ne la complicitat, que va obtenir quan l’altra va fer que sí amb el cap.

En Sebastian no va dir res. Potser començava a ser hora de cuidar-se una mica, malgrat tot. Va llançar una mirada fugaç a l’Ursula i va poder jurar que se la veia entretinguda.

—Barba —va dir l’Emma de cop i volta—. Duia barba. Barba grisa.

Això podia explicar que els semblés més gran, va pensar l’Ursula mentre apuntava «barba grisa» sota les xifres que havia escrit prèviament. Però en Sebastian no en du, i tot i així li havien posat gairebé deu anys més que la seva edat real.

—Va portar una gorra posada tota l’estona. Una boina d’aquelles d’avi.

L’Ursula va fer que sí i ho va apuntar. Bé, començava a perfilar-se-li l’aspecte. Amb més detalls, potser l’edat indefinible no seria tan rellevant.

—I ulleres —va dir la Cissi.

—Exacte, d’aquelles de muntura fina —va completar l’Emma—. Com les que pots comprar a una benzinera.

—Alguna cosa més? —va preguntar l’Ursula en to animós.

—No.

—Accent? —va dir en Sebastian—. El van sentir parlar? Recorden res de la veu?

Les dues dones van intercanviar una mirada. Van negar amb el cap.

—No va ser ell qui va demanar? —va persistir en Sebastian.

—Sí, però no recordo res d’especial. O sigui, era una veu i prou.

—Recorden com va pagar? —va voler saber l’Ursula. No es va atrevir a encreuar els dits perquè fos amb targeta, però de vegades els criminals més intel·ligents cometien els errors més estúpids.

—En metàl·lic —va dir l’Emma, tirant la petita esperança ràpidament per terra.

—No recorden res més?

Una altra mirada, un altre moviment del cap.

—O sigui que era un home amb barba i boina i ulleres que feia la mateixa fila i sonava igual que qualsevol altre home gran entre cinquanta i setanta anys —va resumir en Sebastian sense poder amagar la seva decepció.

La Cissi i l’Emma van tornar a intercanviar la mirada, ara assentint amb el cap.

—Sí…

—Doncs gràcies.

La Cissi i l’Emma es van aixecar i van marxar. L’Ursula va tancar la llibreta i va reclinar-se al sofà. Sospesava si valia la pena fer venir un retratista de la policia, però al final va deixar la decisió en mans d’en Torkel.

En Sebastian es va aixecar i va apropar-se a les portes de vidre que separaven la sala on eren del restaurant.

Podien emetre un comunicat convidant a trucar a la policia tots aquells que haguessin dinat aquí dimarts passat. Potser algun dels altres comensals podia donar referències de més qualitat. En el millor dels casos, algú hauria pres una foto de Petrovic on sortís Sven Cato.

Tot i que Cato era llest.

Devia haver comptat amb aquella possibilitat.

Era al racó, d’esquena a la resta del local.

En el millor dels casos, aconseguirien una foto d’un clatell i una esquena.

Per tant, seguien sense tenir res.