IMAGINA

Quan la Noa va obrir els ulls, el primer que va notar va ser una gota d’aigua al front que queia des del sostre.

A on era?

Estava empresonada en una cel·la bruta. Hi regnava un silenci poderós. El terra era fred i la foscor amagava un altre cos al seu costat. La nena es va aixecar. Volia saber qui era. I va veure l’Home dels Interrogants estirat en un racó, arraulit sota una manta.

—Home dels Interrogants… Home dels Interrogants… —insistia la nena mentre el sacsejava—. Vinga! —Ho va provar amb més força.

De mica en mica, l’home es va anar despertant. Estava confós i desorientat. La Noa va buscar pertot arreu si encara conservava el llibre blanc i el diccionari, perquè ja no els tenia a la butxaca. Potser els havia perdut, o l’hi havien pres.

Mentre l’home s’incorporava, li va explicar:

—No recordes què ha passat quan t’han portat? Ens deuen haver pres tot el que tenim, oi? Tu saps com se deia el barbarisme que ho ha fet?

—I què farem? —va preguntar la Noa.

—I a tu, com t’han agafat?

Però la Noa ja no feia cas a les preguntes nervioses de l’Home dels Interrogants. A ell, com a tants altres, els havien atrapat als grans magatzems, o pel Riu dels Monosíl·labs, o a qualsevol lloc, tant era…, els barbarismes ja ocupaven totes les ciutats.

La nena pèl-roja estava capficada a trobar una sortida. Resseguia les parets, mesurava les distàncies, fent llargues passes d’un costat a l’altre. La nit allà fora, engolida pel Bosc de les Faltes d’Ortografia, llarga com els passadissos d’aquella cova. De tant en tant, tots dos callaven, perquè els crits d’alegria que provenien d’enllà de la porta eren esgarrifosos.

—Vine! —va ordenar la nena.

—Què vols fer?

Aleshores es va enfilar a l’espatlla de l’Home dels Interrogants per intentar esbrinar què passava. Els barrots on s’agafaven es van obrir i tots dos van caure, altra vegada, a terra.

Lentament, va aixecar els ulls i un barbarisme molt alt i molt fort els va agafar pel braç i, sense dir res, els va conduir a empentes pels llargs passadissos que semblaven no tenir final. L’Home dels Interrogants hauria volgut preguntar on carai els portaven, però a mesura que anaven creuant passadissos, cada cop més barbarismes s’hi anaven afegint, i no s’hi va atrevir.

Els crits d’alegria que havien sentit a la cel·la ara tenien el rostre d’aquells soldats lletjos i malparlats.

Finalment, van arribar a una gran sala, el Barbarisme es va aturar. La nena mirava cap a un costat i cap a l’altre i només veia barbarismes. Es va fer un silenci prodigiós i de sobte es va obrir la porta.

Davant dels seus ulls, una immensa biblioteca en runes.

S’assemblava a la biblioteca de l’escola però la Noa, que s’hi fixava molt, sabia que aquella biblioteca destrossada era infinitament més grossa, amb infinitats de llibres més, i infinitament més destruïda. Les cadires trencades, les taules rosegades, tot ple de cendra i els vidres de les finestres fets a miques.

El Barbarisme que els havia acompanyat va agafar un llibre qualsevol, el primer que va trobar, el va girar, com si en comprovés algun defecte i, mirant la pèl-roja, va clavar una mossegada a la coberta i va començar a mastegar-la. Es cruspia el llibre mentre els altres reien.

La Noa va notar un petit moviment a la butxaca. Dissimuladament, sense fer cap moviment brusc, hi va ficar la mà i… sorpresa! El llibre blanc… Un riure estrident i diminut s’allunyava a tota velocitat de les seves cuixes.

—Un apòstrof? —es va preguntar en veu baixa.

Potser si s’atrevia i es concentrava podria imaginar alguna solució i gràcies al llibre es faria realitat. Va mirar l’Home dels Interrogants, però de sobte semblava que ja no li quedaven dubtes.

Mentre els altres barbarismes reien, cruspint-se els llibres, un so ferotge va sacsejar tota la biblioteca. Tothom es va quedar immòbil.

Aquella por que havia envaït la Noa, convertint el poble en cendres o caminant pel bosc, semblava llavors que es feia real. Una por concreta, que va posar els pèls de punta a l’Home dels Interrogants i va paralitzar a la resta.

L’home i la nena es van mirar i no els va caldre dir-se res, perquè tots dos sabien que el () faria acte de presència en un no res.

I aleshores la Noa, enduta per un impuls, per una intuïció, no sabia explicar quina, va deixar la ment completament buida, en blanc, i va imaginar la seva paraula preferida: «Eufòria». Va tancar els ulls amb força mentre dibuixava a l’aire la seva paraula.

Si tens les paraules, mai no estaràs sola.

Just en aquell moment, va sentir la presència del monstre… per primera vegada i última, tenia davant seu l’indescriptible ().