EL LLAC DE LES LLETRES

Un sol inflat i roig il·luminava el Llac de les Lletres. Flotava enmig del cel blau com un ou ferrat.

Per arribar al Llac de les Lletres calia passar per un camí polsós i creuar un petit llogaret de quatre cases. Casetes baixes, la majoria blanques, amb xemeneies i portes molt grosses. Del llac naixia un petit riu i, de mica en mica, vorejant muntanyes i poblets, s’allunyava fins a travessar una vall amb arbres baixets i flors de colors estrafolaris.

Si la Noa hagués fet el camí a peu, amb la motxilla i el diccionari, se li hauria gelat el cor de veure que totes les cases estaven cremades, com si un immens incendi les hagués destruït. Els poblets estaven abandonats. L’aire era espès i els carrers plens de mobles trencats: taules, cadires, sofàs… I cendres: al voltant del Llac de les Lletres ja no hi havia ningú, o gairebé ningú, només cendres.

Què havia passat?

El parèntesi era cada cop més feble. I si el () ja s’havia escapat?

La Noa estava estirada a la riba del Llac de les Lletres, xopa d’aigua i amb els ulls tancats. El submarí havia explotat i el corrent del llac l’havia fet surar a la superfície. A menys d’un metre de distància, l’Home Superlatiu i la Dona dels Punts Suspensius la miraven molt atents.

—Està adormidíssima —va sentenciar l’home.

—Tu creus… —va respondre la dona sense acabar de…

—Mai no havia vist ningú dormir tant.

—Ets tan exagerat que…

—Jo sóc tan exagerat com tu suspensiva —va concloure l’home SUPERLATIU.

La Noa va estossegar. A poc a poc, va obrir els ulls. On era?

—En un dels llacs més fantàstics de tots.

—Al Llac de les Lletres…

La nena pèl-roja es va aixecar. Tant la dona com l’home s’hi van apropar. Necessitava entendre on era. L’últim que recordava era que havia pilotat el submarí i ara…

—Sembla que estàs sorpresa…

—El Llac de les Lletres? —va repetir la Noa. He tingut un viatge accidentat.

—Un superviatge flipant? —va preguntar, curiós, l’Home Superlatiu.

La nena no sabia què respondre.

—Eh… sí, més o menys… Resulta que fugia dels barbarismes…

De sobte, la cara els va canviar a tots dos.

—Oh! Anomenar-los és perillosíssim!

—Per què? —va demanar la Noa.

—Perquè el monstre domina el llenguatge i si sap que algú parla del seu exèrcit…

—Què?

—Doncs…

—Sí…

—Imagina què passaria…

—Deixa-ho —va interrompre l’Home Superlatiu—. És la Dona dels Punts Suspensius, és complicadíssima.

—Vinc de l’habitació de la H, he de recuperar una lletra perduda aquí al llac i després he de seguir el meu camí.

—Deu ser un camí feixuguíssim!

—Bé…

—No podies arribar en més bon moment!

—Per què? —va preguntar la Noa.

—Perquè quan l’exèrcit dels… —La Dona dels Punts Suspensius va fer honor al seu nom, però la Noa, farta de tan misteri, la va interrompre.

—Barbarismes!

La Noa els va explicar que venia del fons del llac i que havia intentat, sense sortir-se’n, rescatar la W. Ells se l’escoltaven amb la boca oberta. La W continuava allà baix. Els barbarismes se l’havien volgut endur i quasi ho havien aconseguit. Havien estat de pega! La gent del llac no havia sabut que els barbarismes s’acostaven a les cases. La lletra W havia intentat fer el crit d’alerta. Ja era mala sort! Perquè paraules amb la lletra W n’hi ha poques, molt poques. Si hagués estat la A, segurament hauria cridat «Auxili!», o si hagués estat la S, «Socors!», o la V, «Veniu»… Però la W… cridava «Web, Web!». I res… No havia trobat la paraula adequada per avisar la gent. Els barbarismes la van atrapar però, com que eren molt maldestres, amb les presses van relliscar… van caure… i van perdre la lletra al fons de tot… No es van atrevir a anar-la a buscar i van fugir cames ajudeu-me.

L’Home Superlatiu estava ben atabalat:

—No podem continuar d’aquesta manera. És terrible! Avui ha estat la W, però i demà? Qui serà demà? Demà podríem ser qualsevol de nosaltres.

La dona, oblidant els seus punts suspensius, va preguntar:

—I com ho farem? Com la rescatarem? Algú té cap idea?

La Noa va acostar-se al llac blavíssim i se’l va mirar detingudament. Hi ha veure tot de paraules amb la W surant.

Whisky, kiwi, Hawai, Wolfram, twist, waterpolo…

—No hi podem arribar —va sentenciar la dona.

—Jo puc ajudar-vos!

I aleshores l’home i la dona van esclatar a riure.

—Què has dit, bonica?

—Que jo puc ajudar-vos a recuperar la W.

La segona vegada havia sonat més convincent.

—N’estàs completament segura? —va preguntar intrigat l’Home Superlatiu mentre es rascava la cara.

La nena va treure el llibre blanc de la motxilla. I de la primera pàgina va imaginar una llarga corda i un equip de busseig: amb la màscara, les aletes, el cinturó, el tub… Mentre ho feia, amb un somriure, llarg com una tallada de meló, els va prometre:

—No en tingueu cap dubte. Recuperarem la W.

Davant la mirada expectant de l’Home Superlatiu, la Noa havia imaginat que al llibre blanc apareixia tot el que necessitava. I, vet aquí!, es va fer realitat, tal i com li havia promès l’Apòstrof.

Ella, tota sola, aniria seguint el rastre que deixava la lletra W fins a arribar al punt exacte on estava encallada. Ho tenia tot previst. Sabia, gràcies al viatge amb el submarí vermell, com arribar-hi.

Es va acomiadar de la dona i de l’home, i va endinsar-se en l’aigua. El llac era fred, fosc i fondo. Anava baixant mentre contemplava les paraules perdudes movent-se d’un costat a un altre com una bossa de plàstic a la mar.

L’Home Superlatiu, a la riba del llac, havia avisat a en Lluc «el monosil·làbic» (només parlava amb monosíl·labs), a la Carme «la plana» (només feia servir paraules planes), un parell de comes i un pronom que no fos feble, i entre tots cinc tibaven la corda perquè la Noa anés baixant fins al fons. I tant que baixava! Com que ella intuïa el camí, s’hi acostava ben de pressa.

—Una mica més, una mica més…

I allà hi havia la W! La va acaronar i la va tranquil·litzar, ben aviat sortirien a l’exterior. Va estirar-la per una de les extremitats enganxades a la roca i en un tres i no res va començar a surar:

—Web! Web! Web! —cridava d’alegria.

Que poques paraules que sabia aquella lletra!

Feina feta. No era tan complicat. La nena pèl-roja va estirar la corda perquè els de dalt sabessin que ja la podien pujar.

—Fantàstic! Excels! Ara tots a estirar ben fort la corda cap amunt —va dir l’Home Superlatiu.

Anava pujant a poc a poc, la nena pèl-roja gaudia del paisatge lunar del fons del mar quan, de sobte, la corda es va trencar.

—Ahhhhhhh! —cridava sense veu la Noa al fons del llac.

I mentre es precipitava cap al fons dubtava, potser no se’n sortiria, d’aquella.