40

—Anem a prendre una cervesa?

—D’acord.

Es van posar a caminar l’un al costat de l’altre, després que Tetxu protestés per la seva manca de notícies i li comentés la trucada d’Ainoha, i que Carlos li expliqués allò del preu fet a l’obra. Necessitava diners per buscar algun lloc millor i més definitiu per viure.

Va ser Carlos qui va fer la pregunta, al cap d’una dotzena de passos.

—Com vas conèixer Ainoha?

—Vaja, mira amb què em surts, tu, ara.

—És per prendre exemple. Penso que és el millor de la teva vida.

—De debò ho creus així? —un somriure lluminós va coronar les faccions de Tetxu.

—I tant —va insistir Carlos—. Tens molta sort. Ella és diferent.

—En quin sentit?

—Ho saps prou bé, i em refereixo a l’interior, no a l’exterior per molt que compti. És intel·ligent, perspicaç, reflexiva…, madura, en una paraula.

—Vaja, em sento afalagat. Hi ha coses que es veuen més des de fora que des de dins, encara que un ho pugui percebre.

—Com va anar? —va tornar a preguntar Carlos.

—Va entrar al supermercat —va somriure Tetxu—. Era un dia de molta feina, d’aquells dies que la gent acapara, perquè hi ha un pont, un parell de dies de festa i tot aquest rotllo. Jo estava ajudant, tenia una ampolla d’aquelles de cinc litres d’oli a les mans, la vaig veure i…, zas! Si veiessis que llardós que va quedar tot!

—I ella ho va notar?

—Que si ho va notar? Tu diràs.

—Em pensava que per aquí, més o menys, la gent es coneixia.

—Ei, que això tampoc no és tan petit. A més, ja saps on viu ella. És un altre rotllo, la seva família… Hi ha noies que d’un any per l’altre fan un canvi brutal. Abans ni t’hi fixaves i de sobte en quedes penjat. Jo en vaig quedar penjat.

—Així és com us vau enrotllar?

—No, home. Així ens vam conèixer. Un parell de dies després, enmig d’aquell pont llarg, anava pel carrer quan la vaig veure venir de cara, amb una amiga. No vaig saber on ficar-me i quan ens vam creuar vaig sentir que reia. Em vaig sentir molt malament, vaig girar el cap per fulminar-la amb una mirada i llavors vaig trobar-me amb els seus ulls. Inesperadament va venir cap a mi i em va confessar que no havien rigut per causa meva, tot i que… Llavors ens vam posar a riure tots dos, recordant-ho, perquè indubtablement havia estat còmic. I amb la més gran de les naturalitats li vaig confessar que en veure-la m’havia agafat un atac, però el millor va ser quan ella va dir-me que hauria tornat al supermercat per dir-me alguna cosa.

—Un enamorament instantani.

—Digues-li com vulguis, però des d’aquell dia ja no ens hem separat.

—Quan li vas dir…?

—Allò del meu pare? Un parell de setmanes més tard. Per sorpresa meva, ella ja ho sabia. Jo em vaig veure obligat a explicar-li-ho, tot i que estava…, cagat de por, ja t’ho pots imaginar. Era la primera persona a qui ho deia. Però estàvem molt enamorats, de manera que Ainoha va parlar de mi amb una amiga que tenia una amiga que tenia una amiga que ens coneixia i…, em va dir que sabia que jo li ho explicaria.

—No hi va haver cap problema?

—No. És meravellosa, tio. La gent es menja molt el coco amb la família, els pares, els germans i germanes, d’on ve cadascú, què fa i què deixa de fer…, però quan un tio i una tia s’estimen no hi ha res més. Són ells dos i punt. Ja veus la de problemes que tenim amb la seva mare, que és qui mana a casa seva, i tot just comencem.

—Hi ha gent molt negativa.

Tetxu no va respondre aquesta última asseveració. Estaven arribant al bar. De sobte va semblar que Carlos recordava alguna cosa.

—Escolta, què volies abans quan la senyora Ana m’ha dit que havies vingut a buscar-me, que volies deixar una nota a la meva habitació i que no t’ha deixat pujar i que et truqués…?

Tetxu es va aturar. Tenia la gola seca, i el bar oferia el seu reclam a menys de deu metres, però no en volia parlar envoltat de possibles espectadors i molt menys amb orelles disposades a captar les seves paraules. Una vida en guàrdia, envaïda per la precaució, li feia mantenir la cautela.

—Què et passa? —va interessar-se Carlos.

—Ahir vaig veure el meu pare.

El rostre del seu amic va palesar l’impacte.

—Aquí?

—No. Vaig anar-lo a veure jo.

—O sigui que sabies on era?

—La meva mare, jo no. Li vaig demanar que m’ho digués.

—On és?

—A Saint Geours, una mica més amunt de Baiona. Viu en una vella casa de la rue des Cerisiers, amb nom francès, fet pols i… —va plegar els llavis en senyal d’impotència, sense saber com definir-lo—. Total, que estava a menys de cent quilòmetres, ja ho veus.

—I?

Tetxu es va enfrontar a la seva mirada.

—Què vols que et digui? Encara no ho sé, de veritat. Han estat massa anys perquè…, perquè tot canviï de cop. Ni tan sols sé què sento. Odi, compassió, ansietat, ràbia, desconcert…

—De què vau parlar?

La llengua era més que seca. Se li va enganxar al paladar. Va adonar-se que parlant, probablement, exorcitzava els seus propis pensaments, i els sentiments s’aclarien dintre seu. Però també va descobrir que en aquell moment no ho volia fer. Encara no. Necessitava més temps.

Va donar-li un cop suau a l’espatlla a Carlos i va forçar-lo a seguir les seves passes.

—Anem a prendre aquella cervesa, et fa res?