NOA

Ho van aconseguir entre tots, ajudant-se, que és l’única manera de guanyar. I quan ja el tenien petit com un punt final, la Noa va tancar el llibre.

Aleshores sí, crits d’alegria!

EUFÒRIA! EUFÒRIA! EUFÒRIA!

EUFÒRIA! EUFÒRIA! EUFÒRIA!

EUFÒRIA!

Les paraules saltaven entusiasmades i ballaven i es barrejaven entre elles com havien fet molts anys enrere. La festa va ser tan extraordinària i tan esplèndida que diuen que d’aquella nit —més que nit, matinada—, van néixer paraules noves que avui omplen les nostres boques. Tot plegat, va ser un festí del llenguatge. Els poetes s’asseien a les taules per contemplar aquell goig de síl·labes, l’Home dels Interrogants va encertar totes les preguntes, el Verb no parava quiet…

Fins i tot, del Penya-segat de les Frases Subordinades, va tornar la Dona dels Punts Suspensius… avergonyida. Però ben aviat l’Home Superlatiu la va abraçar molt fort i es va posar tan contenta que li van caure dos punts i es va convertir en la Dona del Punt i a part.

Els apòstrofs volien que la Noa es quedés a celebrar la festa, però la nena se n’havia d’anar.

Enyorava els seus pares. I es moria de ganes de tornar a ser a la seva habitació, i llegir un conte abans d’anar a dormir. Aquest cop seria ella (per primera vegada) que li explicaria al seu pare la fantàstica història dels perseguidors de paraules.

Encara amb el llibre blanc entre els braços, va contemplar per darrera vegada aquell paisatge tan meravellós on tothom reia i s’ho passava bé.

Es va acomiadar dels amics amb llargues abraçades, es van prometre tornar-se a veure i, no van voler fer servir la paraula «adéu».

La Filòloga li va explicar què significava Noa. «Pau», va dir-li. I molt a poc a poc, la Noa va enfilar el camí de tornada cap a casa.

Ho havia aconseguit!

El monstre, tancat en aquell llibre blanc, seria per sempre el punt final!

Fi