19

Primer vaig estudiar-ne la façana fosca, des de l’altra vorera. La majoria de cases índies fan l’efecte d’amenaçar ruïna, però aquest és un altre error occidental: n’hi ha prou de veure les enormes antenes parabòliques als terrats. Vaig observar que les dues cases que flanquejaven l’edifici de les catifes estaven habitades. De fet, ni tan sols sabia si l’edifici ho estava. I si hi vivia algú? I si un guardià custodiava els nens?

I si s’emportaven els nens a dormir en una altra banda?

En totes aquelles preguntes es donava per descomptat que aquells nens eren presoners de l’amo. En totes.

Però alguna cosa continuava dient-me que era l’única veritat.

Vaig caminar cap a l’esquerra, que era el costat pel qual s’arribava abans a una cantonada. Com que la botiga donava a un carrer principal, era probable que per darrere les condicions d’accés fossin més fàcils, que hi hagués cases deshabitades o… I no em vaig equivocar. Ni tan sols vaig haver d’arribar al carrer paral·lel. En la perpendicular, a uns vint-i-cinc metres de la cantonada, s’obria un d’aquells clàssics carrerons indis, estrets, plens de porqueria, bosses d’escombraries per recollir, deixalles, caixes d’embalatge i un llarg etcètera. Vaig caminar amb por. L’Índia no és un país de delinqüència, però sempre et pot sorprendre algú. El silenci em va fer avançar amb més precaució.

No em va costar gaire reconèixer la part del darrere de l’edifici. Les dues cases que tenia a banda i banda ostentaven les respectives parabòliques, de manera que el vaig identificar fàcilment. A partir d’aquí, ja no podia fer altra cosa que armar-me de valor i cometre el primer dels meus delictes.

Les càmeres eren una molèstia, però no tenia més remei que carregar-les. Vaig tancar la bossa i me la vaig posar en bandolera, per tenir les mans lliures. A continuació, vaig apilar al costat del petit mur unes quantes caixes i hi vaig pujar fins a arribar al cim. M’hi vaig asseure a sobre, vaig mirar al meu voltant per assegurar-me que ningú no m’observava, i em vaig deixar caure a l’altra banda. Portava una petita llanterna negra, cilíndrica, com un bolígraf gran, però de moment no em va fer falta. La claror de la lluna em va ajudar a veure per on em movia.

I també la finestreta del taller.

Era al pati del darrere de l’edifici de Pankaj Shah.

Allà també hi havia caixes d’embalatge i només em va caldre agafar-ne dues i arrossegar-les fins a situar-les a sota de la finestreta. La primera cosa que vaig fer en arribar a la seva altura va ser assegurar-me que fos sòlida. Estava molt ben fixada, de manera que si mai m’havia passat pel cap arrencar la reixa vaig comprendre que seria difícil. Després vaig treure la llanterna i vaig il·luminar l’interior.

La prova final era allà.

I, en confirmar-ho, reconec que se’m va paralitzar el cor, malgrat que jo el sentia bategar amb tota la força de la seva esbojarrada intensitat. La sang es va convertir en un riu fred que em va fer estremir.

Els nou nens i nenes dormien a l’extrem més allunyat, junts, en una pila confusa i, per descomptat, a terra. El més petit ho feia als braços protectors d’aquella nena amb qui jo havia parlat, la més gran. Adormits, transmetien una sensació de pau infinita. Però la seva realitat, l’entorn, el pes de la meva pròpia consciència, disparava la guerra dels meus sentits.

—Eh! —vaig cridar.

No es van moure. Vaig dirigir el feix de llum directament als ulls tancats de la nena. Narayan. El vaig encendre i apagar diverses vegades, fins que ella es va moure una mica.

—Eh! —vaig repetir.

Vaig aconseguir que es despertés. Primer es va espantar, ho vaig poder comprovar. Tant, que vaig tenir por que es posés a cridar.

—No cridis, Narayan! Vine, acosta’t!

Vaig apagar la llanterna per no enlluernar-la i la vaig dirigir a la meva cara.

—He estat aquí avui. He vingut a ajudar-vos —per primera vegada ho deia convençut, tot i que ni tan sols sabia com—. Vaig rebre el missatge de l’Iqbal.

La Narayan estava molt quieta. Fins i tot després de sentir-me pronunciar el nom de l’Iqbal va continuar al mateix lloc. Van ser uns cinc segons força espantosos, carregats de dubtes i d’incerteses. Finalment, va apartar amb suavitat el seu company adormit, es va aixecar i es va acostar a la finestreta. Va pujar en una taula per situat-se a la meva altura.

—L’Iqbal? —va dir.

—Els missatges a les vores de les catifes. En saps res, d’això?

—Sí —va assentir amb rapidesa.

Els ulls li van brillar per primera vegada.

—Qui de vosaltres és l’Iqbal?

No sé si s’ho esperava. No sé si ho vaig pensar en algun moment. No sé si encara em pensava que estava protagonitzant una pel·lícula americana sentint-me a la pell de Schwarzenegger.

Però aleshores tot es va enfonsar.

—Iqbal morir un any ja, senyor.