4

L’Estrella va intentar penetrar en els meus pensaments tan bon punt vam haver sortit de casa del meu cosí, mentre caminàvem cap al cotxe, aparcat a menys de vint metres de l’edifici.

—Què en penses?

—La veritat, no ho sé.

—Una broma?

—No —vaig dir amb oberta seguretat—. Ningú no s’arrisca a amagar una crida de socors com aquesta en un lloc on, a més d’un possible comprador, la pot trobar el mateix venedor de la catifa.

—És el mateix que jo pensava —em va donar la raó la meva dona.

—I aquest paper… —no era la primera vegada que ella o jo ens estremíem en veure’l o recordar-lo—, és com un crit, un alarit. Una petició impossible col·locada en un lloc insòlit i sense cap esperança de… —em vaig aturar al costat del cotxe—. Per això resulta més cruel.

—El problema és que aquest missatge potser fa anys que era allà.

Tot eren conjectures. Tot eren suposicions. Però tots dos sabíem que ens costaria dormir. De petit havia llegit històries de pirates en les quals els nàufrags de les illes desertes enviaven missatges en ampolles. Sempre m’havien semblat fascinants. De fet, durant un estiu em vaig dedicar a recollir totes les ampolles de Coca-cola, Pepsi, Fanta i Kas que em trobava per ficar-hi missatges i tirar-los al mar.

Els nens d’avui dia ja no poden jugar a això. Avui els refrescos es venen en llauna.

I són reciclables. Res de tirar-los a mar.

—Suposem que sigui veritat —l’Estrella es cordava el cinturó de seguretat—. Què s’hi pot fer?

—No en tinc ni idea —vaig ser tallant.

—És estrany en tu —va reconèixer.

—Sóc periodista, saps que de vegades m’he ficat en embolics per un bon reportatge. Però d’això fa molts anys.

—Aniràs a veure alguna ONG?

—Sí.

Vaig engegar el cotxe. El motor va rugir amb el seu so característic de màquina acabada de despertar i em vaig encaminar cap a casa nostra. No era gaire tard. Jo no tenia horaris i no havia de matinar, però l’Estrella, en Martí i la Bernada sí que estaven obligats a fer-ho, de manera que la vetllada no s’havia allargat gaire. La inquietud de la meva dona es va manifestar tan bon punt ens vam aturar al primer semàfor.

—És la lletra d’un nen, oi?

—No necessàriament. Un adult sense cultura o que està aprenent a escriure…

—Vinga, Albert —em va interrompre l’Estrella—. Sóc professora, te’n recordes? Sé molt bé com escriuen els xavals, aquí o a l’Índia. A més, tu ho has dit, qualsevol que hi entengui una mica sap que aquestes catifes les fan sobretot nens i nenes.

—Qualsevol menys la Bernada —em vaig atrevir a somriure.

—Tampoc no se l’ha de culpar. Sense una educació de base, sense una conscienciació prèvia, què esperes? Vivim aquí, i a molta gent la resta del món li sembla una cosa molt llunyana. L’Àfrica? Elefants? L’Antàrtida? La contaminació? El Japó? Les balenes? Un dia vam anar a casa dels seus pares, te n’has oblidat? Allò era un veritable museu; ella hi va créixer. Tothom pensa que per tenir una figureta d’ivori no s’acabaran els elefants, o que els abrics de pells no es fan amb animals sacrificats il·legalment, sinó criats amb aquesta finalitat. Quan et compres una catifa encara et creus que l’han fet en una fàbrica o, si és feta a mà, que ha estat teixida per un veritable obrer amb un sou i seguretat social. És barata? Bé —va imitar un gest d’indiferència—, és perquè en aquests països tot és diferent. És més, comprant coses se’ls ajuda i tots hi guanyem, oh, sí! No es pensa que si és barata és perquè, malgrat tot, per al venedor tot és benefici, perquè l’obrer no és tal, sinó…

—Un esclau? —la vaig ajudar a acabar.

—Un esclau, un nen, una nena…

Esclaus. Aquella era la realitat i aquella era la paraula emprada per l’Iqbal a la nota. Esclavitud real enfront del mite de les catifes orientals, fetes «a mà» per nens perquè ells poden fer els nusos més petits. Un mite molt dur. Fins i tot hi ha zones on la maquinària, si n’hi ha, ha estat redissenyada per a la mida de les mans infantils, com a peces de miniatura. L’Índia, el Pakistan, Turquia i el Marroc són quatre dels principals productors. L’Iran, l’antiga Pèrsia, no utilitza nens. És una història curiosa, a més de trista, pel que la lliçó representa per a altres països. Els anys seixanta, el xa de Pèrsia va tenir un gest humanitari important: prohibir el treball infantil, fins i tot el remunerat. El va prohibir perquè anava en contra dels seus principis com a líder d’un Estat islàmic modern. En no haver-hi aquesta mà d’obra barata, les catifes perses van deixar de ser competitives als mercats internacionals i es va perdre aquesta font d’ingressos, una de les més importants, la qual cosa va fer patir al país una ruïna econòmica ràpida i sense pal·liatius. Eren els anys de més demanda de catifes, atesa la bonança econòmica d’Occident, i l’antiga Pèrsia va perdre el seu paper de líder en el sector. Allò va marcar els seus veïns, l’Índia i el Pakistan. L’Iran encara fa les millors catifes, però el mercat prefereix preus més econòmics, que només s’aconsegueixen amb la mà d’obra barata. De vegades tan barata que ni tan sols no es paga un salari. Quin país tria avui la salvaguarda dels seus nens abans que la supervivència de la nació? És més fàcil sacrificar-los. Els nens abunden.

I són els mateixos pares els qui els esclavitzen o venen o…

—D’acord —vaig sospirar després de la petita tempesta dels meus pensaments—. Demà veuré què hi puc fer.

—Ho dius com si desitgessis no haver trobat aquest paper.

—Vols saber la veritat? —la vaig mirar amb dolor—. Tant de bo no l’hagués trobat, sí.

—Per què?

—D’entrada significaria que ningú no l’hauria escrit ni l’hauria posat a la vora de la catifa.

—Però existeix, és real, i certament algú l’hi ha col·locat.

—Ho sé —vaig assentir amb el cap—. I ara mateix no em sento amb forces per plantar cara a una cosa així.

Ens vam aturar en un altre semàfor. L’Estrella ho va aprofitar per posar la seva mà en la meva. Era un contacte gratificant, ple d’escalf. Un contacte viu que em parlava de vida.

Que un sigui un romàntic, passi, però que també ho sigui la teva dona…

—Una vegada em vas dir que mai no tancaries els ulls a res i et vaig creure. Per això som aquí.

—Estrella, què vols que faci? —li vaig preguntar amb una certa angoixa aprensiva.

—De moment, el que m’has dit: veure què hi pots fer.

—I després?

Em coneix massa bé. Són quinze anys. De vegades és bo. De vegades és dolent. Quasi mai indiferent.

—Fer el que hagis de fer —em va dir amb la seva senzillesa natural, embolcallant-la amb un somriure dolç.

És una quimera creure que realment sempre es pot fer alguna cosa, sempre, siguin quines siguin les circumstàncies?