46

El seu pare va reaccionar primer.

—Tetxu!

Però la veu de Carlos, hermètica, va ser la que va atrapar la seva atenció.

—Què hi fas, aquí?

—T’he vingut a veure, he pujat a la teva habitació. Em pensava que estaves…, malalt.

No hi va haver resposta, només una avaluació de la nova realitat. Els ulls de Carlos van fer-se més petits. Tetxu estava segur que la seva pistola, una arma lleugera del cal·libre 22, acabava de tremolar gairebé imperceptiblement.

—Ves-te’n, Tetxu! —va demanar-li el seu pare.

—No —va dir el nouvingut.

Es va moure, per posar-se entre l’arma i l’home. Aquest cop sí que va reaccionar Carlos.

—Quiet —va ordenar.

—A mi també em mataràs? —va preguntar Tetxu.

—Que ets boig? —va gemegar el seu pare—. Ves-te’n!

—No em dispararà, papa.

—Per què?

—Perquè som amics.

—Com…?

—Calli! —va cridar Carlos—. Calleu tots dos!

Tetxu no li va fer cas.

—És tard, sisplau… Tot ha canviat.

—N’estàs segur? —en la veu de Carlos va crepitar un deix d’amargor—. No importa quant de temps passi, tu ho vas dir. L’odi queda. L’odi et fa fort.

—Aquests mesos…

—T’he enganyat, sempre t’he enganyat. No hi havia cap avi, res. Feia deu anys que esperava a ser major d’edat, a tenir capacitat pròpia, deu anys que esperava aquest moment, planejant cada detall, aprenent, entrenant-me, calculant i desitjant que no l’atrapessin per… —va parar de parlar per serrar les mandíbules amb ràbia. Quan ho va tornar a fer, el seu to era més serè—. Ara ja és igual. Em pensava que seria més fàcil, res més. Tu m’ho vas posar difícil, amb les teves reserves, amb la teva maleïda precaució. Vaig haver de dir-te que em quedava perquè acabessis confiant en mi. Però tot va ser una comèdia.

Tetxu va negar-ho amb el cap.

—Et penses que podria apreciar-te? —va continuar Carlos—. Al cap i a la fi és el teu pare, i tu ets el seu fill.

—No n’hi ha prou —va dir Tetxu.

—Vaig llegir, vaig esbrinar coses, fins i tot vaig contractar un detectiu privat perquè t’investigués —va esbufegar amb sarcasme—. Ni tan sols sabia qui eren Led Zeppelin. Després, la teva mare… Vaig pensar que em reconeixeria malgrat tot.

—No n’hi ha prou —va repetir ell.

—De què estàs parlant?

—Tu ho has dit: et pensaves que seria més fàcil.

—Això ja no importa.

—Sí que importa —va dir Tetxu—. Som amics.

—No!

Latur es va posar dret coincidint amb el crit de Carlos. La mà que aguantava la pistola va tensar-se al seu voltant.

—Papa, quiet —li va demanar el seu fill.

—Assegui’s!

—Si m’has de disparar, fes-ho d’una vegada.

—Vol acabar ràpid? —va exclamar Carlos amb una espiral d’al·lucinació al seu rostre—. Ràpid i senzill? Tan fàcil com va resultar-li a vostè? O potser ho ha oblidat? Au, miri’m! Llavors també ens vam mirar als ulls.

L’home els va tancar. Va abaixar el cap, pesantment, fins a recolzar-lo al pit.

—Com vols que ho hagi oblidat? —va xiuxiuejar—. El meu pare, la meva mare…, jo mateix… —Carlos va començar a plorar, vencent l’enorme pes de la seva gola. El dit índex de la seva mà dreta va prémer el gallet gairebé com si seguís el final d’un acte reflex.

—No ho facis, sisplau! —va suplicar Tetxu—. No malgastis la teva vida tal com ell va malgastar la seva!

—Tu l’odies igual que jo!

—No!, ja no…! Que no ho entens? No puc! La meva mare em va dir que no el perdonés, que si ho feia això el mataria. Però no tenia raó. Hem de començar tots de nou, ja n’hi ha prou!

Carlos va doblegar-se sobre si mateix, però el dit seguia garfit al gallet. Li va costar de respirar.

—Mira’l —va continuar Tetxu—. Si el mates serà com si el matés jo mateix. Confia en tu! Sisplau… Confia en tu.

L’escena es va congelar un segon llarg, o potser van ser més, fins que la pistola de Carlos va començar a perdre la seva horitzontalitat, coincidint amb el primer pas de Tetxu cap a ell.

Va transcórrer un altre llarg segon, testimoni mut del nou pas de Tetxu.

—Per…, què? —va sanglotar Carlos.

Va fer el tercer pas. Va interposar-se entre el seu pare i la pistola. No va fer res. Només va esperar.

La mà que l’aguantava va baixar una mica més, i una mica més.

En el moment d’abraçar-lo, la mà armada ja es trobava completament caiguda al costat del cos. El contacte els va fer estremir a tots dos, descarregant l’última tensió, o disparant-la.

Va ser llavors que Tetxu també va començar a plorar.