26

No va ser fàcil arribar a l’estació de tren de Madurai, però ho vam fer. En la foscor de la nit, i malgrat la distància que vam recórrer, la resplendor de l’incendi de l’edifici de Pankaj Shah era visible des de quasi tota la ciutat. Vam sentir sirenes, les veus del desafiament esclatant en la tempesta quieta de les ombres. Era com si al centre de Madurai un volcà hagués entrat en erupció. No vaig poder parlar amb la Narayan en cap moment. No hi havia temps, només pressa. Però de vegades, en aquella fugida sense fre, en tenia prou mirant-la per saber que ja no era una nena, que havia fet el salt i que, amb la seva transformació en dona, també havia saldat els seus deutes amb el passat. Les nostres mirades es van trobar un parell de vegades. La primera, es va enfrontar a mi amb valor i decisió, gairebé desafiant. La segona, la vaig veure somriure.

Quan vam arribar a l’estació, vaig donar a la que ja podia considerar la líder del grup la meitat dels meus diners, per si de cas, i la carta que havia escrit a l’hotel.

—Si no torno, compra bitllets per a Anantapur. És possible que hàgiu de baixar a Bangalore i agafar un altre tren, no ho sé. Però aneu a Anantapur. Quan arribeu allà, aneu a aquesta adreça i entregueu aquesta carta. A dins ho explico tot. D’acord?

La Narayan ho va agafar tot, però la vaig veure tremolar.

—Senyor Albert…

—És només una precaució, res més.

Podia deixar les maletes a l’hotel i anar-me’n amb ells, però això hauria resultat molt sospitós. Havia de comportar-me amb normalitat. No estava segur de res.

—L’Iqbal sempre va saber que vostè vindria —es va abraçar a mi de manera inesperada.

Se’m va fer un nus a la gola. No sé ni com vaig aconseguir anar-me’n després de separar la nena de mi. Un cop lliure, em vaig posar a buscar un rickshaw corrents.

No en vaig trobar cap.

Per l’hora, o per l’incendi, els carrers semblaven deserts.

Vaig intentar orientar-me com vaig poder, però no em va resultar fàcil. No podia deixar de mirar cap al centre. Els gopurams de Meenakshi brillaven davant de la foguera que crepitava a la vora seu. Quan vaig trobar un rickshaw, el seu amo dormia a dins. El vaig despertar sense miraments i no em vaig preocupar de negociar el preu del trajecte. Ja no. Li vaig posar cinc dòlars directament a la mà i li vaig donar el nom de l’hotel. La moto va espetegar pels carrers deserts i em sembla que vaig fer el viatge en un temps rècord. Quan es va aturar a la porta del Taj Garden li vaig ensenyar cinc dòlars més i vaig pronunciar una sola paraula: Wait.

Sabia que m’esperaria.

No vaig tardar més d’un minut, el temps d’entrar al vestíbul, recollir la maleta i la bossa i tornar a sortir. El foc encara cremava al lluny, però ja no eren flames altes, sinó les brases. Tenia por que la seva virulència no hagués destruït també les cases veïnes, l’illa sencera, però em vaig quedar amb les ganes de saber-ho.

La Narayan havia desfermat el seu ressentiment, el seu odi infantil, els seus tres anys d’esclavatge.

I alguna cosa més, ho vaig comprendre de sobte.

Sense botiga, Pankaj Shah no podria tornar a reclutar més nens per esclavitzar-los.

El rickshaw va tornar a fer petar el seu motor per arribar a l’estació. Clarejava, i amb l’arribada del dia començava una part inquietant del viatge. I també la més inesperada. No era tant per la distància que em separava del meu destí com pel fet de recórrer-la acompanyat per aquells nou nens.

Em vaig adonar que estava a punt d’aconseguir el que m’havia proposat.

Quan vaig arribar a l’estació, primer no els vaig veure. Però em vaig tranquil·litzar de seguida, perquè ells sí que em van veure a mi i van sortir del seu amagatall, darrere uns paquets. La Narayan anava al davant.

—Senyor Albert!

El primer tren amb destí al nord sortia al cap de trenta minuts.

Van passar molt a poc a poc, però van passar. I ningú no ens va importunar ni ens va preguntar res. Un blanc i nou nens i nenes indis? I què? A l’Índia res no sembla cridar l’atenció.

Amb els primers raigs de sol vam sortir de Madurai, lliures.