ELS GRANS MAGATZEMS

Quan la Noa va obrir els ulls, era davant d’uns grans magatzems. Va recordar el que li havien dit els apòstrofs: «Els somnis estan fet de paraules i les paraules estan fetes de somnis». Potser no era exactament el que havia imaginat, però sospitava que allà s’hi amagaven moltes sorpreses. Uns grans magatzems de paraules, en un edifici immens de color verd. Al seu costat l’Home dels Interrogants es pentinava el bigoti amb satisfacció.

—Hi entrem? —va proposar.

Just a la porta hi havia un venedor clenxinat que, amb un escuradents a la boca, els va convidar a entrar:

—Aquí senyora, aquí mateix. Les millors paraules. Les més netes. Aquelles paraules que fan quedar bé a tothom. Ben lligades, sí senyors. Tenim frases en prosa i també en vers, tenim parelles de paraules de cinc síl·labes, rimades. Una autèntica obra d’art! En tenim de boniques i de lletges, i per fer jocs de paraules. I si ja té les paraules però li falten els accessoris, no pateixi que també en tenim: accents, comes, guionets, punts suspensius… per deixar la frase sempre a mitges, ah… I signes d’exclamació! Molts! Miri aquesta paraula: Atzur. Atzur tan maca com és, amb tant de color i que poca gent que la fa servir! Va qui s’anima? Qui em compra una parauleta?

La nena s’ho mirava tot embadalida. Hi havia un munt de gent que corria cap a un costat i cap a l’altre. Cues per agafar el carro de la compra, cotxes i camions aparcats a fora. Una gentada, un guirigall… Just davant de la porta d’entrada, unes lletres grosses i brillants donaven la benvinguda a tothom. L’Home dels Interrogants va deixar, durant una estona, de fer preguntes. Caminaven a poc a poc, perquè la Noa no es volia perdre res. Quan es van obrir les portes de vidre, un home amb el cap pelat i una barba molt espessa —com una cara capgirada— que vestia amb texans, samarreta i bambes esportives va aixecar els braços d’alegria i es va abraçar amb l’Home dels Interrogants. Saltava, no parava quiet.

Qui era aquell home?

—Ohhhh! Ja em perdonaràs l’exclamació! —va dir l’Home dels Interrogants—. Quants anys feia que no et veia?

—Benvinguts! —va respondre l’home calb encara abraçat.

—Oi que no ens esperaves?

—I tu no canvies, eh. No m’ho diguis —va dir a la Noa—. T’ha fet preguntes tot el camí.

La nena pèl-roja va fer que sí amb el cap. I continuava perplexa, badant amb la vida d’aquells grans magatzems. Havia oblidat en un tres i no res la calor del Desert del Silenci i tota aquella sorra que s’havia empassat.

—Has vist qui t’he portat? —va intervenir l’Home dels Interrogants agafant-la per l’espatlla.

—Et saludo!

Aleshores l’Home dels Interrogants els va presentar. A la seva manera, és clar.

—Noa, deixaràs que et presenti un VERB? Verb, vols conèixer la Noa?

—Un verb? —va demanar encuriosida—. Encantada!

—Ho sóc, —va respondre cofoi el Verb.

Els verbs eren coneguts perquè movien tota la ciutat, treballaven a molts llocs, també als grans magatzems. Feien que tot funcionés, agilitzaven els intercanvis, prenien decisions, ajudaven la gent. Algunes de les feines més complicades sempre acabaven en mans dels verbs, perquè tothom hi confiava. Si t’acompanyava un verb significava que no pararies quiet ni un instant.

—Som-hi! —va exclamar el Verb.

La Noa el va seguir però, en girar-se, s’adonà que l’Home dels Interrogants s’acomiadava amb un gest trist. Per què?

—I ell?

—Què li passa?

—Que no ve amb nosaltres, l’Home dels Interrogants?

—Ha de marxar, Noa!

S’hi van acostar perquè la nena volia acomiadar-se’n.

—Adéu-siau? Em pregunto si tindràs un bon viatge…?

—Tothom marxa, aquí, —va protestar la Noa.

—És clar, som paraules —va voler explicar-li el Verb—. Les paraules només durem el temps que ens pronuncia una boca o una mica més si tenim sort i estem escrites en algun paper.

