En Sebastian no entenia del tot com havia acabat a l’illa d’Adelsö. O, més aviat, maleïa el fet d’haver-se permès acabar a Adelsö. Era cert que sempre jugava fora de casa, però en general acostumava a ser prou intel·ligent per procurar que fos prou senzill marxar-ne quan volgués. En general, abans que la dona amb qui s’havia ficat al llit es despertés. Que aquesta vegada no hagués estat prou previsor ho va atribuir al fet que darrerament el seu nivell de consum havia pujat. L’obligació de conquistar havia pres el control més o menys de tota la seva existència.

Després d’allò de Värmland.

Després de la Maria i la seva filla Nicole.

La nena havia sigut testimoni de com els seus cosins, la seva tieta i el seu tiet havien estat assassinats i es va negar a parlar quan la policia la va trobar. En Sebastian s’havia compromès a ajudar-la a superar el trauma. Amb el temps, va aconseguir un vincle amb la nena i la seva mare. Massa vincle. Elles havien anat a viure amb ell. Havien esdevingut una petita família. La Nicole va omplir el buit que havia deixat la seva filla morta.

No era sa.

Era impossible que es pogués sostenir.

I no ho va fer.

Va acabar quan la Maria li va deixar ben clar que no el volia tornar a veure mai més.

Però ell les volia veure a elles.

Per tant, havia invertit una mica de temps a buscar-les. No li havia sigut gaire difícil. S’havien traslladat del pis d’Enskede a una casa adossada d’Åkersberga. En Sebastian hi havia anat directament, però un cop a fora havia dubtat.

Què hi anava a fer?

Què podia fer?

Els ho volia explicar. La importància que havien tingut per a ell. Que li agradaria tornar-les a tenir a prop. Que, d’alguna manera, elles l’havien fet sentir més sencer del que s’havia sentit mai des del dia de Sant Esteve de 2004.

Però ell els havia mentit. I a si mateix. O, tal com havia dit la Vanja, s’havia aprofitat d’elles quan es trobaven en el seu moment més vulnerable. La Maria també ho sabia. Per tant, què es pensava que podria aconseguir presentant-se de nou a les seves vides? No res. I ho va deixar estar. Havia marxat del barri de cases adossades.

Havia deixat enrere la Maria i la Nicole.

Havia fugit cap als vincles sexuals esporàdics i sense sentit.

Com el de l’illa d’Adelsö.

El somni l’havia despertat poc abans de les sis. Com de costum, tenia el puny dret fermament tancat. Va estirar-ne els dits alhora que va comprendre que no tenia cap sentit llevar-se i marxar d’amagatotis. No li venia gens de gust caminar fins a un ferri a set quilòmetres de distància per després haver de seure en un autobús durant una eternitat abans no arribés a Estocolm. O sigui que es va quedar al llit mirant el sostre fins que va sentir que la dona que tenia a la vora, la Kristina… no sabia què més, començava a despertar-se. Tan bon punt va obrir els ulls, ell li va somriure, li va fer una ràpida carícia a la galta.

—Bon dia.

Ella va estirar el cos per treure’s la mandra i tot just estava a punt de deixar que una mà furtiva el busqués per sota de l’edredó quan ell se’l va treure de sobre de cop i es va incorporar.

—Em faré una dutxa. T’importa si agafo una tovallola?

A la Kristina se la veia una mica decebuda per la retirada sobtada, li va semblar a ell. Però realment no podia plantejar-se tenir més sexe. Era la tensió, el desafiament de dirigir el procés de la seducció, jugar al joc, el que feia que per un breu espai temporal oblidés el dolor i la culpa que a poc a poc l’anava enverinant. Era allò el que necessitava. Sense, més sexe no era res més que una tortura.

La Kristina li havia preparat l’esmorzar quan ell va sortir de la dutxa. No tenia gana. Intentava evitar aquestes situacions a qualsevol preu. La falsa sensació d’afinitat, la il·lusió que tenien alguna cosa en comú —encara que no es tornessin a veure mai més, si l’hi deixaven decidir a ell— li generava un pessigolleig desagradable per dins.

—T’agradaria fer un passeig després d’esmorzar? —li va preguntar la Kristina alhora que untava de mantega un panet fet a casa que havia escalfat al microones.

—No, m’agradaria que m’apropessis amb cotxe fins al ferri —va dir en Sebastian amb sinceritat—. Encara més, que em portessis a la ciutat.

La Kristina va deixar la paleta de la mantega al seu lloc i li va llançar un somriure una mica sorprès, com si el que acabava de sentir no encaixés en absolut amb els plans que tenia per aquell dia.

—Ahir a la nit vas dir que avui no tenies tanta pressa per tornar.

—Ahir a la nit vaig dir el que em va venir de gust per fotre un clau.

Més sinceritat. En aquella situació, però, dir les coses tal com eren tenia conseqüències.

La positiva va ser que l’esmorzar no desitjat va acabar immediatament.

La negativa, que la Kristina no pensava portar-lo amb el cotxe ni un metre.

Per tant, ara en Sebastian estava recorrent a peu la circumval·lació d’Adelsö i encreuava els dits perquè el portés fins on hi havia l’embarcador.

Li va sonar el telèfon.

Es va descobrir a si mateix desitjant que fos la Vanja.

Un mes enrere, la nit després del casament d’en Billy, s’havia vist forçat a explicar-li el que ja feia un temps que sabia.

Que ell era el seu pare.

La Vanja havia quedat en xoc, per descomptat. Al principi no se l’havia volgut creure, i després, quan malgrat tot havia quedat convençuda que ell li deia la veritat, l’havia fet fora. No en el sentit de «No vull tornar-te a veure», sinó més aviat com a fruit de la necessitat de voler estar sola.

Necessitava temps per pair-ho.

Ja li trucaria.

No ho havia fet.

En Sebastian la coneixia prou bé per saber que si volia donar-li a la relació que tenien, fràgil per si mateixa i construïda a còpia d’estones compartides, la possibilitat de sobreviure, en endavant tot havia de succeir sota les condicions de la Vanja. Ella hauria de decidir el ritme. El més petit indici per part d’ell de forçar res faria que ella li girés l’esquena per sempre.

Per tant, estava sol.

No tenia traça, per estar sol.

Era per això que estava passejant per Adelsö.

Ni tampoc era la Vanja qui trucava. Era en Torkel.

Tocava treballar una altra vegada.