13

Vaig sortir de Barcelona rumb a l’Índia dues setmanes després d’aquell dia. A l’aeroport, un cop facturada la meva única maleta amb destí a Bombai, vaig fitar l’Estrella, la Diana i l’Òscar com si en comptes d’emprendre un dels meus viatges professionals me n’anés a la guerra. Va ser una sensació estranya. La vaig notar també en l’abraçada de la meva dona, i en el seu petó. Oh, Déu meu, havíem fet l’amor la nit abans, però aquell petó va ser autènticament explícit. La Diana ens ho va fer notar.

—Però què feu? Tothom us mira.

Per què les filles de deu anys s’avergonyeixen dels seus pares, quan la mare pren el sol sense la part de dalt del biquini o quan el pare es descontrola a la sala d’estar escoltant un vell disc dels Creedence?

—Calla, retrògrada —li vaig dir amb la comissura dels llavis, ja que la resta la tenia ocupada.

—Si ho hagués sabut, no hauria vingut —es va entossudir.

Era inútil dir-li que ningú no ens mirava, que en un aeroport ningú no mira ningú perquè tothom va i ve, i els que no van ni vénen, s’acomiaden d’algú o el reben amb petons.

Em vaig agenollar entre tots dos i els va tocar el seu torn.

Un petó per a ella. Un petó per a ell.

—Què ens portaràs?

—No ho sé, fill. A l’Índia no hi ha gran cosa.

—Un escarabat sagrat —em va proposar.

La tarda anterior havia vist una pel·lícula sobre faraons egipcis, és clar.

—Tornaré d’aquí a uns dies. Porteu-vos bé.

—Fes-nos una foto —em va proposar l’Òscar.

La Diana va fer una ganyota. També tenia l’edat de no voler fotos. Quantes edats tenen abans de perdre la seva meravellosa innocència, que de vegades és insuportable? Vaig treure la càmera de la bossa de mà i els vaig immortalitzar allà mateix. Quan la vaig guardar ja no hi va haver temps per a res més. Odio els adéus als aeroports i llocs així. Com l’Estrella.

Vaig tornar a abraçar-los. Vaig tornar a besar la meva dona.

—Vés amb compte —va ser l’última cosa que vaig sentir, en un xiuxiueig a cau d’orella.

Després vaig entrar a la zona internacional. Mentre pujava per una de les escales automàtiques, vaig alçar la mà una sola vegada. Només una vegada. Els meus fills somreien, amb tota la seva sana intensitat. Dos nens com tants. Dos nens que havien tingut la sort que el destí els hagués fet néixer en un país occidental, en temps de pau, amb un futur obert al seu davant.

En quedar-me sol em vaig sentir força aclaparat.

I vaig desitjar haver tornat ja.

I vaig desitjar no haver trobat mai aquells dos missatges.

Després em vaig sentir culpable d’haver-ho sentit.

Al cap de menys d’una hora sortia en el pont aeri rumb a Madrid, on agafaria el vol d’Air India cap a Bombai, amb escala a Abu Dabi.