—I on vas? —va demanar la noia a l’Home dels Interrogants. Però no va rebre cap resposta, perquè ell no en tenia, de respostes, només preguntes.

—Se’n va a preguntar. A fer preguntes. És la seva feina. I la fa molt bé. És molt important que hi hagi algú que es dediqui només a fer preguntes. Au, va! Hem d’aconseguir la teva paraula preferida i la trobarem aquí. Només amb la teva paraula preferida podrem vèncer el monstre.

Es van acomiadar de l’Home dels Interrogants. Es van prometre que es tornarien a veure, que es trobarien directament al Palau de les Paraules. Tots dos homes es van tornar a abraçar. La Noa sabia que estava en bones mans.

Quan van quedar-se tots dos sols, el Verb li va proposar anar per feina. Coneixia un lloc molt especial on triar i remenar paraules. Mentre avançaven pel supermercat, l’home de la barba espessa li va explicar amb tots els ets i uts com funcionava tot:

—Aquí, als grans magatzems, ningú descansa mai. T’has fixat en aquesta llum fluorescent? Mai no pots saber si és de nit o de dia. Aquí no hi ha temps.

Aleshores la Noa ho va entendre, al món de les paraules els minuts i les hores no eren tan importants. El Verb va continuar:

—Aquí trobaràs prestatgeries amb tot tipus de paraules. En diferents seccions. També n’hi ha alguns que les intercanvien. Gent que guarda paraules molt velles i són les més valuoses, d’altres reparteixen ADJECTIUS o pronoms… El supermercat té tres grans seccions: la de les paraules esdrúixoles, les planes i les agudes. Veus aquells d’allà que criden? Són els exclamats, sempre estan apunt per llançar consignes i crits de guerra. Són bona gent però fan massa soroll. Aquests altres —va assenyalar amb el dit—, són més perillosos del que la gent creu, es poden passar el dia contemplant un paisatge o una porta… són els adjectius, t’afalagaran o t’arruïnaran, només cal que siguin un o dos.

—I aquells tan petits d’allà?

—Ui! Els pronoms febles… Tothom se n’omple la bo ca, però a l’hora de la veritat, poca gent els fa servir. Cada cop menys.

Es van aturar davant d’un rètol lluminós i cridaner.

—I què feu aquí? —va preguntar la nena.

—Aquí, les paraules ens posem guapes. Algunes necessiten perfilar alguna part del cos, d’altres tenen molt mala lletra… Però jo no et portaré a cap d’aquests llocs, perquè no trobaríem allò que busques.

Just en aquell moment una arrova presumida sortia del local. L’@ els va passar pel costat amb el pentinat crepat com nou.

La Noa, de fet, tampoc no tenia gaire clar què era allò que buscava.

—No t’amoïnis si no saps encara quina és la teva paraula preferida. Jo vaig trigar molt de temps a descobrir-la.

—I com ho vas saber que era la que t’agradava més? —va gosar preguntar.

—No t’ho sabria explicar… Ho saps i punt. Però et porto a un lloc on t’ajudaran…

Van tombar per uns quants passadissos il·luminats. La gent avançava amuntegada i no parava de murmurar o cridar, uns quants nens jugaven a intercanviar-se PALÍNDROMS, allò era una olla de grills.

Finalment, van arribar en un racó ple de caixes. Devia ser el magatzem. Allà, plantat i seriós, hi havia un altre home, més jove i també amb barba, que en veure’ls arribar no va moure ni una cella. El Verb se’l va quedar mirant en silenci. I l’altre home, sense immutar-se, li va demanar una contrasenya.

El Verb es va girar amb un somriure fanfarró i va mirar la Noa.

—Cada vegada són més senzilles aquestes contrasenyes. ABECEDARI. —Ho va repetir dues vegades—: A-BE-CE-DA-RI.

L’home els va deixar passar.

—Ja hi som.

—On m’has portat? —volia saber la nena.

—A la H.

—Com vols dir?

—És l’habitació de la H —va explicar el Verb—. La H no cal pronunciar-la perquè existeixi. Aquí trobaràs la teva paraula preferida. Hi entrem?