28

Va ser un llarg viatge de moltes hores, incòmode, dur, però més i més gratificant a mesura que anava coneixent més la Narayan, la Pushpa, la Chandaben, el Mahendra, el Ravi, l’Abhyankar, el Vinesh, el Rajiv i el Pawan i parlant-hi. Nou històries, nou somnis, nou rostres gravats en la meva memòria i el meu cor. I per boca seva també vaig saber coses de Hari, Sudha, Lakhsmi, Rajesh, Arun o Bramaputra, de tants nens i nenes que no ho havien aconseguit, que havien mort per alguna malaltia o pallissa o que, en ser grans, havien estat venuts altra vegada per a altres comerços menys artesans o «alliberats» al carrer a la seva sort. Jo els havia dit a en Toni Roura i l’Adrià Calafat que, encara que hi hagués milers de fabricants de catifes, solament m’havia arribat la veu de l’Iqbal. Continuava essent cert, però nou supervivents marcaven molt més la magnitud de la tragèdia.

Qui salvaria de l’oblit els cent noranta-nou milions nou-cents noranta-nou mil nou-cents noranta-un restants?

Sí, va ser un llarg viatge a través d’una petita part de l’Índia, però també a través de mi mateix, un viatge que va deixar una petja tan profunda com la que deixa l’arada a la terra. Vaig pensar en tantes coses que em costaria molt recuperar-les avui, escrivint això. Hi ha coses que fan mal i que deixen ferides en el moment. Després perdura el record, però no és el mateix. El curiós és que em sentia heroic i estúpid alhora, gran i petit, en pau i en guerra, important i ximple del cabàs. Havia jugat com un adult per primera vegada i havia guanyat. Sabia que havia guanyat perquè la Narayan i els altres n’eren la prova. Però tot el meu ésser s’esmicolava com el fang amb el pas d’un temps ferotge i mil·lenari.

Al capvespre, veient una de les postes de sol més boniques que he vist mai, vaig plorar.

Com un nen.

Sol, perdut, alliberat, retrobat, redimit.

Vaig plorar sense que em veiessin, dèbil i fràgil, mentre alliberava la tensió de les darreres quaranta-vuit hores i, més encara, dels dies viscuts des que en Martí em va lliurar el missatge de l’Iqbal. L’autòmat que actuava a impulsos, per mer instint, tornava a ser una persona. De larva a papallona. Vet aquí que tenia ales. Per estrany que em semblés, ho havia aconseguit.

Moltes vegades una vida s’extingeix sense un sentit.

Em penso que des d’aquells dies, la meva va trobar el seu.

Quan el sol es va haver post, jo també em vaig adormir, tot i que no va ser gaire temps. Em pensava que acabava de tancar els ulls quan em va despertar el xiulet del tren i el compte enrere de la primera part del viatge: Bangalore.

Vam dormir a la mateixa estació, lluny de mirades curioses i formant un cabdell tots deu, després d’haver sopat una mica de nan amb pollastre a l’estil tandori, una combinació molt clàssica en la gastronomia del país. El nan és el pa indi, fet amb llevat. El tandori, un estil de cuinar en el qual s’empra un forn especial d’argila conservat a una temperatura molt alta amb carbó, per donar al menjar un lleuger sabor fumat. Aquell dia era la primera vegada que no menjava en un hotel, contravenint totes les recomanacions que donen les autoritats sanitàries als països occidentals. Però va ser el meu millor sopar a l’Índia. Tots asseguts a la gatzoneta, rient, fent broma, corrent la cortina del passat.

A l’alba, amb el cos adolorit i enyorant els meus plaers occidentals —dutxar-se, rentar-se, esmorzar—, vam reprendre el camí. Al tren d’Anantapur vam viure les mateixes situacions que el dia anterior, amb la diferència que, aquesta vegada, el viatge va ser més curt.

Aquella nit, quatre rickshaws ens van deixar a les portes del Rural Developement Movement o, com deien ells, utilitzant les sigles RDM pronunciades a l’anglesa, «Ardiem».