10

L’Adrià Calafat va deixar sobre la taula el fragment de paper de diari i els dos fulls de fax enviats per l’Edurne i en Gorka Estebaranz des de Bilbao. No va alçar-ne la vista fins al cap d’uns segons, després dels quals em va tornar a fitar.

—I doncs? —va preguntar insegur.

Primer li havia explicat la història. Esperava alguna cosa més. Sobretot després de veure, tocar i llegir la prova que allò no era cap joc ni cap broma.

—Què vols dir amb «i doncs?»? —vaig expressar la meva estranyesa—. És molt clar, no?

—Això sembla.

—I? —vaig obrir els braços en un gest d’impotència.

—T’ho vaig preguntar una vegada, fa anys —em va dir ell, a poc a poc—. I t’ho torno a preguntar ara: per què, atesos els teus ideals, no participes de manera activa en l’organització?

—Te’n recordes, del que et vaig dir fa anys?

—Que no volies formar part de res, que preferies continuar anant per lliure, que simpatitzaves, donaves diners, col·laboraves, però prou. I també que no et veies en una llanxa pneumàtica, intentant aturar un vaixell carregat de residus nuclears, ni escalant una xemeneia d’una incineradora per protestar contra la contaminació. Això és el que em vas dir.

—Doncs continuo pensant el mateix.

—I jo segueixo sense entendre’t.

—Adrià, és que… no ho sé —com podria explicar-li-ho?—, ve de lluny. Detesto els uniformes, les disciplines, les ordres, tenir carnet d’això, d’allò, militar en un partit, en…

—Escolta, això és Ajuda d’Acció Directa.

—Ja ho sé.

—I tu creus en Ajuda d’Acció Directa.

—Crec en totes les ONG que treballen de debò.

—Doncs fes alguna cosa més que viatjar i escriure’ns explicant coses que veus o denunciant situacions conflictives, dimoni! Necessitem gent com tu!

—Ja em teniu.

—I un be negre! —va exclamar l’Adrià—. Ni tan sols et demano que pugis en una llanxa pneumàtica o que escalis una xemeneia; això ho deixem als de Greenpeace, que estan a primera línia i tenen menys anys. Et necessitem aquí!

—Per enganxar segells a les cartes demanant més diners als socis?

—No em vinguis amb collonades, home!

—D’acord, perdona —no volia discutir de temes eterns, sinó de coses concretes—. Dóna’m la teva opinió sobre aquests missatges.

—La meva opinió? Ja la saps, la meva opinió: fa estremir.

—I?

—Què vols que hi fem, nosaltres?

—Mira —vaig anar al gra—. Fa una estona, quan els de Bilbao m’han enviat la prova que constitueix aquesta segona nota, pensava fer el que faig sempre, escriure un article i demanar-vos que mobilitzéssiu qui estigui a l’Índia. Però mentre venia cap aquí… —els dits se’m van moure, com si no poguessin amagar l’ebullició de la meva sang—. Solament a l’Índia i al Pakistan hi ha mil, deu mil o cent mil casos com aquest, amb l’inconvenient que potser no se sap on són en concret. Qui té el valor de denunciar res? Si preguntes a un nen en quines condicions treballa, et dirà que està molt bé, perquè depèn del que l’esclavitza, que l’alimenta i li dóna un lloc on dormir. Sense això estaria pitjor. Però ara, per primera vegada, tenim una prova, una petició desesperada d’ajuda, i una adreça. No és anar a les palpentes.

—Una petició formulada fa, com a mínim, vint mesos —va ficar cullerada el meu amic d’AAD.

—Continua essent un crit de socors. No crec que això caduqui.

—Em sembla que et veig a venir.

—Ah, sí? —no em va sorprendre sentir-li-ho dir. Em coneixia bé.

—Tu te n’hi vols anar.

—És el que mirava de dir-te. Em sembla un cas massa greu i sé que no podré deixar de pensar-hi.

—Saps que quan es barregen els mons personal i laboral solen anar mal dades?

—Adrià, vinga —vaig fer un gest de cansament.

—Què necessitaries?

—Potser algun contacte, potser una mica de suport, i per descomptat diners.

—Ho sabia —va sospirar ell.

—No tot. Puc anar a un parell de revistes perquè em comprin algun article que puc escriure un cop allà.

