LA BIBLIOTECA

La Noa va passar-se tot el dia asseguda al seu pupitre, avorrida mirant per la finestra com plovia a bots i barrals i esperant que s’acabés l’escola. No podia treure’s del cap aquell misteri. Abans que sonés el timbre del final de la classe de mates, en Joan, el mestre d’educació física, va trucar a la porta de l’aula. Era més alt que un sant Pau i amb aquella veu tan greu va dir:

—Hola nois! Com teuse^[1]?

Com què?

—Jo vinea per dir-vos que maralaudament no hi haurà udecació sífica després d’aquesta clessa^[2]

Però què li passa? Mai no havia parlat així… La nena va mirar els seus companys per riure amb ells, però tots feien cara d’avorrits, la cara de sempre…

—M’heu entès? —va demanar el professor, mirant la Noa.

—Sí… —va respondre la nena tímidament, tot i que no havia entès ni una paraula.

—Ferpecte^[3]! —va exclamar l’home, entusiasmat, abans de tancar la porta.

No li quedava altre remei que anar fins a la biblioteca a esperar que el pare la vingués a buscar. Però de sobte una idea va il·luminar-li el cervell. Podria investigar el misteri de les paraules. La biblioteca de l’escola era immensa. Era la biblioteca més gran que havia vist mai. Enorme. Plena de passadissos, plena d’escales per enfilar-se a nous prestatges, plens de llibres encara més vells. Era tan gran que no podia contemplar-la d’una sola ullada. Quants llibres hi tenien allà? Era impossible saber-ho.

Va deixar la motxilla en una cadira i mentre avançava pels passadissos, encuriosida, rumiava per on podria començar. Tants llibres la desanimaven.

De sobte, va sentir una estranya remor. Un soroll que no sabia d’on venia. Es va aturar i va semblar-li que, uns quants passadissos més enllà, alguna cosa menuda s’havia mogut. Potser era un ratolí. Què havia estat allò? Ho havia vist bé? Juraria que sí. De puntetes s’hi va voler acostar però, aleshores, per on menys s’ho esperava —els peus—, un homenet va passar corrents entre les seves cames. Anava tan embalat que va xocar contra un prestatge gegant i va fer caure tots els llibres a terra.

—Aaaaaaaahhh! —va cridar la Noa, enterrada sota els toms de les enciclopèdies.

Algú reia de forma molt estrident. Tot allò li feia mala espina. El nom del monstre que desapareixia en el seu somni, el titular del diari, aquell parlar tan estrany del professor d’educació física… Els pensaments de la Noa anaven a la velocitat del seu submarí vermell.

Quan es va treure els llibres del damunt, va adonar-se que el terra del passadís de la biblioteca s’omplia d’éssers diminuts que corrien amunt i avall.

—Què són? —es va preguntar la nena, que no sabia què eren.

Semblaven inofensius. L’instint li deia que n’havia de caçar un. Caçar? No tenia ni la més remota idea de com ho faria, però estava disposada a fer-ho. I altra vegada aquell riure estrident que ressonava per tota la biblioteca.

Aquell soroll que abans li havia cridat l’atenció ara, de cop i volta, es convertia en un petit terratrèmol. Tot es movia, al principi suaument, però a poc a poc amb més violència: els prestatges, el terra, els éssers diminuts que no paraven de córrer…

—He de sortir d’aquí! Si em quedo aquí, quieta, les enciclopèdies m’enterraran.

Va arrencar a córrer. Corria cames ajudeu-me. I a la seva esquena els llibres anaven caient un darrere l’altre, anaven caient com una cascada infinita de paraules i més paraules. I la Noa no parava de córrer, tombant pels passadissos de la biblioteca, esbufegant de cansament. Havia tombat per tantes cantonades i havia canviat tantes vegades de direcció que s’havia perdut i ja no podia refer el camí.

