UN ANIMAL SENSE NOM
La Noa somiava moltes nits que tripulava un submarí vermell, molt gros. Un submarí capaç de viatjar a les profunditats dels oceans, capaç d’investigar les parts més fosques i més remotes de tots els mars.
Era el seu somni preferit.
Si la Noa hagués pogut triar cada nit un somni, segur que repetiria sempre el mateix. Perquè de gran volia viatjar per tot el món, conèixer les muntanyes més altes i selves amb arbres mil·lenaris i animals salvatges. Volia pilotar un avió i volar el més amunt possible, per tocar els núvols de cotó fluix, i també convertir-se en la primera submarinista que descobrís l’últim gran animal marí.
La Noa no coneixia la por.
S’enfilava cada tarda als arbres dels parcs i contemplava la ciutat abans que es fes fosc o pujava al terrat i espiava els avions que deixaven un rastre blanc al cel.
—Noa, encara has de fer els deures! —cridava la seva mare des del menjador.
—Ja vinc, mare!
—Es farà tard i encara has de sopar —li deia des de la finestra.
—Una mica més, sisplau —insistia la nena pèl-roja. La Noa tenia uns cabells pèl-rojos molt bonics.
Però aleshores la mare feia aquella cara de «no em facis enfadar» i la nena baixava mig remugant cap a casa.
Després de fer els deures, es dutxava. Mentre es pentinava, li agradava dibuixar sanefes als vidres entelats i, en acabat, trobar-se el plat fumejant a taula. El que més li agradava llavors, quan ja feia la darrera cullerada, era anar cap al menjador, buscar entre els diaris i revistes i, quan trobava algun que li feia prou el pes, retallar les fotografies amb els paisatges més espectaculars. Retallava deserts amb un sol immens i una llarga filera de camells, retallava selves tropicals d’un verd lluent, retallava dofins saltant enmig de les onades… S’hi podia passar hores senceres, fins que el pare li recordava que a l’endemà calia llevar-se ben d’hora per anar a l’escola.
—Pare, sabies que els dofins tenen un llenguatge propi?
—Què vols dir? —preguntava el pare, intrigat.
—Que es comuniquen a través de sons.
—I com ho saps això?
—Ho he llegit.
—Ah…
La Noa sovint deixava bocabadat el seu pare.
—I saps quin és el desert més gran del món? —li va preguntar un dia.
—El Sàhara? —va respondre el pare, vacil·lant.
—No! El desert més gran del món és el de l’Antàrtida.
—Si posessis tanta atenció en la feina de l’escola com en els deserts segur que trauries més bones notes. —I després d’una pausa, va afegir—: Ara Noa, renta’t les dents, un pipí i a dormir.
Obedient, la nena va rentar-se les dents, va fer un pipí i, quan ja estava tapada fins dalt amb els llençols, va agafar un llibre de la tauleta de nit. Però el pare des de la porta li va dir:
—Avui no, filla. És massa tard. Has vist quina hora és? Entre els dofins i els deserts s’ha fet tardíssim.
Quan passava això, la nena, ajuntava les celles i arrugava el front. A la Noa li fascinaven les històries d’abans d’anar a dormir. Eren sempre màgiques i amb un final inesperat.
Aquella nit es va quedar sense història i va donar voltes i més voltes al llit, enredant-se amb els llençols. No podia dormir. El cap li anava a mil per hora. I al final, esgotada, els ulls se li van tancar. Quan els va obrir ja era dins del submarí vermell.
Tota la tripulació estava a les ordres de la capitana pèl-roja, que seguint la seva inspiració —que no fallava mai—, dirigia la màquina cap a les profunditats, allà on gairebé ni els rajos solars no hi arriben.
Aleshores, quan la nau semblava que ja no podia avançar més, vet aquí!, descobria una petita drecera entre dues roques immenses, i la capitana pèl-roja executava l’ordre de continuar perquè, segons li havien explicat uns pirates d’un altre somni, allà dins hi havia un animal prodigiós que ningú no ha vist mai.
—Potser només és una llegenda.
—No, no… és veritat! Segur que és veritat!
Al cap d’un moment la Noa ja tenia el nas enganxat als vidres per si podia veure res. Tot era negre. Però de sobte, per art de màgia, uns ulls gegants la van mirar de molt a prop. Ella no es va espantar. A les profunditats marines el món es movia a càmera lenta.
—Com es diu aquest animal? —va preguntar la Noa a un dels seus científics.
—No ho sé…
—Doncs miri-ho a l’ordinador, necessito tenir tota la informació possible.
L’animal, que feia més de trenta metres, tenia molts ulls —impossible comptar-los tots—, cadascun d’un color diferent —verd, blau, negre, taronja, morat…—, la pell d’un llangardaix… Era una mena de pop, però amb més tentacles…
—Ja ho tinc, ho he trobat al Google! —va cridar el científic, entusiasmat.
—Quin nom té?
— .
—Com? —va repetir la Noa, que no ho havia entès.
— .
—Però si no diu res…
—Que sí, capitana Noa —va afirmar el científic, convençut que la noia li prenia el pèl.
—No l’he sentit bé… Me’l pot repetir?
—És clar!
I aleshores com si uns braços molt llargs l’estiressin del somni, es va despertar de cop. Era el despertador.
Bon dia! L’hora d’anar a l’escola.
Que estrany…
El pare ja feia estona que feinejava per casa, amb l’esmorzar, la motxilla i les presses. La Noa, asseguda al llit, va rumiar què havia passat en aquell somni. Era com si la paraula més important, de sobte, hagués desaparegut. Però no li va donar més importància. En els somnis tot és possible. Després d’esmorzar, mentre recollia els plats de la taula, va fixar-se en el diari que llegia el pare. La Noa es va fregar els ulls. Enmig d’un titular gegant amb lletres negres hi havia un buit.
Faltava alguna cosa.
Com podia ser?
Com si també haguessin esborrat aquella paraula. Una altra vegada, la Noa va quedar-se pensativa. Què passa amb les paraules?
Des de la porta de casa el pare la cridava:
—Afanya’t! Que començarà la classe i no t’esperaran!