L’HABITACIÓ SECRETA DE LA H

L’habitació era molt fosca i plena d’andròmines. Cada prestatgeria estava carregada de pots de conserva. Hi havia molta pols i la Noa va esternudar. El Verb s’havia quedat just darrere d’ella palplantat, vigilant la porta.

Al fons de l’habitació va veure una senyora gran amb un vel que li tapava el rostre. Era la Filòloga. Estava asseguda en una tauleta, amb una bola de cristall entre les mans.

—És la primera vegada que véns, oi? —va demanar la senyora amb una veu de mestra d’escola enfadada.

—Sí —va respondre, tímida, la Noa.

—Es nota. Per com mires.

El Verb, molt amable, va deixar de controlar la porta i es va acostar a la Filòloga, li va dir alguna cosa a cau d’orella i ella va dibuixar un somriure enfadat als llavis.

—La seva paraula preferida? —va repetir en veu alta.

Amb cara de pocs amics, va donar una ullada per tota l’habitació, i amb un gest va fer seure la Noa a la tauleta minúscula.

—Sembla que tingui mal caràcter, però en el fons és molt divertida —va avisar-la el Verb per tranquil·litzar la nena.

Aquella cambra tan lúgubre era l’habitació de la H. I justament tenia el nom d’aquesta lletra perquè no calia pronunciar-la perquè existís. Ara ho començava a entendre tot. Una lletra secreta però imprescindible per al llenguatge.

El Verb no podia estar-se quiet gaire estona, remenava els pots de paraules. I la Filòloga, tot i que intentava concentrar-se en la bola de cristall, de tant en tant aixecava els ulls dins d’aquell vel i el renyava:

—T’estic veient! No toquis res. Tothom que ve aquí es creu amb el dret de tocar-me les paraules i després me les desordenen. I necessito silenci. Silenci. H!

El Verb va parar de cop i, còmplice, va picar l’ullet a la Noa. La Noa pensava què devia mirar a la bola de vidre amb tanta dèria aquella senyora rondinaire.

—Com et dius?

—Noa.

—Un molt bon nom… —va dir per primera vegada amb un to alegre—. Saps què significa?

—No… —va contestar.

—Com pot ser que no sàpigues què vol dir el teu nom?

La senyora va fer una llarga pausa, més teatral que sincera. I el Verb va treure el cap per la porta i va començar a impacientar-se. Com si allà fora passés alguna cosa.

—Tenim una mica de pressa —va dir—, perquè resulta que l’exèrcit de barba…

—Xxxt… Les presses són el pitjor dels mals. A poc a poc i bona lletra —va exclamar la Filòloga, que fins i tot podia sentir els pensaments de la gent, semblava—. Noa, ara no diguis res… Tanca els ulls. Què hi veus?

—Res…

—Imagina que quan tanques els ulls, pots veure dins teu… Has de buscar… buscar la teva paraula preferida… I…?

—Res de res… —va lamentar la Noa.

—No sortirà a la primera —va voler calmar-la—. Con-cen-tra-ci-ó.

La nena va concentrar-se molt, fent cas a la Filòloga, perquè sabia que era un moment molt important. Ningú no podia ajudar-la. Havia de ser ella, tota sola, qui trobés la seva paraula preferida. La paraula l’ajudaria a arribar al Bosc de les Faltes d’Ortografia i destruir el ()

Va tancar els ulls i va deixar que la imaginació li volés lliurement. Va veure el submarí, el seu pare, els dofins, l’escola… No se sap quanta estona va quedar-se així, viatjant mentalment, quan de cop i volta un soroll terrible li va fer obrir els ulls.

—Què passa? —va demanar de forma instintiva.

A fora de l’habitació de la H se sentia una remor estranya. Cada cop més forta. Potser era la gent que, engrescada per l’intercanvi de paraules, s’entusiasmava més. La Noa es va girar i va veure l’expressió nerviosa del Verb. No es podia entretenir. Va tornar a tancar els ulls…

—Comences a veure… —va dir la Filòloga movent les mans damunt de la bola de vidre—. No parlis. Concentra’t.

Però era impossible. Altra vegada aquell soroll tan fort, aquell so metàl·lic que retrunyia per tota l’habitació.

—Què és aquest soroll? —va preguntar la Noa, espantada.

—Ja s’acosten… ja s’acosten… —va murmurar la Filòloga.

—Potser és la gent… —va suggerir la nena, però el Verb de seguida la va interrompre.

—No, no és la gent.

El Verb, va córrer cap a la nena. Què carai passava allà a fora? Havien d’afanyar-se, començava a fer-se tard. Una tempesta d’accents havia esclatat feia una estona. Una tempesta d’accents? Impossible.

No era cap casualitat. Això volia dir que els barbarismes eren molt a prop.

El Verb sabia que no podien quedar-se allà tancats.

—Què passa quan plouen accents? —va preguntar la Noa.

—Si plouen amb molta força ho poden destrossar tot.

—Són els barbarismes —va afegir la Filòloga—. Els han vist travessant el Desert del Silenci. Vénen a buscar alguna cosa.

A la Noa se li va tallar la respiració.

—Ho he vist a la bola de vidre! Ja són aquí. Heu de fugir. Vénen a atrapar-vos. Et vénen a buscar, Noa!

—A mi? Per què?

—Perquè saben que vols destruir el () i com que encara no tens paraula preferida ets més vulnerable. Has d’escapar. Tanca els ulls, només tu tens la solució!

La Noa va tancar els ulls immediatament, però no va tenir temps de res. Es va sentir la veu d’un barbarisme.

—No podem deixar ningun puesto sense registrar! Obriu la porta!

La Filòloga va aixecar-se el vel. Tenia els ulls blaus i plens de pànic. Tots tres es van mirar.

—Corre cap aquella porta, Noa —li va ordenar—. Entraràs dins de la teva imaginació i podràs escapar.

—I un cop allà, què he de fer?

—Algunes paraules estan desapareixent —va continuar la Filòloga—, això ja ho saps, però no només les paraules, també les lletres. I si desapareixen les lletres ja no podrem formar paraules, i…

Van sonar cops a la porta i es va sentir la veu bruta del Barbarisme.

—A la de una, a la de dos…

—A la porta, nosaltres l’entretindrem —va manar el Verb a la nena mentre l’estirava del braç.

—Corre!

—I a la de tres!

Just quan la porta va cedir i la pluja d’accents repicava amb més força, la Noa es va girar per última vegada i va veure el cos llefiscós del Barbarisme. Havia de ser valenta. Va tancar els ulls, va obrir del tot la porta i, sense pensar-s’ho dues vegades, va desaparèixer.

Ningú, ni ella mateixa, sabia a on aniria a parar.