17

A la vida hi ha moltes coses capaces de colpir-te, físicament o anímicament. I els cops, en general, solen ser directes, sobtats, forts. Et deixen sense alè o sense capacitat de resposta. Et fan pols, et desmunten la teva pròpia història, et deixen literalment fet un fàstic.

Ni tan sols sé com em vaig sentir amb aquell xoc brutal.

Al taller de Pankaj Shah hi treballaven nou nens, exactament sis nens i tres nenes. Vaig calcular que el més gran o la més gran devia tenir uns dotze o tretze anys, bé que era difícil precisar-ne l’edat. El més petit no en devia tenir menys de set. Les catifes podien ser boniques, però l’espectacle no, i ells, els «artistes», malgrat la seva tendresa d’infants, despertaven alguna cosa més que compassió. Una barreja d’horror i sentiment de desànim, per començar. Sí, les catifes eren molt boniques, però els nens anaven molt bruts i estaven molt prims. És cert que a l’Índia no se sol veure persones obeses, però aquelles criatures no estaven primes per això. Era evident que era per altres causes.

Quasi em va semblar una burla.

—Aquests nou «operaris» fan totes les seves catifes?

—No; no, senyor —em va dir l’home de la botiga—. Tenim una fàbrica, amb més personal, per satisfer la demanda, però aquesta és la nostra escola, i aquests nens són els nostres millors artesans, em pot creure. Fixi’s en aquest treball.

Va agafar la catifa que estava trenant una nena d’uns nou o deu anys. El treball era preciosista i els nusos, molt petits. Vaig mirar les mans de la nena. Tenia els dits molt petits i estaven plens de cicatrius, sense ungles a penes. Després, sense poder evitar-ho, perquè eren com un pou sense fons, vaig mirar-la als ulls i hi vaig caure. Ni la Diana, en els moments de màxim desafiament, no m’havia mirat mai així. I ni tan sols puc explicar amb paraules aquella mirada. En sóc incapaç. Per a Pankaj Shah, amb tot, els seus «treballadors» infantils eren la prova que necessitaven els clients reacis com jo. La prova que les catifes es feien a mà. En efecte, potser tenia una altra «fàbrica», però en aquell taller el més segur és que hi hagués els nens que l’Iqbal havia definit com a «esclaus».

—Aquests nens deuen ser una gran ajuda per als seus pares —li vaig dir tornant-li la catifa.

—Per descomptat. N’hi ha que guanyen més que ells. Són molt especials.

—I tan petits —vaig assenyalar el més petit.

—El nostre art es manifesta en una edat molt tendra i dóna lloc a generacions i generacions de veritables artistes. D’aquí ve la fama de les nostres catifes.

Els nou nens i nenes treballaven en les seves catifes amb els ulls fixos, febrils, sense a penes alçar-los de les mans. Estaven envoltats de fils, llanes de colors, i encara que hi havia diverses taules, tots seien per terra. Allà sí que hi havia llum, però no era natural, sinó artificial; procedia de diversos fluorescents. L’única finestra era més aviat una finestreta, just a la paret oposada en la qual s’obria la porta per on havíem entrat. Devia fer uns cinquanta centímetres d’alt per quaranta d’ample i estava enreixada amb un filferro gruixut que formava una retícula romboïdal. Era tota la ventilació existent, de manera que allà dins la calor es manifestava amb un poder notable. No hi havia ni rastre d’un simple refresc per matar la set ni de res semblant a una revista, un ventilador… o què sé jo.

Vaig desitjar pronunciar aquell nom.

Iqbal.

Però el vaig deixar amagat al meu cap.

—Quant tarda a fer-se una catifa petita, per exemple?

—El temps no compta, senyor —em va dir molt seriós l’home—. Què són unes setmanes, uns mesos, quan estem parlant d’una cosa tan exquisida com una d’aquestes catifes? La seva bellesa perdurarà durant anys, durant segles. Quant van tardar els nostres avantpassats a construir els nostres grans temples? S’imagina l’Índia avui dia sense ells?

Algú es recorda dels qui els van bastir, pedra a pedra, o dels qui els van tallar, imatge a imatge?

La història és cega, sorda i muda. Ens llega solament un present carregat d’evocacions.

I es menja les injustícies.

—Vingui per aquí, senyor.

Me’n volia anar, però també em volia quedar. Encara que no em miressin, sentia els ulls d’aquells nou petits. No crec que l’Estrella els digués «xavals». El venedor em va ensenyar la tècnica, les formes dels nusos, la qualitat dels materials. Va parlar i parlar, venent-me el producte amb molta traça. No era la primera vegada que algú baixava fins allà. Jo feia veure que l’escoltava, però mentrestant mirava de cua d’ull ací i allà. A la finestreta, a la porta, al pati al qual donava. En un intent desesperat i absurd, em vaig acostar al que semblava el més gran de tots, una nena. Li vaig posar la mà al cap, paternal.

—Hola, com et dius?

Em va mirar, una mica espantada, i després va mirar l’home, que somreia amb una actitud semblant a una bondat severa.

—No parla anglès? —vaig insistir.

—Vinga, contesta —la va instar l’encarregat o amo de la botiga.

—Narayan —va acabar contestant ella.

No podia repetir-ho, de manera que no ho vaig fer. L’Iqbal podia ser un, o una, dels vuit. Bé, potser un dels més petits no.

Ja no podia quedar-m’hi més estona.

—Ha estat molt interessant —vaig assentir amb el cap—. Gràcies.

—Per a nosaltres, un plaer. Li asseguro que cap de les nostres catifes no és feta per una màquina. Totes tenen cor.

—I sang?

—Com diu?

—No, res. Un vell proverbi.

—Ah!

Vam sortir del «taller». Primer ell i jo, i després els altres dos. Em vaig fixar en la porta. No hi havia cap pany. Cap cadenat. Vam travessar el pati, vam passar per la porta que comunicava amb el soterrani i vam pujar per una escala fins al primer pis. Desitjava anar-me’n d’una vegada, però no podia fer-ho sense parlar abans una mica més de diners, concretar un possible preu per a la meva propera visita.

No va ser fàcil. Saben vendre i comerciar. Volien que els n’avancés una part, que digués una xifra, que indiqués un preu, que…

Li vaig dir que tornaria l’endemà, probablement a la tarda i, després d’endur-me la seva targeta, em vaig acomiadar. Van ser amables, però per a ells el que passaria l’endemà era una cosa llunyana, de manera que als seus ulls va persistir el dubte sobre qui dimonis podia ser jo i si realment els havia estat temptejant per fer una compra.

Un cop a fora, no em vaig aturar. El conductor del rickshaw continuava esperant-me, per si havia canviat d’idea, persistent. Em vaig posar a caminar com qualsevol turista, guiat per les torres del temple que s’albiraven des de qualsevol part del centre de la ciutat.