20

La Narayan es va adonar del cop que jo acabava de rebre. Per a mi va ser directe, perquè em vaig quedar sense respiració. És curiós: la presonera era ella i, en canvi, semblava que mirés de consolar-me quan em va posar la mà sobre els meus dits aferrats a la reixa de la finestreta.

—Com…?

—Ells matar.

—Què?

—Assassinar, com a escarment.

Estava enfilat en unes caixes, agafat a uns ferros, parlant amb una nena, al pati del darrere d’una botiga de catifes a Madurai, l’Índia. I tot era real.

Tan real com que la meva dona i els meus fills devien ser a Barcelona, dormint, a prop del nou dia.

—Van trobar alguna de les seves notes de so-cors?

—No; no, senyor. Mai. Iqbal amagava bé.

—I doncs què…?

—Iqbal va posar revolució aquí —es va posar un dit al front— i aquí —un altre al cor—. Nens de catifes van cridar prou. Iqbal va demanar llibertat, diners per feina, no esclavitud. Va fer sindicat. I després Front Alliberament Treballs Forçats.

Potser era una pregunta estúpida en aquells moments, però la vaig fer.

—Quina edat tenia?

—Dotze anys.

Un líder de dotze anys. Un revolucionari anònim de dotze anys. Passava que la història havia estat injusta amb ell. Si no hagués estat pels seus missatges, i pel Martí o per mi, ningú no hauria sentit a parlar mai de l’Iqbal. No era Fidel Castro, o el Che, o Pancho Villa, o Emiliano Zapata…

Mai no seria una llegenda.

Només era un nen de dotze anys.

Els seus missatges, en Martí, jo, havíem arribat tard.

—Senyor…

La Narayan encara era allà, i la seva mà continuava quieta a la punta dels meus dits. El seu anglès era precari, però no hi havia problemes de comprensió. Tenia una veu molt dolça, com un amanyac. Veu de nena coronada per aquells ulls que ara em miraven carregats de dubtes.

—Sí?

—Ha vingut a buscar Iqbal?

—Sí.

—Només Iqbal?

Em vaig recordar de la pregunta de Toni Roura: «Hi ha milers de negocis, legals o bruts, des de mines a feines com la collita, passant per la prostitució i treballs contaminants, en què milions de nens són explotats. Solament a l’Índia i al Pakistan hi deu haver milers de fabricants de catifes que els tenen esclavitzats en menor o major grau. Per què aquest hauria de ser diferent?».

I jo li vaig contestar el que ja m’havia repetit diverses vegades: «Perquè no sé on són els altres, però sí que sé on és aquest. I perquè no sé res dels altres nens, però l’Iqbal ens ha fet arribar la seva veu i no puc fer veure que no l’he sentit».

Ara la Narayan em feia sentir la seva veu.

—Podeu sortir d’aquí?

—No.

—Us tenen…?

—Sí —va continuar ella en veure que jo m’interrompia.

—Com?

—Mahendra, Pushpa i Vinesh vagaven sols pels carrers i ells els van portar. La resta ens van comprar als nostres pares.

—Quant de temps fa que ets aquí?

—El meu pare em va vendre fa tres anys, per vint dòlars. Rajiv van vendre als quatre anys, quinze dòlars, i Chandaben van vendre als cinc, setze dò-lars.

Vaig recolzar el cap a la reixa. Quan un occidental, com jo mateix, es troba una cosa així, primer no s’ho pot creure, però després… la magnitud de tot, la dimensió de la tragèdia li fa regirar l’estómac. No havia sopat, però em va venir una arcada. La vaig dominar, perquè m’hauria semblat civilitzadament idiota vomitar en aquell moment. Malgrat tot, la Narayani no era ximple.

—On vostè, senyor?

—Espanya.

—On Espanya, senyor?

—Molt lluny —vaig sospirar.

—Per què vostè aquí, senyor?

—Què faríeu si poguéssiu escapar?

La Narayan va arrufar les celles.

—No ho sé —va reconèixer.

—I els teus pares?

—No ho sé —va tornar a dir.

L’Adrià Calafat m’ho havia advertit. El compromís potser no era treure’ls d’allà, sinó responsabilitzar-me del després. Si tornaven als carrers, tornarien a ser preses fàcils d’altres fabricants de catifes o de qui fos, si abans no morien d’inanició. En alguns països de l’Amèrica del Sud els nens «desapareixen» per extirpar-los un ronyó, una còrnia… Allà viurien en la misèria, remenant escombraries. Potser preferirien l’esclavatge, amb un sostre i un àpat al dia. Potser.

No era el meu món. No podia saber-ho.

—Però vull sortir, senyor —em va dir ella en veure la meva vacil·lació. I, assenyalant els altres, encara adormits, va afegir—: Tots volen sortir. Iqbal va dir que un dia algú ens vindria a buscar. Iqbal va dir que millor lliures a fora que esclaus aquí. Iqbal va morir per tots.

—Hi ha més nens? —li vaig preguntar amb un nus a la gola.

—Aquí no. En un altre lloc, no ho sé.

—Hi ha algú a l’edifici a les nits?

—No.

—I la porta?

—La tanquen amb cadenat.

Havia de pensar. Me n’havia d’anar a l’hotel, banyar-me, sentir-me tan culpable com aquest petit acte de benestar pogués fer-me sentir, i meditar sobre la situació amb deteniment. Nou nens, i jo. Al cor del sud de l’Índia. Ajuda d’Acció Directa, Amnistia Internacional, Greenpeace, la Creu Roja o qualsevol altra organització em semblaven tan lluny com la Terra de la Lluna. I encara que estiguessin allà al costat, què calia fer? Emprendre accions legals? Burocràcia? Estava sol.

—Tornaré, Narayan.

Els seus ulls foscos van llampeguejar.

—No, no tornarà —em va dir descoratjada.

—He vingut des d’Espanya per això —li vaig recordar.

—Ha vingut per Iqbal.

—Tots sou l’Iqbal.

Va mantenir un llarg silenci i es va empassar saliva. Suposo que intentava penetrar en el meu interior a través dels meus ulls.

—Quan tornarà? —va voler saber.

—Demà a la nit, t’ho prometo, tot i que encara no sé si podré…

—No vagi a la policia —va moure el cap d’una banda a l’altra—. Inútil. Si policia ve aquí, nosaltres direm que estem bé, feliços i contents.

Me n’havia d’anar, o el buit que tenia a l’estómac acabaria devorant-me.

—Demà, parla d’això als altres.

—Com diu vostè, senyor?

—Albert.

—Àlbert —va assentir ella posant-hi un accent anglosaxó—, com vell rei anglès.

Era llesta, com tot supervivent.

—Fins demà a la nit, Narayan.

—Torni, senyor Albert.

—Ho faré.

Em va costar girar-li l’esquena, però ho vaig fer.