LA DONA DELS PUNTS SUSPENSIUS

A l’esquena de la Noa s’allunyava el Palau de les Paraules. La noia havia començat a caminar decidida i amb un pas ferm. Davant dels seus ulls, la mica de llum d’una llanterna. Havia d’anar amb molt de compte per no perdre’s, per no trobar-se amb algú perillós.

La Noa només podia pensar en el Bosc de les Faltes d’Ortografia, en com seria, i com descobriria l’amagatall del monstre.

Mentre revisava el diccionari per saber com continuar, va sentir una tristesa molt fonda, una enyorança de casa seva, de la seva habitació. S’hauria volgut quedar alguns dies vivint al Palau de les Paraules. En aquell lloc semblava que tot era possible. Fins i tot la tristesa es podia tornar alegre. Li hauria agradat investigar d’on venien alguns mots que no coneixia i la fascinaven. Enfilar-se als prestatges i conèixer més poetes, o parlar amb actors o periodistes, per saber com feien servir ells les paraules. Però ara que caminava tota sola, en plena nit, recordava el pare.

De cop, un soroll enllà del camí la va alertar. I en un acte reflex va apagar la llanterna. Ja l’havien avisat els apòstrofs; la seva cara ara ocupava les parets de tots els pobles i, si la reconeixien, els barbarismes no la deixarien escapar. Es va amagar entre uns matolls i, a les fosques, intentava esbrinar qui hi havia allà fora. Potser era algun animal… o potser només eren imaginacions seves.

Va donar una última ullada i ni rastre de l’origen del soroll…

Ara calia buscar un lloc on descansar una mica. No podia caminar tota la nit. Perdria les forces. I si de sobte començaven a ploure accents? Valia més no arriscar-se. Seria una imprudència.

Segons els seus càlculs, era al Camí de les Esdrúixoles, un camí polsós ple d’arbres infinits plantats a banda i banda. Es va desviar i es va estirar sota un immens arbre del qual no sabia el nom.

—L’hauria de buscar per saber com es diu… —es va dir en veu baixa, però els ulls se li tancaven d’esgotament.

Va tancar els ulls sabent que la nit cada cop seria més llarga, però no va poder ni agafar el primer son quan una veu dolça com una flauta va dir:

—Bona nit…

Ho havia sentit bé? La nena pèl-roja es va aixecar de cop.

—Qui hi ha? —va demanar, buscant la llanterna entre les seves coses.

—Sóc jo…

—Qui?

—La Dona dels Punts Suspensius…

Aleshores la va il·luminar amb la llanterna. Tenia els ulls tristos i un posat melancòlic, però és clar, era la dona dels PUNTS SUSPENSIUS, era el seu estat natural… Durant un instant va dubtar si allò era un somni, com ja li havia passat amb el submarí, com passava en aquell món on les paraules es barrejaven amb els somnis. La Noa es va fregar els ulls i, apuntant directament a la cara de la dona, li va preguntar:

—Què hi fas aquí?

La dona va fer una pausa molt llarga i, apropant-s’hi, li va respondre:

—Venia… per… acompanyar-te…

—Però si els apòstrofs m’han dit que hi vagi tota sola.

La resposta de la nena la va inquietar.

—Això t’han dit els apòstrofs? —va preguntar la dona, intentant guanyar temps—. Ja… però… els apòstrofs ja se sap… cada cop estan més vells… i comencen a perdre el senderi…

Que estranya que era aquella aparició! Què hi feia allà?

La dona li va explicar de manera intermitent que volia acompanyar-la perquè el camí era molt perillós i necessitaria algú que li donés un cop de mà o l’ajudés a orientar-se. La Noa no va acabar-ho d’entendre, però segur que venia amb bona fe, va pensar, i la bona fe sempre és benvinguda.

La Noa va proposar que descansessin una mica. L’endemà, que continuaria sent de nit, caldria estar preparat. Però la Dona dels Punts Suspensius, de sobte, molt nerviosa, li va respondre que no, que aquell era un mal lloc per aturar-se, perquè segurament els barbarismes les enxamparien.

Durant uns minuts la Noa i la Dona dels Punts Suspensius van discutir. Primer amb la veu calmada, però cada cop anaven apujant el to.

—Aquest no és un bon lloc per descansar. De debò —va replicar la dona, amb una inusitada seguretat.

—Ah no? Però si jo diria…

—Pots dir el que vulguis, però fes-me cas. Aquí, els barbarismes ens atraparan.

La Noa va notar que la dona havia perdut els punts suspensius…

—Faràs el que et dic! —va cridar la dona.

—No! —va contestar la nena, acostumada a bregar en discussions amb el seu pare. Jo em quedaré aquí. Si vols, avança’m. Ens trobarem demà al matí.

La nena pèl-roja va tenir la mateixa sensació que a la biblioteca quan havia caçat el primer homenet i centenars, milers d’ulls els observaven. Hi havia alguna cosa en el Camí de les Esdrúixoles que la inquietava, però no sabia ben bé què.

La dona va callar i es va quedar al seu costat. Van sopar una mica, tots dues, en silenci. Després de sopar, ni contes, ni històries. Van dormir com un tronc.

Aquella nit no van aparèixer ni els estels.

Mentre la nena pèl-roja somiava submarins o deserts plens d’aigua, la Dona dels Punts Suspensius va llevar-se. Va comprovar que la Noa dormia i, de puntetes per no despertar-la, se’n va anar.

Cap a on? No va confessar-ho mai. Però va tornar al cap d’unes hores com si no hagués passat res.

L’endemà al matí, que era de nit, quan la nena es va despertar, la dona seguia estirada al seu costat, i va fingir un llarg badall de son i va fer veure que les hores dormides l’havien calmat. La nena no va notar res d’estrany, es van desitjar bon dia, i mentre enfilaven el camí, van començar a ploure accents.

Amb els peus enfangats, van deixar enrere el Camí de les Esdrúixoles i van travessar el Riu de les Síl·labes. La Noa es va aturar un moment per refrescar-se. El Riu de les Síl·labes estava ple de peixos petits, fets de síl·labes petites. De sobte, la nena va notar que la Dona dels Punts Suspensius tornava a estar neguitosa.

Quan es va aixecar, després de remullar-se les mans, ho va entendre. Li va costar de creure, però enllà de les muntanyes les esperaven l’exèrcit de barbarismes. Un exèrcit immens. Però com podia ser? La nena estava convençuda que encara els duia un bon avantatge.

Havien de córrer. Havien de córrer més!

Segons el diccionari anaven ben encaminades, ja veien de lluny el Bosc de les Faltes d’Ortografia, si podien arribar fins el bosc, potser amb una mica de sort, podrien despistar-los entre els arbres, amb les ombres i la poca llum que hi havia.

Calia córrer amb totes les forces però la Dona dels Punts suspensius, mentre saltava, de pedra en pedra, agafada de la mà de la nena no parava de plorar i plorar.

Què li passava?