15

Ainoha li va acaronar la galta, després va enfonsar el tou dels dits a la frondosa massa capil·lar, fins arribar a la nuca.

—Estàs bé?

—Sí.

—De veritat?

—Ja ha passat, de debò. Si ho arribo a saber no t’ho explico.

—No diguis ximpleries —va protestar ella.

Tetxu va assentir amb el cap. Tots dos sabien que els calia compartir una cosa com aquella.

—M’he sentit tan…

—Manipulat? —va ajudar-lo la noia en veure que no trobava la paraula adient.

—No, més aviat estúpid. Ells eren allà, parlant-me de coses que… Déu meu, ni tan sols entenen el que hem passat la meva mare i jo, però especialment ella. Fins quan continuaran?

—No ho deixaran mai.

—Ja no té sentit! És com la teva mare, per què s’entesta a veure’m tal com em veu? Allò ho va fer el meu pare.

—Hi ha massa ferides pertot arreu, ja ho saps. Escolta… —el seu to va canviar, es va fer més dèbil, còmplice d’una sospita—. Creus que aquells dos podrien ser…, policies?

—Per què?

—Un parany.

No hi havia pensat, i va reflexionar sobre aquest particular. La idea li va semblar absurda, si bé no era exempta d’un raonament lògic.

—No —va dir—, no ho crec pas. Fa anys que es va acabar. Ja no ens vigilen.

—No es deixaran pas veure —va manifestar Ainoha—. Si han caçat tota la cúpula, pot ser que ara vulguin rematar la feina.

—Eren de la Coordinadora de Presos o una cosa així, segur —va insistir ell—. Però ni tan sols he deixat que em diguessin els noms.

Es va acostar a la seva nòvia, fins a recolzar el seu front en el d’ella. En aquesta posició es van mirar als ulls, deformant-se l’un a l’altre. Els van tancar abans de fer-se un petó fugaç i incorporar-se. La mà d’Ainoha va deixar d’acaronar la seva nuca, però el contacte no es va perdre. Van unir-les totes quatre entrellaçant els dits. Per uns instants la mirada de Tetxu es va perdre en el naixement de l’escot de la noia. El pit, vigorós, hi apuntava tal com ja ho feia l’estiu per la cantonada del temps.

—No sé què hauria fet sense tu —va sospirar Tetxu.

—Tenir una mica més de mala llet, però continuar —va fer-hi broma ella.

—La meva mare em demana molt per tu.

—És una tia meravellosa —de sobte va recordar alguna cosa—. I Carlos?

—No ho sé, fa tres dies que no el veig. No t’ho havia dit? Ha trobat feina. Bon senyal.

—De què?

—En aquella obra en construcció, a prop de la plaça. Li va bé.

—Vaja, abans hi he passat per davant, i ara hi tornaré a passar. Ja m’hi fixaré.

—També podries fer una altra cosa —va suggerir Tetxu—, i de pas em faries un favor. Entra i digues-li que dissabte a la nit actuarem, per si de cas demà no el veiés.

—Ja ho faré, no pateixis.

—I tu? —la pressió de les seves mans es va accentuar—. No podries escapar-te, o dir que vas a dormir a casa de qualsevol amiga?

—Ja saps que no —va lamentar Ainoha—. Si ja ho teníem prou complicat, des que aquella harpia va veure’ns fent-nos petons… La meva mare va muntar un batibull! No sé ni com em deixa sortir de casa o per què no li demana al meu germà que m’acompanyi. Està… Em sento com en una presó, o pitjor i tot.

—Ho sento.

—Ei, ei, sense queixar-se, d’acord? Això és de tots dos.

—T’estimo.

—Jo també.

Van tornar a besar-se, aquest cop lliurant-s’hi relaxadament, a l’empar de la seguretat que els donava el magatzem del supermercat, i encara més el racó allunyat de qualsevol testimoni on eren asseguts. Amb tot, els deu minuts de què disposaven s’havien acabat.

—Tetxu! —va cridar-lo una veu.

—Me n’haig d’anar —va sospirar ell tot posant-se dret i ajudant-la a fer el mateix.