LA COVA DE LES ONOMATOPEIES

En un tres i no res, estalactites i estalagmites.

On eren?

Els apòstrofs i la Noa van aparèixer en una cova fonda com un pou i fosca com una gola de llop. Un dels apòstrofs es va il·luminar i a les palpentes van arribar fins a una porta petita feta de roca. Sense pensar-s’ho, l’homenet es va treure una clau de la butxaqueta i va obrir la porta. Feia un vent terrible.

—On som?

—A la Cova de les Onomatopeies.

Tots tres es van quedar en silenci, escoltant un estrany rum-rum que no sabien d’on naixia.

—Què és una onomatopeia? —va preguntar la nena.

—Un so, o un conjunt de sons que evoquen una paraula —va contestar l’altre apòstrof volent-se explicar—. Per exemple: un gos! —va cridar.

—Bub-bub! —va respondre l’eco.

—Una banda de música.

—Tatxam-tatxim, tatxam-tatxim, tatxam-tatxim, tatxam-tatxim —va tornar a respondre l’eco.

—Una explosió.

—Bum!

—Fàstic.

—Ecs!

—Un interruptor.

—Clic. —A cada paraula l’eco responia amb la seva onomatopeia.

—Una gallina.

—Coc-coc, coc-coc, coc-coc, coc-coc.

—Parlar i parlar i parlar…

—Bla, bla, bla…

Quan un dels apòstrofs va voler continuar amb la demostració, el degoteig d’una estalactita el va aturar. El misteriós rum-rum que havien advertit al principi no s’aturava. Quina hora era? El temps els perseguia i si continuaven amb les onomatopeies no acabarien mai.

—Afanyem-nos!

Avançaven de pressa.

Van enfilar-se per unes roques punxegudes. No els calia cap llanterna perquè la llum dels éssers diminuts rebotava per totes les parets. Després van travessar unes quantes pendents pedregoses, calia anar molt en compte perquè en qualsevol moment el vent que xiulava entre les roques se’ls podia emportar, als apòstrofs i la nena pèl-roja.

Quan el vent els anava en contra, feien esforços heroics per no aturar-se. De mica en mica, l’homenet va anar accelerant el pas.

Vigila no rellisquis, que prendràs mal!

La Noa havia d’afanyar-se. De sobte, es van aturar enmig de dues roques lluents, com d’un altre planeta.

—Aparta’t un moment —va demanar un, mentre mirava cap amunt i s’agafava el barret perquè no li sortís volant—. Ara hauràs de ser molt ràpida perquè, si no, no podrem sortir d’aquí.

L’Apòstrof va comptar en veu alta fins a tres: una, dues, tres…

I una porta apareguda del no-res es va obrir del sostre i va començar a caure sorra.

Sorra, sorra i més sorra. Sorra, sorra i més sorra. Sorra, sorra i més sorra. Sorra, sorra i més sorra. Sorra, sorra i més sorra. Sorra, sorra i més sorra. Tones de sorra.

Una muntanya de sorra, però per les escletxes de la porta, una llum poderosa que naixia de ben amunt omplia l’espai.

Amb un gest mecànic l’apòstrof es va enfilar.

—Anem —va ordenar.

«A on?», es preguntava la Noa. I sense ordre ni concert, sense cap lògica, la porta els va dur cap a una llum que va encegar-la. Una llum penetrant. Amb els ulls tancats per protegir-se de tanta claror, va poder sortir i, mentre la Noa ajudava l’apòstrof que s’havia endarrerit, l’altre va sentenciar.

—Ja hi som.

—Què? —va preguntar el seu company.

—Ja hi som, on? —va afegir la nena mentre es fregava els ulls—. Això és un desert!

Per més lluny que mirés, l’únic que podia veure era desert. Immens. Desert per totes bandes. La sorra li cremava els peus. Ni rastre del vent. El cel era d’un blau tan elèctric que feia mal mirar-lo. I hi regnava un silenci tan profund que només el trencava ella amb les seves preguntes. Allà no hi havia res. Res de res. Allò havia sigut com traspassar un mirall, com creuar una cascada, com somiar tan fort que fos real.

La Noa va recordar la pila de deserts que havia retallat de les revistes de casa.

Aleshores, l’homenet va mirar cap als núvols —n’hi havia dos o tres—, semblava que calculés alguna cosa. Estava tan segur d’ell mateix que la Noa no podia deixar de mirar-lo. Amb un gest solemne, va llepar-se la punta del dit índex per esbrinar d’on venia el vent, però en aquell desert el vent havia desaparegut.

