23

Em vaig despertar molt tard, passades les dotze del migdia, i el primer que vaig fer va ser ficar-me sota la dutxa per deixondir-me. Ja no podia baixar a esmorzar, perquè el menjador devia ser tancat i, com que no havia sopat, tenia una gana atroç. Vaig optar per trucar al servei d’habitacions i demanar alguna cosa: un suc, cafè, melmelada i pa, ous fregits amb cansalada… i un lassi, el meravellós iogurt indi. Mentre esperava em vaig asseure a la terrasseta de l’habitació i vaig recordar tot el que m’havia passat el dia abans, des de la meva arribada a Madurai. Era com si hi fos des de feia vint-i-quatre anys, en comptes de vint-i-quatre hores.

L’esmorzar va aparèixer al cap de vint minuts. El vaig despatxar i, gràcies a això i als efectes benèfics de la dutxa, vaig començar a sentir-me més bé. Però la veritable culminació fou baixar a la piscina i tirar-m’hi de cap. Estava sol. Els turistes encara no havien tornat dels seus recorreguts pel Gran Estanc Cerimonial de Mariamman, el temple de Meenakshi o les compres. Després del bany em vaig estirar en una gandula i vaig pensar en el vell sadhu.

L’havia somiat?

Realment havia estat parlant amb un representant de l’Índia més clàssica?

No ho havia somiat. A mi mai no se m’hauria acudit allò de la música del vent.

L’Estrella, la Diana, l’Òscar, Barcelona, la meva terra, el meu país, els meus orígens, les meves paus i les meves guerres. I, a l’altre costat de la balança, els nens i les nenes del taller.

—Encara que se senti indi, continuï pensant com un occidental.

Curiós. M’hauria pensat que la resposta consistia en tot el contrari: pensar com un indi.

Vaig notar la pruïja, la inquietud, l’ansietat. Em sol assaltar un estat d’excitació nerviosa creixent quan sé que sóc a prop d’alguna cosa.

Quasi vaig contenir la respiració.

I allò, fos el que fos, anava i venia, se m’acostava, gairebé es deixava tocar, i després s’esvania altra vegada per tornar a sorprendre’m des d’un altre lloc del meu cervell.

Una resposta.

El santó m’havia parlat de l’estrèpit còsmic de la creació de la Terra, del naixement del so en esclatar l’estrèpit. De manera que de l’estrèpit còsmic del meu interior havia de néixer un nou so.

Una música.

La vaig escoltar.

Em vaig veure a mi mateix a casa meva, llegint el diari, mirant un anunci en el qual s’oferia la possibilitat d’«adoptar» un nen indi mitjançant el simple pagament d’una mòdica quantitat mensual. No es tractava d’una adopció de debò, sinó simbòlica. Els meus diners servien per pagar-li l’alimentació i els estudis més o menys fins als catorze anys. Era un «fillol». Una fundació s’encarregava d’enviar-me cada dos o tres mesos notícies del nen o la nena que jo havia apadrinat amb la meva aportació mensual o anual. Una fórmula eficaç per fer callar moltes consciències occidentals.

I em vaig veure alçant la vista per mirar els meus fills.

Allò havia tingut lloc feia a penes un parell de setmanes, aproximadament quan el Martí i la Bernada eren a l’Índia, potser a la mateixa Madurai.

Ja ho tenia.

La resposta.

Vaig pujar a la meva habitació excitat, alegre, tot i que també nerviós per la magnitud del que m’esperava, suposant que aconseguís treure els petits del taller. Tot depenia del fet que aconseguís trobar l’Estrella a casa. Atesa l’hora, o acabava d’arribar o devia estar a punt de fer-ho, llevat que hagués portat els nens a casa de la seva mare per anar al teatre o a sopar amb alguna amiga.

Vaig marcar el número de l’operadora, vaig aconseguir línia exterior i vaig marcar el llarg número de la conferència internacional. Zero, zero, tres, quatre, tres…

No hi havia ningú a casa, i no vaig voler deixar cap missatge al contestador automàtic.

Vaig penjar, vaig esperar cinc minuts i vaig tornar a repetir l’operació.

Vaig tenir sort.

—Sí?

—Estrella? Sóc jo.

—Albert! Com va tot?

—Bé.

No volia parlar-ne, però era impossible no fer-ho.

—Has trobat l’Iqbal?

No, no volia, però…

—Escolta, Estrella. No tinc gaire temps i has de fer una cosa per mi ara mateix. L’Iqbal va morir fa un any. —Vaig impedir que manifestés desil·lusió i pena, i vaig continuar amb aplom—: Però aquí, al mateix lloc on era ell, hi ha nou nens més. Et necessito.

—Què vols que faci? —es va estranyar, atordida.

—A Barcelona hi ha una fundació d’ajuda a nens indis. Ho sé perquè he vist anuncis i algú me’n va parlar. No sé on és, ni a quina part de l’Índia treballa, però pots fer un parell de trucades i tindràs la informació en un tancar i obrir d’ulls. Necessito noms, dades, adreces, un número de telèfon. Referit a aquí, a la mateixa Índia. Et sembla que ho podràs tenir d’aquí a una hora? Tornaré a trucar-te.

—És clar, és clar… —continuava atordida, probablement per la mort de l’Iqbal, que era tota una desil·lusió per a ella—. Però, què ha passat? On ets? I per què vols…?

—Sóc a Madurai, estic bé, no et preocupis. Escolta, a Espanya ja són més de les cinc i si no et mous de pressa perdrem un dia.

—Dóna’m el teu número —va reaccionar.

—El de l’hotel és el 0452-88256. El prefix de l’Índia és el 91. La meva habitació és la 07.

—No et moguis d’aquí.

S’havia posat en marxa.

Molt al lluny, vaig sentir els meus fills. Però per una vegada no tenia temps de parlar amb ells.