Enmig d’aquell terratrèmol de lletres li va semblar veure un petit racó, una mica apartat, i va creure que allà podria refugiar-se, com a mínim durant una estona, d’aquella bogeria d’éssers diminuts i llibres que volaven.

Es va asseure. Li costava respirar. Com podia haver canviat tot tan de pressa? Va cridar per si hi havia algú més a la biblioteca. No va respondre ningú. Un rellotge de paret assenyalava les cinc de la tarda. El temps, com els llibres, volava. El terratrèmol de mica en mica s’havia anat calmant. La nena va aprofitar per agafar una de les revistes del prestatge i comprovar que en algunes pàgines hi faltaven paraules. Què volien dir aquelles desaparicions? Havien esborrat les paraules?

La Noa estava convençuda que aquells éssers diminuts de riure estrident tenien alguna cosa a veure amb tot plegat.

«Segur que són ells els que roben les paraules. N’estic convençuda. N’he de caçar un… Però per què les roben? Potser roben les seves paraules preferides per no compartir-les amb ningú».

Ara havia de planejar com s’ho faria per caçar un dels homenets. Li prepararia un parany. Un parany d’on no podria escapar.

D’aquesta manera la nena pèl-roja va construir una llarga filera de llibres. Llibres de tota mena: gruixuts, primets, de tapa dura, llibres de butxaca, amb les portades plenes de colors, enciclopèdies, també revistes… Els llibres marcaven un camí que acabava tot just on la Noa havia preparat un altre llibre (el més gros que havia trobat) obert de bat a bat.

«El deixaré ben obert. I així aquest homenet anirà seguint tots els llibres, un darrera l’altre, i arribarà fins aquí. I un cop aquí, hauré de ser molt ràpida. Només tindré una oportunitat. Una única oportunitat perquè si s’escapa, aleshores ja coneixerà el parany i se n’escaparà sempre».

Un cop va tenir enllestida la ruta, es va asseure a esperar. Sabia que tard o d’hora apareixeria un homenet, però no podia saber quan trigaria. La Noa va tornar a mirar el rellotge. Encara eren les cinc en punt. Impossible…

Feia una bona estona que havia entrat a la biblioteca. De fet, no podia dir quantes hores duia allà dins. Potser ja era fosc. «Aquest rellotge deu estar espatllat», va pensar. Tantes sorpreses, tantes corredisses, tants llibres l’havien deixat exhausta. Els ulls se li tancaven, morta de son, lluitant per no quedar-se adormida, quan el riure estrident dels homenets va ressonar entre els llibres una altra vegada.

La nena es va aixecar molt a poc a poc. Anava amb molta cura de no fer gens de soroll, perquè l’ésser diminut no l’enxampés. Va treure el cap entre unes enciclopèdies d’història grega i ben al fons, més enllà d’un passadís, immòbil mirant amunt i avall, el va reconèixer…

Què era? Era tan petit que amb prou feines feia un pam d’alçada. Però tenia una força descomunal. Duia un barret i un bastó, sabates i un vestit tot negre. Cabia al palmell de la mà, per això era tan àgil i era tan complicat atrapar-lo. Semblava un insecte molt gros. Una mosca gegant. La Noa va somriure amb la idea.

Tal com havia planejat, l’homenet, pas a pas, salt a salt, a poc a poc, llibre a llibre, resseguia el camí que havia preparat per a ell. Com més s’acostava, més nerviosa estava ella. El cor li bategava furiós dins del pit.

Una mica més, una mica més…

L’ésser diminut va trencar pel darrer passadís, arrossegant els peus. Davant seu, només hi havia dos llibres més preparats… i finalment, el llibre obert de bat a bat.

La Noa ja s’havia amagat a dalt d’un prestatge i calculava l’alçada i el moment exacte que hauria de saltar damunt del llibre per tancar-lo.

«No se m’escaparà, no se m’escaparà», va repetir per a ella. Un llibre més… un altre llibre… i… quan l’homenet va posar el peu a la pàgina…