Sense solta ni volta, els apòstrofs van començar a cavar a la sorra. S’hi van estar una bona estona. La Noa els feia preguntes que no responien, esbufegaven de cansament i no s’aturaven. Quanta pressa tenien! Però de cop i volta van sentir un so sec i dur. Un so de fusta enterrada. Els homenets es van quedar quiets i van mirar-se. Semblava que havien trobat alguna cosa. Era una cofre. Quina alegria! Amb un esforç titànic el van treure a la superfície. El cofre resistia tancat amb més de vint panys i per la fusta corcada i la brutícia, la nena hauria jurat que duia molts anys esperant que algú el desenterrés.

—Ja està.

La Noa, amb els ulls meravellats, va treure els objectes de dins a poc a poc.

Una llanterna.

Un diccionari.

Una motxilla.

Un llibre blanc.

La motxilla era per guardar tots els estris. La llanterna perquè algunes nits necessitaria avançar amb molta precaució… Però, i els altres dos objectes?

El llibre blanc? I el diccionari?

L’Apòstrof es va espolsar la sorra del damunt i va explicar-li que el diccionari era un dels objectes més importants d’aquell cofre. El diccionari era un mapa. Allà, podria trobar les paraules que no conegués, els significats oblidats, i el més important: una paraula la duria cap a una altra i aquesta, a una altra, i així fins on arribés la seva imaginació… Com un laberint ple de portes que es comuniquen. Un diccionari era un ventall de possibilitats infinites.

—Tu mateixa ho has pogut veure, érem a la Cova de les Onomatopeies i ara hem aparegut al Desert del Silenci. Fàcil!

La Noa es va quedar pensativa.

—Conserva’l. Passi el que passi, no el pots perdre. T’ajudarà a creuar el Bosc de les Faltes d’Ortografia. Aquí —va dir assenyalant el diccionari— trobaràs tot el que necessites si comencem a passar-les magres.

—«Si comencem a passar-les magres» —va repetir només per a ella. I el llibre bla…?

Però no va tenir temps de pronunciar «blanc». Els apòstrofs, accelerats per una urgència que la nena no coneixia, van tornar a parlar precipitadament, amb les paraules que els sortien disparades com dards.

—Sabia que m’ho preguntaries…

—El llibre està en blanc —va afegir l’altre apòstrof— perquè l’has d’omplir amb la teva imaginació.

—No ho entenc —va respondre la nena.

—Com et penses que vam fer caure tants llibres a la biblioteca de la teva escola? Imaginant. Si aconsegueixes imaginar bé, allò que imagines viurà dins del llibre i si viu dins del llibre aconseguiràs que salti de les pàgines i que sigui real.

La Noa es va quedar de pedra.

—El que vulgui?

—Sí…

I mentre la Noa tancava els ulls amb força, a les primeres pàgines del llibre s’hi dibuixava un submarí vermell. Uau! Funcionava!

Però sense temps per a més, els apòstrofs la van tornar a la realitat.

—I ara…

—Sí, ara nosaltres… —va afegir l’altre.

—Nosaltres ara…

—Marxem.

—Sí, ens en anem.

—Toquem el dos. El pirandó.

—Jo encara diria més, fugim.

—Adéu-siau!

—Em deixeu sola? —va preguntar la Noa, a qui li costava seguir aquells éssers.

—No, no, no… —van respondre indignats els apòstrofs.

—No estàs sola. Hi ha el llibre.

—Hi ha el llibre! —va repetir l’altre més fort.

—Ningú està sol si té un llibre.

—Però per què marxeu?

—Per què?

—Per què? —va repetir l’altre fingint una tristesa exagerada.

—Perquè nosaltres només som uns petits apòstrofs.

—Mira’ns bé.

—Queden moltes paraules per perseguir, recollir i dur al Palau de les Paraules.

—Però si m’havíeu dit que m’hi acompanyaríeu! —va reclamar la nena.

—Tens raó.

—Sí, tens raó —va afegir l’altre.

—I és el que voldríem.

—Sí, és el que voldríem. Però el monstre cada cop està més fort i no sabem fins quan resistirà, el parèntesi.

—Quan ja no aguanti més, el monstre i el seu exèrcit de barbarismes afamats voldran eliminar-nos a tots.

Ara ja ho tens tot, ja no ens necessites.

La nena no ho veia gaire clar, però els apòstrofs anaven per feina, no va tenir temps ni de dubtar. Es van agafar de les mans, van obrir un llibre vell que van treure de la sorra i amb un últim somriure murri van cridar:

—El món és dels valents, Noa!

I van desaparèixer.

Què podia fer? Continuar tota sola? La Noa va carregar la motxilla plena. I, decidida, amb el diccionari com el millor mapa de tots, va començar a caminar. Tenia clar quin camí havia de seguir per arribar al Palau de les Paraules. Però calia afanyar-se i trobar un refugi, perquè en qualsevol moment podia fer-se de nit, arribarien els barbarismes i aleshores estaria indefensa.