18

Les cames no em van fer figa fins que no vaig ser fora de l’abast visual de la botiga. No estava segur del que havia vist, però sí del que havia sentit. Si aquell «taller» era o semblava una presó… era una cosa que no estava en condicions de jurar. Però el que hi surava, i les mirades d’aquells nens tant com la manera com treballaven o les condicions d’aquella feina…

Necessitava pensar, caminar, i com que no bufava ni una mica d’aire fresc per alleujar-me la calor a més de l’angoixa, em vaig dirigir al temple, travessant els carrers plens de gom a gom de gent i parades de venda ambulant que el rodejaven.

El temple de Meenakshi és un dels més grans i més especials de tot l’Índia, i no solament per l’estàtua de Kali coberta de boletes de mantega o pel ritual nocturn en què els monjos traslladen Xiva perquè passi la nit amb Parvati. Ho és pel seu entorn, la seva bellesa interior i les seves dimensions descomunals. Té quatre portes, cadascuna amb un alt gopuram. Els gopurams són torres piramidals, de base rectangular, que va estrenyent-se a mesura que guanya alçada. Per a un peninsular, i en un sentit estrictament visual, atès el seu caràcter bigarrat, és el més semblant a una falla valenciana, especialment si estan acabats de restaurar o pintar. A cada pis hi ha escenes i estàtues característiques amb els déus de l’àmplia gamma de divinitats hindús. Hi ha gopurams de seixanta o setanta metres. Els de les portes del temple de Meenakshi són dels més alts.

Vaig entrar al temple, en part per la frescor interior, per la sensació de pau i recolliment, perquè era l’únic lloc que em podia permetre fer un llarg passeig sense sentir-me pressionat. No recordava el camí, però de totes maneres vaig arribar al davant de l’estàtua de Kali i l’olor va despertar els meus records. El venedor de boletes de llard era un home neulit, tot pell i ossos, vell. Mai no he sabut distingir les castes, malgrat que els brahmans solen ser els més identificables, perquè tenen cura dels temples i posen de manifest el seu poder en la manera que tenen de caminar, moure’s o parlar. La resta… com distingir avui dia el chatriya o guerrer del vaishya o comerciant, el sudra o camperol, també artesà, del pària o intocable?

Els meus dos dies a Bombai havien estat dedicats solament a la feina i al retrobament. Ara començava a ser diferent. L’Índia que més estimava era allà, entre aquells murs de Meenakshi. Però el que m’havia dut a Madurai ja no era aquest reclam embruixador i colorista i, encara que jo no sigui creient, també espiritual. El que m’hi havia dut era a pocs metres, en un soterrani.

Si un d’aquells nens que havia vist era l’Iqbal, tot encaixaria.

No recordo el temps que vaig passar a Meenakshi. Hauria hagut de memoritzar-ne més els detalls però no ho vaig fer, ho sento. La meva tempesta interior era molt forta. Només sé que va caure la nit amb la seva mà de pau i que jo continuava allà, lluitant, deambulant perdut, amb el cap en ebullició, entre fidels pelegrins, vigilants, venedors, sacerdots, turistes indis i turistes estrangers, carregats amb filmadores de vídeo i càmeres, com jo. Hi havia espanyols. Sempre hi ha espanyols a tot arreu. I se’ns nota. Cridem més que ningú —juntament amb els italians—, i també riem més que ningú. Ni el cansament no ens pot vèncer, i l’Índia no solament cansa; esgota.

No volia tornar a l’hotel, i no hi vaig tornar.

Abans de sortir de Meenakshi em vaig fixar en una dona molt anciana que lluïa un sari verd molt lluminós, que havia conegut temps millors. El seu rostre reflectia una gran bondat. Era un rostre beneït per l’aura d’allò etern. Amb les mans unides, resava a Xiva. De la mateixa manera que una vegada havia vist milers de fidels resant en una gran festa hindú, al Fort Amber de Jaipur, l’espiritualitat d’aquella dona em va tocar de ple. No hi fa res que només sigui un fidel, no pots ser indiferent a la seva intensitat. Sempre he cregut que estem tan sols els que vivim a la nau Terra i hi naveguem que per això ens hem inventat els déus. Per necessitat. Pensar en l’abans i el després de la vida és massa angoixant. Però l’Índia és, amb el Tibet, el país on els sentiments religiosos són més intensos.

Vaig sortir disposat a fer el que pensava que havia de ser el meu pas següent, el de la confirmació i, per descomptat, el primer en què començaria a jugar-me la pell. Em sembla que l’energia d’aquella anciana em va donar ales. M’ho sembla. No estic segur de res. Em guiava el meu instint i seguia els meus impulsos. No hi ha més a dir.

Tal com m’esperava, la botiga de catifes ja havia tancat i no es veia cap llum a l’interior.