11

En Toni Roura sol estar molt ocupat, però jo sóc un dels pocs mortals que pot arribar a les seve oficines i ser rebut sense haver concertat una cita prèvia. Bé, tret que estigui reunit. Aleshores m’he d’esperar, com qualsevol. Per sort, les reunions d’en Toni Roura no són gaire llargues. Ell parla i els altres fan que sí amb el cap. Ningú no s’atreveix a badar boca, i menys per discutir o protestar. Per això les seves revistes funcionen; això és el que explica. No crec en les gestions personalistes; amb tot…

Jo vaig començar amb ell, i d’ell en vaig aprendre molt.

Aquell dia no estava reunit, però era dia de tancament d’una de les seves principals publicacions mensuals. Això significa anades i vingudes, corregudes, crits, maquetes de portada i l’eterna sensació que res no és tan bo com semblava al començament.

Vaig esperar a la sala d’espera del seu despatx veient com la Marisa, la seva secretària, despenjava el telèfon cada deu segons bé per dir que no se’l podia molestar o bé per trucar a algú per indicació del seu cap. En els escassos dos minuts que va durar l’espera, van entrar i sortir tres persones. Les entrades van ser suoses i les sortides pesaroses. Quan va ser la meva tanda, l’activitat continuava, però en Toni almenys va tenir el detall de no deixar-me’n al marge.

Em vaig sentir gairebé com en el passat.

—Què et sembla? —em va ensenyar un disseny de portada en cromalín.

—Jo rebaixaria aquest to de verd perquè no es confongui amb el fons, posaria aquesta foto aquí, tallada per sota, i destacaria més aquesta notícia. La resta m’agrada.

El vaig fer somriure.

—Estàs en forma, eh?

—No ho creguis. Només recordo els teus gustos.

Va aparèixer una noia, expectant. En Toni Roura li va posar la portada a les mans.

—Rebaixa el verd del titular principal; es confon amb el del fons. La foto de dalt, col·loca-la a l’angle inferior esquerre retallant-la una mica per sota, i la notícia de P.R. destaca-la una mica més. I res més.

Vam esperar que ella desaparegués, i aleshores es va tirar enrere amb la cadira per mirar-me als ulls. Semblava satisfet. Molt satisfet. I això que a penes el veia, pel núvol de fum que envaïa el seu despatx. Per a un no fumador com jo, estar cinc minuts amb en Toni Roura era arriscar-se a contreure un càncer de pulmó.

—Què em vols vendre? —va voler saber.

—Home, Toni.

—Vinga, Albert, no em siguis escrupolós. Ja saps que no et vull fer fora. Tens deu minuts abans no me’n vagi a una cita, en podem passar un negociant el que sigui i nou parlant d’altres coses o està aquí els deu minuts perdent el temps.

—Me’n vaig a l’Índia.

—Una altra vegada? —no va semblar gaire entusiasmat.

—Necessito que em compris el que faré allà.

—I què hi faràs, allà?

—El que vulguis que faci.

—Tinc fotos d’aquests paios que es banyen a Benarés, de cremacions, de dones precioses del Rajasthan amb els seus vestits de colors, de la misèria de Calcuta o Bombai i de tot el que vulguis. Tu mateix me les vas vendre.

—Què et sembla un reportatge sobre la indústria del cinema indi?

—Què?

—És tan important com la de Hollywood. A l’Índia es fan centenars de pel·lícules cada any, encara que totes siguin iguals, amb cançons i balls i amors cursis, en els quals ni tan sols hi ha petons perquè a la pantalla estan prohibits.

—Parles seriosament?

—Sí.

S’ho va rumiar. Li havia dit allò com podia haver-li dit una altra cosa. Em va sortir així.

—Tu creus que el tema interessarà a algú?

—Molts actors i actrius, atesa la seva popularitat, es presenten després per a càrrecs executius, alcaldes, governadors, presidents estatals… Un article presentant els guapos i les guapes del cinema d’allà resultaria si més no curiós. La gent compraria.

—O sigui, que vols que et pagui el viatge a l’Índia —va anar al gra.

—En part.

—Per què hi vas? De vacances? Tens el «mono»? Alguna altra cosa?

La història de l’Iqbal no encaixava en cap de les revistes d’en Toni, però almenys tenia dret a saber la veritat. Em pagaria cent cinquanta o dues-centes mil pessetes per no res. Bé, pel reportatge del cinema o pel de la domadura d’elefants o el conflicte del Caixmir.

—Es tracta d’algú que es diu Iqbal, segurament un nen —vaig començar a dir la veritat.

—M’agrada —em va sorprendre—. Portes massa temps fora del negoci i és evident que darrerament no fulleges cap de les meves revistes. Els nens venen. Què li passa a aquest… com has dit que es diu?