—Escolta —va fer servir tot el seu cansament per dir-me allò—. Això és Ajuda d’Acció Directa, saps? Bé, diguem que la «sucursal» de Barcelona —va riure i tot de la seva sortida—. No tenim els mitjans de Londres, París o Amsterdam i, per si no fos prou, aquest és un país ple d’accions per dur a terme, tantes que farien falta deu vegades més socis i deu vegades més voluntaris solament per cobrir les més necessàries. Tenim plantes incineradores contaminant aquí i allà, rius que baixen saturats d’escuma de nord a sud, italians amb xarxes de deriva matant la fauna mediterrània, problemes tan greus i tan variats que en comptes d’un butlletí hauríem de disposar d’una guia telefònica per denunciar-los. Parla amb algú d’aquí, per solidari que sigui, d’un problema de l’Índia. Et dirà, de portes endins, que se l’arreglin allà, o que per això hi ha els capitostos que dissenyen les grans campanyes d’abast internacional, com l’assumpte de Mururoa.

—Ja t’he dit que hi vull anar jo.

—Però vols diners i són difícils d’aconseguir.

—Pots parlar del tema amb Madrid?

—És clar que hi puc parlar, home! —va protestar el meu amic—. I t’asseguro que alguna cosa hi podrem fer.

—Hi aniré pel meu compte, de manera que la despesa serà mínima.

—D’acord, d’acord —em va tranquil·litzar—. I no vull que pensis que el tema m’és indiferent, eh?

—Això ja ho sé, Adrià. No m’ho has de dir.

—És que cada dia sorgeixen més coses, Albert —es va passar una mà pels ulls, com si de sobte li pesessin molt—. Potser tens raó. Des de darrere d’aquesta taula un al final acaba sentint-se un buròcrata. Tu actues, però jo decideixo, i en el fons és molt dur.

—Et crec.

—Què penses fer si trobes aquest Iqbal i descobreixes… què sé jo que puguis descobrir?

—No ho sé —vaig reconèixer.

—Genial!

—Potser unes fotos, una entrevista amb l’Iqbal, alguna cosa que sacsegi l’opinió pública…

—Has pensat que si utilitzes aquesta persona, nen o jove, home o dona, l’exposaràs a un perill evident?

—Sí.

—I t’hi arriscaries?

—Ho decidirà l’Iqbal.

—Aquest Iqbal solament vol ser lliure, si és que està esclavitzat com diu als seus missatges. No crec que formi part dels seus plans convertir-se en bandera de cap causa. Si hi vas voldrà que l’alliberis de la seva presó, només això. I si, com en el fons pensem tu i jo, és un nen, perquè solen ser els que fabriquen aquestes coses majoritàriament i perquè a un adult costa més mantenir-lo presoner com un esclau, ho tindràs pitjor.

—Adrià, per favor.

—No, per favor tu —em va apuntar amb un dit acusador—. Oblida’t que ets periodista i tens un reportatge.

—No faig això per un maleït reportatge.

—D’acord —va concedir—, però de totes maneres, oblida-te’n. Es tracta d’un ésser humà que t’ha fet arribar un crit desesperat. Tu l’has recollit, i vols acceptar el repte. Molt bé, fins aquí perfecte. Però des d’aquest moment, i més si trobes l’Iqbal, ja tens una responsabilitat més gran: què fer-ne. Ni el podràs adoptar ni treure’l de l’Índia ni deixar-lo tirat al carrer encara que li donis uns dòlars. Res de dir-li: «Noi, ets lliure, ja te’n pots anar». No és tan fàcil i ho saps. De manera que pensa molt bé què faràs.

—Ets dur.

—Sóc realista.

—Jo encara crec en les bones històries. Ploro quan veig una escena sentimental en una pel·lícula.

—Sí —va assentir l’Adrià—, i un es queda tan a gust després de plorar. Però a la vida real després surts del cinema i te’n vas a casa a veure què passa de debò al telenotícies. Aquesta és la diferència.

—I…?

—Ningú no et donarà cap medalla per això, Albert. I la consciència sol ser un pou sense fons que mai no queda satisfet. D’això es tracta. I hauràs de lluitar contra això.

Em va deixar fet pols, però, què dimonis!, tenia raó.

Aleshores ho va dir.

—Al marge de tot aquest rotllo, t’envejo.

—Per què?

—Perquè un cas com aquest solament es deu presentar un cop a la vida, i perquè m’agradaria ser a la teva pell i anar-me’n a l’Índia a buscar l’Iqbal. Per això, Albert, per això.