EUFÒRIA

—Eufòria! EUFÒRIA! EUFÒRIA! EUFÒRIA!

Els crits de la nena van alertar un barbarisme que era a pocs metres, enfilat dalt d’un altre arbre. En sentir la veu de la Noa va avisar a més barbarismes, però la pèl-roja va aprofitar la confusió per baixar pel tronc i continuar corrents, entre els matolls i la nit.

Llàstima que, a la tercera passa, un peu li va fer la traveta.

—Ah! —va cridar amb una barreja de dolor i sorpresa.

El Barbarisme que l’havia sentit cridar, li va saltar al damunt, però la nena va fer una tombarella i el va esquivar. No podia escapar-ne sempre, tard o d’hora s’hi hauria d’enfrontar. Llavors es va deixar endur per la inspiració. Amb la corda que li quedava va fer un nus en un tronc i després una petita trampa entre els matolls, ho havia llegit en alguns llibres d’aventures que tant li agradaven. El Barbarisme la perseguia, però no s’hi fixava. Mentre corrien, ella ho preparava tot. Si el soldat hagués sigut una mica més intel·ligent o una mica menys estúpid, l’hauria esquivat. Però…

—Genial! —va cridar la nena ofegant la veu per no alarmar més barbarismes.

Ara el soldat quedava atrapat per un peu i ja no podia córrer.

—Ai, m’he donat al cap! Ajuda’m —li va suplicar.

—Donat al cap?

—Deixa’m sortir, almenos!

—Però com parles?

—Sóc un barbarisme…

La Noa va respirar tranquil·la, però la tranquil·litat només era un miratge. Com el del Desert del Silenci. En realitat, allò estava ple de soldats que la buscaven. I encara no tenia clar on s’amagava el monstre. Tenia la paraula «Eufòria», és cert, tenia el diccionari i el llibre blanc, i tota aquella imaginació dins del seu cap, però sabia que necessitava alguna cosa més.

—Ara només em falta el monstre —li va dir mentre continuava el seu camí.

—Ui, amb el monstre no ho lograràs. No em deixis aquí!

L’aire, de tan espès, s’havia convertit en boira. Va sentir el soroll de les motocicletes i com els barbarismes es cridaven els uns als altres. I va tenir una idea. No sabia si era bona o no, però a aquelles alçades de la nit, qualsevol idea li semblava bona.

Va decidir que el millor seria seguir el rastre de les motocicletes. Segurament elles, sense adonar-se’n, la conduirien cap al ().

Aleshores una sensació freda i terrible li va recórrer l’espinada. Tenia les mans suades i la boca seca. Seguint el rastre de les motocicletes havia descobert paraules i més paraules esmicolades, fetes a miques.

La pena de tantes paraules destruïdes la va esperonar. Va respirar fondo i, silenciosament, va enfilar-se de nou a un arbre. Era la millor manera per passar desapercebuda. Podia seguir el rastre des de dalt. Però calia fixar-s’hi bé, per encertar quin era el millor moment per atacar i no ser atacada. Va avançar, molt ràpida, de branca en branca fins al punt en què… el Bosc de les Faltes d’Ortografia s’acabava de cop.

—Oh…

Va mirar què hi havia més enllà, un trencall. Amagada entre les fulles, contemplava com els barbarismes s’acostaven cap a una mena de cova secreta.

La Cova de les Onomatopeies? No, era una cova convertida en un castell. Un castell amagat. Les motocicletes es van aturar, un barbarisme va treure el seu telèfon mòbil i la porta es va obrir.

Aquell era el moment, ho havia de fer, no podia pensar-s’ho, havia d’aprofitar que la porta era oberta per entrar.

I just aleshores la Noa va aturar-se. Davant seu hi havia un apòstrof.

Un apòstrof? N’estava segura? Ho havia vist bé?

Un apòstrof que corria pel Bosc de les Faltes d’Ortografia, amb el seu riure estrident, li feia un senyal. Es va fregar els ulls, ja havia tingut altres al·lucinacions i no volia equivocar-se.

Va tornar a mirar i ni rastre.

La porta ja es tancava. Perdria l’oportunitat per sempre si no decidia saltar…

Ho va fer!

I, quan va saltar des de tants metres d’alçada, a mig vol… unes mans gruixudes i brutes la van caçar. El Barbarisme va riure complagut, com si aquell fos el trofeu de la seva vida (de fet, ho era) i sense ni pronunciar ni una síl·laba, la va ficar en un sac que va tancar amb un nus triple.