L’APÒSTROF

La Noa va saltar amb tot el seu pes damunt del llibre.

—Ja el tinc! Ja el tinc! —va cridar d’alegria.

Era tan menut que durant uns segons va creure que s’havia escapat. On era? Li sortia una cameta, molt molt petita.

—Auxili! Auxili! Auxili! —suplicava amb una veu molt aguda.

—Si obro el llibre, em promets que no t’escaparàs? —va demanar decidida la nena.

—Escapar-me? Però com vols que m’escapi si t’he vingut a buscar!

A buscar? Ho havia sentit bé? Per què l’homenet que feia desaparèixer les paraules l’havia vingut a buscar precisament a ella? No entenia res…

—Em deixes sortir o no?

Astorada, la Noa va obrir el llibre lentament. Ho va fer tan a poc a poc, que semblava que els segons s’allarguessin.

—Un moment! —va aturar-se la pèl-roja—. Com sé que em dius la veritat? I si és una mentida? Abans m’has atacat amb els llibres.

L’homenet va interrompre-la, amb la veu prima i la cameta que no deixava de moure’s fora de les pàgines.

—Si em treus d’aquí, t’ho podré explicar. No volia atacar-te.

—Ah, no?

—Sisplau… —pregava la criatura.

Potser havia estat un malentès. La Noa intuïa que aquell ésser diminut parlava de bona fe. Mentre obria el llibre vigilava que no és pogués escapar. Quan ja era obert de bat a bat, l’homenet va espolsar-se la roba, va recollir el bastó i, presumit, va netejar el barret.

—Sempre acabem bruts de paraules —va dir-se a ell mateix—. Hola, sóc un apòstrof! Un APÒSTROF!

—Un què? —va preguntar la Noa.

—Un apòstrof. Sí, ja ho sé que no t’imaginaves que els apòstrofs fóssim així, però la majoria de vegades la gent no s’imagina res. —L’homenet, l’Apòstrof, parlava molt de pressa—. Tot això se’ns ha escapat una mica de les mans, és veritat. No ho teníem planejat d’aquesta manera, encara que… Bé, el cas és que no ho teníem planejat de cap manera. M’entens?

—No!

—No? —A l’homenet li va sorprendre aquella seguretat—. Potser cal que t’ho expliqui una mica millor. Segueix-me.

Va fer un saltiró i va caure a terra.

Caminava decidit i amb un pas ferm. La Noa l’acompanyava de ben a prop, per si tot plegat era una estratègia.

—A on anem?

—Hem de trobar el llibre adequat i llavors t’ho explicaré.

—I es pot saber per què robes les paraules? —va exigir-li la Noa.

En sentir la pregunta, l’homenet es va aturar de sobte. Es va girar cap a ella i va xiuxiuejar:

—Realment, aquesta nena no en té ni la més remota idea… No robem les paraules —va prosseguir en veu alta—, les anem a buscar per cuidar-les. Mira al teu voltant, hi ha centenars, milers de paraules… Algú n’ha de tenir cura.

—Sou més d’un?

—Sí! Som molts. Encara que cada cop en quedem menys…

Van caminar durant uns minuts per aquella biblioteca que semblava no acabar-se mai. Eren tan endins, que la Noa s’anava girant i intentava pensar com seria el camí de tornada, però no s’ho podia arribar a imaginar. Quin laberint!

Si entraven per passadissos obscurs, l’Apòstrof, com si fos un llum, s’il·luminava. Coneixia tan bé cada racó que s’hi movia com si fos casa seva.

En una ocasió, va aixecar les mans i va aturar-la. Eren davant d’un prestatge de tres metres d’alçada.

—Ja està, ja ho tinc. M’ajudes? —va demanar a la Noa.

La nena el va alçar, posant-se de puntetes, i ell va enfilar-se tan amunt com es podia. La Noa l’observava sense dir ni piu. L’Apòstrof pujava veloç entre els llibres.

—És aquest! Vés amb compte que el deixo anar!

Plaf! El llibre va caure, pesat, a terra.

La nena pèl-roja va recollir el llibre i no va poder resistir les ganes. El va obrir i va descobrir que aquell llibre tan gruixut i tan vell estava completament en blanc. No entenia res.

Un llibre blanc? Quina mena de broma era allò?

—Deixa’l! —va cridar l’Apòstrof des de ben amunt. I ràpid com un llampec ja era entre els seus peus.

De cop i volta, va intuir la presència de més apòstrofs al seu voltant. Se sentia observada. Va donar un cop d’ull, però l’únic que podia veure eren muntanyes de llibres carregades de pols.

Un altre apòstrof li va saltar a l’espatlla.

—Oh!

L’ésser diminut va somriure.

—Seu… —va dir—. T’hem d’explicar un munt de coses…